dilluns, 16 de març de 2015

Vicent Aleixandre



Vaig conéixer Vicent Aleixandre quan jo era una criatura de cabells llargs que volia fer una revolució que seria l’hòstia. Com que ell era periodista, el vaig conéixer en l’únic lloc possible dels meus itineraris de l’època: en la redacció, a València, del diari Avui on ell treballava amb Pilar López, Emili Piera i on, un poquet més tard, s’acostà Josep Torrent a demanar faena i, sense pensar-s’ho gens, l’enviaren immediatament a l’Ajuntament perquè fera la crònica del Ple municipal. Recorde que cada vegada que passava per allí era un festival. Les rucades que féiem moltes vegades eren tan grans que caminaven a soles, sense mans. Més tard, vaig compartir alguna vetlada en el café Rialto que regentava l’amic Toni Peix. En aquell local es van parir moltes coses: des de “senyora, li ha tocat la clotxina” de Joan Monleon, fins a la broma d’intentar de vertebrar el país a través del futbol. No va ser broma, perquè Vicent Aleixandre va dirigir la programació esportiva de la televisió valenciana fent un producte amb molta dignitat i totalment en valencià. Era cosa de veure l’esforç que feien els professionals de la casa que sempre anaven amb el diccionari i la flexió verbal en la mà. La reconversió lingüística de periodistes que fins aquell moment només havien treballat en castellà va ser d’un mèrit inqüestionable. Encara recorde una visita que hi vaig fer en què Paco Lloret no parava de fer-me preguntes de llengua.


Després, de tant en tant, un bon amic em portava a dinar amb ell a València. Per a dinar era molt bona companyia. No paràvem de riure. Vicent és molt recordat a Sueca on va ser, un grapat d’anys, 
jurat dels Premis literaris Joan Fuster per a alumnes de Secundària i Batxillerat. Els premis tenien la seu en el cor del fangar, en la Muntanyeta dels Sants. Sopars inoblidables. Encara riem perquè mai no volgué ser jurat de poesia: “Això li ho deixeu a Emili que té la ploma més fina”. Enemic del políticament correcte i, per tant, de la hipocresia et feia obrir el Levante-EMV per la seua columna, malgrat que no t’entusiasmaven ni els esports ni el València C.F. Tant et donava de què escrivia. Era un mestre per a tots aquells que escrivim coses d’aquestes. T’ensenyava a buscar el moll de l’os i a tocar-los el tendre als mateixos de sempre. I a compartir la dèria al Madrid i a tota la caverna mediàtica. Bons sentiments, diria jo. Vicent era un detergent que escrivia de futbol, però que et parlava de moltes altres coses, de la vida.

Levante, 16 de març de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada