El prestigi de l'AVL

El Consell Jurídic Consultiu no volia ser menys que les altres institucions i ha volgut també desprestigiar-se als ulls de tothom. No podíem esperar altra cosa d’una institució en què un dels seus membres ha tingut que eixir per cames de la presidència de la Generalitat. Ara, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que, després de la reforma de l’Estatut d’Autonomia del 2006, és l’únic organisme competent en la regulació del valencià, que té personalitat jurídica pròpia i exerceix les seues funcions amb autonomia orgànica, té també l’oportunitat d’adherir-se al desprestigi institucional i caure de cul davant un dictamen infumable que no és vinculat: només quatre vots i la veu de Camps, que no se la creuen ni els del seu propi partit. Si l’Acadèmia opta per l’opció del desprestigi, que és la que estan pensant alguns dels seu membres, eixirà d’aquesta amb la cua entre les cames: “sense haver aconseguit res d’allò que volia”, segons el seu Diccionari Normatiu. Té, però, l’oportunitat d’anar amb la cara ben alta, sense haver d’avergonyir-se de res i no fer cas d’un dictamen que no té cap valor jurídic. Els acadèmics haurien de saber que com més roín és l’anou, més soroll mou. I, com l’anou no té cap autoritat ni capacitat, dóna més quefer que un porc solt. Un anou que s’avergonyeix de la llengua materna, ja sabeu que la considera un defecte, que no l’usa perquè ni sap ni vol, però que, una vegada més, la vol utilitzar per amagar la gran destrossa que han fet al país, que han deixat sense bancs, sense televisió, sense ràdio i sense un duro. Si l’Acadèmia vol anar amb la cara ben alta i no amb la cua entre les cames, haurà de respectar allò que les institucions acadèmiques i científiques diuen sense fer cas a un Consell Consultiu que no s’ha mirat ni ha tingut en compte cap de les nombroses sentències judicials que avalen la unitat de la llengua. Josep Palomero i els altres membres de l’Acadèmia haurien de saber que ja no poden transigir, que, si els polítics amics no la caguen, a aquesta gent no els queda una tallada de monyo. Ara cal aguantar un poquet fins que vinguen les eleccions i comprovar que el Molt Honorable president i els seus assessors amics s’han equivocat en l’estratègia. Ja no vivim els temps de la transició política i la dreta no està en l’oposició. Ja no tenen cap credibilitat perquè ha fet moltes malifetes. I, a més, molta gent ha anat a escola i sap que només diuen que ximpleries. En el vaixell en què vol pujar Fabra, només pujaran quatre gats i la Consellera sense ganes. Cal que l’Acadèmia aguante un poquet, que no queda res.

Levante, 17 de febrer de 2014