dilluns, 26 de gener de 2015

Palus Naccararum




Els que hem agafat una aixada, no sentim cap admiració pel paisatge. Menys encara quan es tracta de l’arròs de l’Albufera. No sabeu què són les sangoneres, veritat? Clar que no! No heu anat mai a birbar arròs, ni sabeu que és caminar pel fang dins un arrossar per lluitar contra la junça, la gram, la llengua d’oca... Amb la corbella, per sota l’aigua,  claves la punta en el fang, procurant d’extraure l’arrel de la mala herba. Mentre, una cabrona sangonera et xucla la sang del taló i, abans de traure-la per matar-la, l’has de cremar amb la braseta de la cigarreta perquè amolle el mos. Tot això amb una calor de Maria santíssima. Les sangoneres no ixen en els poemes romàntics del paisatgisme sentimental dels renaixentistes valencians que ho veien tot bonic i ben alegre, tot a floretes: “blanca, polida, somrisent, bledana/ casal d’humils virtuts i honrats amors/ l’alegre barraqueta valenciana, s’amaga entre les flors”.

Ara, després de tants canvis estètics i de temes, hom denuncia que els poetes i els  artistes creen a partir d’un únic paisatge urbà d’antenes i de cables, sense conéixer el món que ens envolta. Tenim un territori que ha sofert una depredació com mai no havia patit per exigències d’un model econòmic que mai no té prou. Els mateixos de sempre s’omplin les butxaques sense que els importe la desfeta.


Potser, per això, Josep Lozano, amb un altre criteri i amb molt millor gust que els poetes de la Renaixença, ha decidit retornar al paisatge i a la poesia, però, com ha assenyalat Manel Alonso Català: “no a qualsevol paisatge, sinó a un de concret, L’Albufera (Bromera), que considera un dels referents valencians, per tal de mitificar-lo. Poca broma, Lozano és conscient de la força dels mites i els símbols en les societats humanes". Palus Naccararum, l’estany de nacre, com apareix en un vers d’un poeta romà del segle IV dC, serveix de subtítol al llibre de Lozano. Un llibre que es deixa llegir amb bondat, sense hermetismes, amb emocions, senzill i bell: “Fill de la granota/ o fill del renoc/ la cua ben fina/ el cabet tot gros”. Llàstima que no en queden, de cullerots. De tota manera a mi m’agradaven més grandets, quan ja eren granotes de veritat... I fregidetes amb ceba i tomaca, o amb arròs caldós. Que bones que estaven! Ai, quines cuixes!

Levante, 26 de gener de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada