Novecento

El meu fill té l’afició d’empassar-se, de tant en tant, una tertúlia d’aquelles de la tele que, només en sentir-les una mica t’entren ganes d’enemistar-te amb el món. Jo no sé si el meu fill ho fa per pur masoquisme o, simplement, perquè es queda flipat d’escoltar unes coses que no està acostumat. “Pare, pare, vine i escolta”. I et trobes uns troglodites mentals que diuen que cal eliminar totes les autonomies i, per si algú s’oposa, hi ha l’exèrcit que té el mandat constitucional de defensar la unitat de la pàtria. Fuig com un esperitat d’aquelles coses i li dic al meu fill que seguisca escoltant-los i que veja que en el món n’hi ha de tot, i que, d’una manera o altra, ha de conviure amb això. Que n’hi ha més discursos que els de casa... I me’n torne a la meua habitació a seguir amb l’espectacle de la pel•lícula Novecento de Bernardo Bertolucci. En aquesta pel•lícula m’ha passat com en els bons llibres. Tornar-la a veure, ara, des de la distància dels anys setanta, en què passaren tantes coses..., és un autèntic goig. És el plaer i la curiositat de veure desfilar la història d’Itàlia a través d’uns quants personatges interpretats per uns actors de luxe: De Niro, Depardieu, Lancaster, Hayden. Cinc hores en què et retrobes amb la teua pròpia història, en els moments d’una esperançadora transició i que, al mateix temps et situa en la realitat més immediata. I veus com els camises negres d’aquell moment ara van disfressats i van fent calar els seus discursos entre la gent atemorida. Fan tanta por que el personal pensa que cal renunciar a tot per no perdre les quatre almoines que arrepleguen del dur treball. I els arguments de sempre: els de la pel•lícula i els d’ara. En un moment determinat l’amo els diu als jornalers: “La collita enguany no ha estat bona, us he de pagar la meitat”. I, evidentment, sempre hi ha qui diu: “I per què els anys que n’hi havia el doble no pagares el doble?” La primera vegada que vam veure la pel•lícula, vam poder fer coincidir el seu final, la caiguda del feixisme a Itàlia, amb la mort del general d’ací i amb la nostra transició tutelada. No sé si aquesta segona visita al relat de Bertolucci ens portarà alguna cosa bona. No ho crec. No trobe un engruna d’esperança per cap cantó. Tinc por d’assistir a l’espectacle lamentable del fracàs de l’esquerra a Andalusia. M’agradaria equivocar-me, però la història és caparruda. I no sé que podrà fer aquella pobra gent, desunida, i sense un duro.

Levante, 16 d'abril de 2112