dilluns, 30 d’abril de 2012

Pep Guardiola


Sempre he sigut un admirador de Josep Guardiola. Ja ho era quan era jugador i actuava de cervell de l’equip dels somnis amb què ens obsequià Johan Cruyff. La capacitat  organitzativa del jove Guardiola només era comparable amb la seua tècnica sorprenent que li permetia marcar el ritme dels partits. Les seues passades, que gairebé sempre trobaven el destí més intel·ligent, deixaven bocabadats uns espectadors que acabàvem de reconciliar-nos amb el joc de la piloteta. Dic reconciliar-nos, perquè el futbol no havia estat ben vist per uns joves que gaudíem d’una democràcia acabada d’estrenar, però que havíem estat obligats a renunciar a molts dels somnis que ens havíem plantejat mentre lluitàvem contra la dictadura. Guardiola, per al nostre imaginari, era alguna cosa més que un jugador de futbol. Tenia el valor afegit de la seua amistat amb el poeta Martí Pol que li donava un aire diferent a la resta de futbolistes: “Tu que em coneixes saps que sóc aquell que estima la vida per damunt de qualsevol riquesa”. La seua etapa com a entrenador tampoc no ens ha defraudat ni com a professional, ni com a persona. Ha aconseguit tots els èxits que desitja qualsevol aficionat, però, a més, ens ha regalat el plus que a nosaltres ens interessa. Ha aconseguit fer escoltar l’idioma en totes les sales de premsa del món, en els espais informatius de màxima audiència: “Després de les preguntes en català, poden preguntar vostés en els altres idiomes”. I Guardiola contestava en castellà, anglés o italià sense cap tipus de problema. Això no ho han aconseguit els nostres polítics en tots els anys de democràcia que portem. Encara tenim prohibida la llengua allà on diuen que resideix la sobirania popular. Guardiola, però, s’ha imposat i ha aconseguit de manera natural  i sense estridències que el català fóra una de les  llengües oficials en els espais comunicatius més importants del món. I ha sabut escriure un bon colofó per al seu acomiadament. El seu temps ha passat, diu. El pròxim entrenador donarà unes coses que jo ja no puc donar: “M’he buidat i necessito omplir-me”. Tota una lliçó que algun polític s’hauria d’aplicar. El temps, ai!, el temps que difícil que és de mesurar! Guardiola ho ha sabut fer i, fins i tot, ha donat una lliçó al seu mestre Johan Cruyff i a tots nosaltres: quina és la millor manera d’anar-se’n.

Levante, 30 d'abril de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada