dilluns, 17 de març de 2014

Les mans de la deixebla




Fa temps que volia llegir la novel·la d’Anna Moner, Les mans de la deixebla (Bromera), però els llibres a casa meua fan el que els dóna la gana i apareixen i desapareixen quan volen. Són els amos. Finalment, quan em vaig posar, em va sorprendre l’interés d’Anna pels cossos deformes i pel costat més fosc de la recerca del coneixement i la perfecció. No me la imaginava en una isolada alqueria de l’horta de València en un ambient tenebrós obsedida en ficar el nas en els cadàvers, o els vius, que li portava Zacaries, un personatge primitiu sotmés a la seua voluntat. Després, però, em vaig adonar que Moner, a banda d’escriptora, és artista i historiadora de l’art i que, amb una història molt ben documentada, volia explicar com, des de Leonardo Da Vinci, havia existit la curiositat per saber com era el cos humà per dins. Aquest interés històric queda explicat molt clarament a través d’un personatge, Fabrizzio Scarpa, que tenia l’obsessió d’escodrinyar en els cossos vius i morts, sense cap dubte moral, intentant saber més. Un personatge que pertany a la generació que “mig posà fi a la tradició secular dels anomenats barbers-cirugians, professionals de nul·la o molt precària instrucció... Amb la reforma universitària s’aconseguí un important progrés en la cirurgia, car aquesta va començar a recolzar-se de forma sistemàtica en l’estudi de l’anatomia”. Brunel·la, la veritable protagonista de la novel·la, segueix el camí d’Scarpa com una deixebla aplicada. Anna veu Brunel·la com “una bella atroç hereva de les Gòrgones, de les Harpies, de les sirenes... figures mitològiques que representen la fusió de la dona i la bèstia, que són portadores de misteri”. Una bella bèstia, però il·lustrada, amb una perversió refinada que et porta a un món voluptuós i inquietant, en una història amb un cert sabor romàntic, històric, científic, gòtic?. Recorda el Frankenstein de Shelley? És una novel·la gòtica? Jo que sé! Un poc de tot si voleu, perquè també ens podria recordar El Perfum de Patrick Süskind amb l’olor de sang, de mort; la sentor de salvatgina  del Josafat de Prudenci Bertrana, amb els personatges que espien de reüll, a recer de la foscor, els silencis, el desig, la imperfecció. Però també el sabor de la terra i del làudan: “una dolça addicció que la proveïa de petits mossos de felicitat i l’ajudava a suportar la profunda tristesa en què l’havia submergida la desaparició inesperada del mestre”. I per què no també una historia d’amor?

Levante, 17 de març de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada