Ara aquest xicot, Pablo
Iglesias, d’aspecte modern i discurs “clàssic” d’esquerres, fa servir la
paraula “casta” per parlar dels polítics atrapats en un immobilisme actiu, lampedusià, a favor de l’statu quo, que practiquen el verb
canviar perquè no canvie res. Com que el jove polític és una persona
il·lustrada sap que no pot fer servir la paraula “classe”, perquè no encaixa
amb el concepte marxià de què encara mamem tots quan ens referim a les classes
socials. Els polítics no són una classe social, però els podem denominar
“casta”? És veritat que durant molt de temps en la història solien allistar-se
entre els membres d’unes quantes famílies molt concretes. Què podríem dir que
és la Monarquia? I, si estudiàrem detingudament les relacions familiars entre
molts dels polítics actuals, ens trobaríem
amb més d’una sorpresa. Trobaríem vincles de parentiu d’una evidència
espaterrant. No vull dir noms. No, no diré noms. Tampoc, però, no hauríem de
generalitzar. Sempre trencaré una llança pels milers de polítics que es deixen
la pell defensant les seues idees treballant per la cosa pública. Molts a canvi
de res. També és veritat, però, que a manta vegades trobem una excessiva
complicitat entre el “grup” de polítics que tenen la paella pel mànec. Se’ls
veu molt coincidents en una sèrie d’interessos de “grup social” o de “clan”. Què
fan Rajoy i un Rubalcaba amortitzat, després de dir-se de tot de cara a la
galeria, pactant coses fonamentals que només s’entenen com accions de supervivència,
de “casta”. Defensen el tinglado.
Ells saben que no són el poder, perquè el poder són els duros als quals
serveixen amb docilitat, nocturnitat i traïdoria, perquè els interessa. Ells
viuen d’això, de servir-los. Per això, quan acaben en la tasca política,
continuen en altres llocs ben pagats, en qualsevol consell d’administració o
d’assessorament on diuen que no hi ha tampoc dretes i esquerres, com en la
Constitució i la Monarquia. S’ho reparteixen com a bons germans. De totes
maneres, preferisc la paraula “caspa” per definir-los. Els analistes, que van
de seriosos, acusen els minoritaris de populistes. I jo no diré que no ho són
moltes vegades, però, què en diuen de la demagògia de Guerra, de Bono i de Rodríguez Ibarra?, per posar tres
exemples il·lustres i d’ “esquerres”. Pura “caspa populista”. Ara va i resulta
que els populistes són els altres, els que volen que es moga alguna cosa, que
decidim, que votem els pobres mortals que paguem tots els plats trencats. Per
cert, quin paperàs el d’Alfonso Guerra l’altre dia en la reunió del seu grup
parlamentari! Com sempre: pura caspa!
Levante, 16 de juny de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada