dilluns, 16 de juny del 2014

La caspa política




Ara aquest xicot, Pablo Iglesias, d’aspecte modern i discurs “clàssic” d’esquerres, fa servir la paraula “casta” per parlar dels polítics atrapats en un immobilisme actiu, lampedusià, a favor de l’statu quo, que practiquen el verb canviar perquè no canvie res. Com que el jove polític és una persona il·lustrada sap que no pot fer servir la paraula “classe”, perquè no encaixa amb el concepte marxià de què encara mamem tots quan ens referim a les classes socials. Els polítics no són una classe social, però els podem denominar “casta”? És veritat que durant molt de temps en la història solien allistar-se entre els membres d’unes quantes famílies molt concretes. Què podríem dir que és la Monarquia? I, si estudiàrem detingudament les relacions familiars entre molts dels polítics actuals, ens trobaríem  amb més d’una sorpresa. Trobaríem vincles de parentiu d’una evidència espaterrant. No vull dir noms. No, no diré noms. Tampoc, però, no hauríem de generalitzar. Sempre trencaré una llança pels milers de polítics que es deixen la pell defensant les seues idees treballant per la cosa pública. Molts a canvi de res. També és veritat, però, que a manta vegades trobem una excessiva complicitat entre el “grup” de polítics que tenen la paella pel mànec. Se’ls veu molt coincidents en una sèrie d’interessos de “grup social” o de “clan”. Què fan Rajoy i un Rubalcaba amortitzat, després de dir-se de tot de cara a la galeria, pactant coses fonamentals que només s’entenen com accions de supervivència, de “casta”. Defensen el tinglado. Ells saben que no són el poder, perquè el poder són els duros als quals serveixen amb docilitat, nocturnitat i traïdoria, perquè els interessa. Ells viuen d’això, de servir-los. Per això, quan acaben en la tasca política, continuen en altres llocs ben pagats, en qualsevol consell d’administració o d’assessorament on diuen que no hi ha tampoc dretes i esquerres, com en la Constitució i la Monarquia. S’ho reparteixen com a bons germans. De totes maneres, preferisc la paraula “caspa” per definir-los. Els analistes, que van de seriosos, acusen els minoritaris de populistes. I jo no diré que no ho són moltes vegades, però, què en diuen de la demagògia de Guerra, de Bono i de Rodríguez Ibarra?, per posar tres exemples il·lustres i d’ “esquerres”. Pura “caspa populista”. Ara va i resulta que els populistes són els altres, els que volen que es moga alguna cosa, que decidim, que votem els pobres mortals que paguem tots els plats trencats. Per cert, quin paperàs el d’Alfonso Guerra l’altre dia en la reunió del seu grup parlamentari! Com sempre: pura caspa!
Levante, 16 de juny de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada