Volar

 

La crisi econòmica i la corrupció han provocat un autèntic terratrèmol en el sistema polític que es va construir durant la transició. El bipartidisme trontolla i els ciutadans busquen alternatives que els tornen la il·lusió en la política. La caiguda a plom de les expectatives electorals dels partits tradicionals els han fet moure per intentar donar una nova imatge. Això ha provocat, sobretot en l’esquerra, un recanvi de líders polítics més joves i disposats a visitar les televisions, perquè creuen que cal estar més prop del personal encara que siga a través de l’espectacle. Saben que la televisió ajudà a potenciar la criatura o les criatures que ara tant els perjudiquen. En aquest context en què les velles formacions polítiques reaccionen i intenten imitar les formacions alternatives, Juan Carlos Monedero diu que abandona la direcció del seu partit perquè aquest cada vegada s’assembla més als partits de sempre. Si això és veritat, que Monedero se’n va perquè se sent decebut, traït i desenganyat de la concepció general de la política, assistim a una de les paradoxes més divertides de l’actualitat: els partits tradicionals perden el cul intentant canviar i aproximar-se a la manera de fer de Podemos i el partit de Pablo Iglesias cada vegada s’assembla més a un partit clàssic. D’una manera o altra ho admetia Iglesias en dir que el seu amic Monedero abandona el càrrec perquè formar part dels òrgans de direcció d’una formació no sempre és compatible amb estendre les ales per volar. Mentre Monedero acusa el seu partit de semblar-se massa a aquells als quals pretén substituir i se’n va, els altres  busquen “intel·lectuals” de sota les pedres, aliens al sistema de partits i de les seues batalletes, per encapçalar les seues llistes electorals. Els casos d’Ángel Gabilondo i Luís García Montero s’han convertit en exemples paradigmàtics d’uns intel·lectuals que estan disposats a embrutar-se les mans en una tasca que no serà gens fàcil. Intel·lectuals que hauran de sacrificar part de la seua llibertat i de les seues conviccions per jugar a la lluita partidista, tot renunciant a volar, a mantenir la seua autonomia per poder ser lliurement crítics davant el poder i les injustícies. Potser, però, que tot siga molt més fàcil i Monedero simplement ha sigut derrotat per un ministre “caspós” que l’ha convertit en una càrrega per al seu partit.

 

Levante, 5 de maig de 2015