Gegants de gel

Hi ha maneres diferents de pegar a fugir i buscar la frontera, a la ciutat argentina d’Ushuaia, per a seure al voltant de la taula de les històries del petit bar Katowice, la propietària del qual és Dominika, una polonesa. Un dels llocs menys comuns del planeta. Els visitants de la meridional ciutat argentina i d’aquell insòlit bar són personatges atrets pel fet fronterer. No fan tants quilòmetres com a turistes, més aviat són gent sotmesa pel fet de trobar-se a la vora de l’abisme. Volen evitar la multitud i viure la sensació de límit geogràfic. Aquell bar de Dominika actua com a catalitzador d’unes forces convergents en la nit gelada d’un extrem del món. L’escriptor, convertit en viatger, relata els esdeveniments que succeeixen als protagonistes, uns desplaçats de la seua vida quotidiana. Un burgés parisenc, que com l’escriptor catòlic Léon Bloy, vol separar-se de la vida burgesa, sobretot, per una qüestió estètica. Allò burgés li resulta fastigós. Li repugna el triomf del que anomenem políticament correcte. Ha agafat un avió tot just el dia de Nadal, abandonant així la vida burgesa en el moment de l’any triat per a les reunions d’unitat i germanor hipòcrita. Què millor que passar la terrible nit de Nadal creuant l’oceà? No pot suportar que el capità felicite el Nadal a través dels altaveus de l’avió. Un anglés, el pare d’un xicot de Liverpol a qui els xats i internet li han traginat la vida a través de fotos semieròtiques i textos de Nietzsche: “la moral predominant en la societat és una eina de control en mans dels dèbils d’esperit i que, si som verdaderament forts, poden jugar amb ella a voluntat”. Un estudiant de química mexicà que fuig del narco. Un xilé circumspecte i silenciós que no sabem si va o ve. La propietària del bar; el propi escriptor; i històries dintre d’històries com una capsa russa (fabulosa la de l’anarquista). El desencís del món del qual parlava Max Weber...

No us conte més, llegiu Gegants de gel (edicions del Periscopi) de Joan Benesiu pseudònim de Josep Martínez Sanchis, un professor d’institut de filosofia i escriptor. Us trobareu com diu el seu padrí Manuel Baixauli: “ amb una literatura ambiciosa i, alhora, plaent, on ressonen ecos de Bolaño i, sobretot, de Sebald”. Sí té raó Baixauli: els encreuaments de Sebad, les meditacions sobre la història, la tragèdia humana, l’escriptura de la vida interior... I les fotografies embotides en les històries. Un llibre, d’un bon narrador valencià, que et sorprén.

Levante, 9 de març de 2015