dilluns, 9 d’abril de 2012

La sal de l'ou

Acabe de llegir un article d’un dels que entenen d’economia i em dóna la impressió que redueix el problema que patim a una frase que he escoltat tota la vida: “qui no guarda sal per a l’ou, no se se’l menja quan vol”. La tesi és que les administracions i els particulars vivíem per damunt de les nostres possibilitats i pagàvem a crèdit. I la cosa anava bé fins que els bancs, com a conseqüència de la maleïda crisi, tallaren l’aixeta dels diners. Jo no sé si la cosa és tan senzilla com diu aquest senyor, però els arguments serien els de sempre. Que a casa nostra els violins han fet molt de nyigo-nyigo: la Generalitat i molts particulars han fet molta més música que solfa. No recordeu quan es parlava de sobrecostos? Podeu preguntar al Molt Honorable Alberto Fabra com han deixat Zaplana i Camps els comptes de la Generalitat Valenciana i us dirà que la culpa la té Zapatero, demostrant que els polítics, quan vénen maldades, només saben espolsar-se les puces. Hi ha més arguments a favor d’aquesta tesi. L’altre dia José Ramón de la Morena es vanagloriava que en el joc de la piloteta els alemanys serien els retallats. El que no va contar és que el pressupost del Reial Madrid és quatre vegades superior al del Bayern, mentre que la renta per capita de Madrid és gairebé la meitat de la de Munic. No parlem del preu de les estrades que segur que seran molt més cares a la Castellana que a l’Arena Stadium. I això passa mentre el govern prepara retallades molt serioses i molts clubs de futbol continuen sense pagar a la seguretat social. Només és un exemple de les coses que Espanya pot mostrar amb orgull a la resta del món. Bé, la conclusió és que els bancs ja no poden aconseguir diners barats per a pagar les nostres ximpleries i les nostres hipoteques i, per tant, hem de pagar més per viure a crèdit: la famosa prima pel risc, que cada dia és més antipàtica. El que més m’ha sorprés de l’article és la seguretat en què s’afirmava que només tenim tres eixides: recuperar la confiança dels mercats (que vol dir més retallades), ser intervinguts o abandonar l’euro. A mi no me n’agrada cap de les tres. N’hi ha alguna altra? Sí aquest home té raó i el diagnòstic de la crisi és cert, no calia que manara gent tan sabuda, només calia que hagueren fet cas al que em deia mon pare: “qui no guarda sal per a l’ou...”

Levante 9 d'abril de 2012

1 comentari: