Un polític de l'idioma

Al CRAI de la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona podeu trobar la Mostra bibliogràfica sobre Carles Salvador. Una mostra que coincideix en el centenari de la seua primera publicació, quan només tenia vint anys, que va ser una contalla que es va publicar a la revista fallera Foc i Flama (1913). Una contalla que seria l’inici d’una llarga trajectòria com a escriptor i lingüista: “Van rovellant-se els arbres dins l’aire tardoral”. El principi d’una biografia inesgotable al servei de la llengua: “Utilitzo la Poesia per l’íntim goig d’escriure la meua llengua. Si ningú no llegís els meus poemes també els escriuria amb la mateixa fruició d’ara. Els publico per exemplaritat propagandística, d’acció. Sóc un polític de l’idioma”. I ho va ser i de molta acció. Algú s’imagina quin seria l’estat del valencià sense el treball de Carles Salvador? Què haguera passat si, en 1932, no haguera adaptat les tesis fabrianes a la realitat lingüística valenciana i no haguera enllestit el Vocabulari ortogràfic i la seua Gramàtica Valenciana, publicada l’any 1951, i que diuen que és un dels llibres més editats en la història de les nostres publicacions. Què seria de la llengua actual si els principals escriptors i intel•lectuals de casa nostra no hagueren firmat les anomenades Normes de Castelló i no hagueren adoptat la normativa fabriana que Carles Salvador divulgà a través del setmanari el Camí? “Han soterrat la vella que feia mitja al raig de sol i el jove que collia roses vermelles al tany dels llavis pàl•lids. Oh, els mocadors de fil estampats!” Després de la derrota de la Guerra Civil, a partir dels anys 50 va reprendre els cursos de valencià de Lo Rap Penat per on van passar i aprendre molts personatges importants per a les lletres d’aquests país. “Comencen a refilar els flautins de les joves caderneres i les figues blanques torcen el coll entre el codony olorós el préssec de molla d’or i el raïm que s’acosta al cup”. I ens fem la pregunta de sempre: fins quan els escriptors valencians podran deixar de fer de polítics, de professors, de lingüistes, d’editors... i dedicar-se a la cosa que s’haurien de dedicar? Quan deixaran, els de sempre, de muntar històries absurdes per impedir que el valencià siga una llengua normal i de convivència? Una llengua que es puga fer sentir en tots els àmbits d’ús: “El cotó-en-pèl de les núvoles emmotlla les roques lluents de la muntanya calba. L’herba de les olives s’acurruca en feixos. L’espígol afila les llances en l’aire fresc. La perdiu que resta canta i riu com l’infant matiner que va escola”. Levante, 4 de novembre de 2013