dilluns, 3 de març de 2014

Maquineta d'arguments






Amb una certa dosi de masoquisme, em vaig papar tot el debat de l’estat la nació. Aquesta vegada,  però, no ho vaig fer pel meu vici antic per les idees, sinó per pura curiositat morbosa de veure com ens vendrien la burra els nostres polítics davant la situació que patim. Volia guaitar en les seues destreses amb el llenguatge persuasiu. Vaig constatar que tot va ser un exercici mediocre d’una usança, la retòrica, que no ha aspirat mai a descobrir la veritat o la falsedat de les coses, sinó a subjectar els arguments propis i debilitar els de l’oponent. Encara que volia conservar una actitud receptiva i relativista, no vaig poder evitar l’antipatia o la simpatia per individus, grups, nacionalitats i idees. Per tant, tampoc no podia mantenir del tot una actitud neutral. Ai! Els prejudicis! I, justament, aquest era el joc: es tractava d’aprofitar-se dels nostres sentiments, sense fer cap esforç a reduir la seua falta de llums. Potser es pensen que som faves i, potser, que ho encerten, perquè, si no fóra així, segur que molts d’ells no haurien durat més d’una rosada en la seua tasca de representants nostres. En aquell hemicicle famós tothom amollava arguments sobre coses versemblants que pretenien convèncer més que provar. Eren avalats per Aristòtil, un dels grans teòrics de la retòrica, que ja va explicar que aquesta no conté la veritat, sinó versemblança com correspon al món de l’opinió. I d’això anava, com ha anat sempre, d’intentar que ens adherim al punt de vista dels oradors a base de provocar la nostra excitació. No sé qui va dir que és cosa de fracassats tenir molts arguments i, potser per això, els nostres diputats no s’esforçaren en elevar el nivell del debat. I també perquè deurien saber que res no és tan perillós com allò que desconeixem. Per tant, era suficient dir quatre banalitats. I vam comprovar, una vegada més, que no hi ha res tan trist, per a una persona intel·ligent, com utilitzar arguments que no convencen ni a ells mateixos, però que els serveixen. En el segle XIII ja ho tenia clar Egidi Romà, un escriptor, filòsof i teòleg eremita que va reflexionar sobre la monarquia a partir de textos de l’obra política d’Aristòtil: “Lo rhetòric e politich no deu demostrar, mas persuadir”. Com que aquesta gent és molt antiga, jo em quede amb Josep Pla: “La nostra intel·ligència conspira sempre a favor dels que ens agrada i ens domina. És una maquineta més o menys complicada que forneix arguments, tota mena d’arguments a favor de les més insignificants ximpleries. Jo voldria saber si aquesta forma d’enteniment serveix per a alguna cosa”. 

Levante, 3 març de 2014 

2 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. sí que ets massoca, tu, no sé com vas poder empassar-te'l sense alcohol ni altres substàncies psicotròpiques. Quan érem més jóvens deiem això que "entre els polítics guanya qui sap mentir millor", però calr llegíem Bakunin i pamflets anarcoides que ens posaven el món davant esls ulls i miràvem el que volíem veure amb el color de l'adolescència. Però ben pensat, la màxima anarquista sobre l'engany dels polítics no és del tot passada de moda. Genial, tu, és genial assaborir paraules com les teues.

    ResponElimina