Joc d'espills

Sempre s’ha tingut por de mostrar la realitat tal com és. I, a manta vegades, s’ha intentat amagar-la, distorsionar-la, a través d’un joc d’espills qualsevol. Stendhal va expressar la voluntat de ser objectiu d’una manera molt simple, però que ell mateix no va saber complir: “l’espill passejat al llarg del camí”. I és que no hi hauria art si això fóra factible, perquè un artista no pot admetre la identificació metafòrica amb l’espill, amb un espill normal i corrent que reflecteix la realitat amb absoluta nitidesa.  Stendhal va posar l’estil com a sedàs, de la mateixa manera que altres han posat l’humor, el cinisme o la mala bava. L’artista ha de trucar l’espill per a adaptar la realitat  a la seua subjectivitat, als seus interessos,  a les seues manies, a la seua manera de veure el món. L’espill, però, ha estat, des de sempre, un mitjà molt utilitzat per vendre la realitat.  Espill és el títol d’un llibre que Jaume Roig ens regalà i que volia reflectir la forma de viure dels valencians del segle XV. Un Tirant vergonyós va fer servir l’espill per declarar el seu amor a Carmesina, però va ser la Viuda Reposada qui el va emprar per enganyar Tirant, per fer-li veure una mentida: que Carmesina li posava les banyes.

Ara tenim moltes classes d’espills que ens volen mostrar una realitat que no entenen ni els sociòlegs, que van com cagalló per séquia explicant fets que mai no havien previst. L’oficialitat mediàtica i política ens commou, cada dia més, amb la unanimitat en què explica el mateix conte de fades. Un relat que dura massa anys i que té atrapats polítics, periodistes, tertulians..., de tots els colors, des dels temps de la transició. No saben, o no volen, eixir-se’n del guió. S’hi juguen la seua supervivència. I a través dels seus espills, ja molt més sofisticats, s’esforcen perquè la càmera done un perfil inèdit de les coses, quan només es tracta d’una burra ja molt vella. Els altres espills, que ara en tenim tots (excepte el pobre Fabra que ha trencat el que tenia), els de les places, els bars o la “xarxa”, tenen el problema que no els veuen tots, com els oficials. Apareguem classificadets i agrupadets segons la tribu a la qual pertanyem. I veiem i sentim només allò que volem i que no conten els altaveus oficials, com ara que Felip V ha estat coronat el mateix dia que, fa molts anys, un avantpassat seu va socarrimar Xàtiva. Malgrat tot, d’una manera o altra, ja no només es veu reflectida una única invenció de la realitat, però cal estar molt atent a què i qui hi ha darrere de cada missatge perquè no ens venguen una burra cega.

Levante, 23 de juny de 2014