Encara som a la
platja de l’Antepurgatori i les galtes blanques i roges de la bella Aurora ja
són de color taronja. Mantenim el regust d’haver expulsat amb els nostres vots
el personal que ens feia patir i no ens volia deixar pujar el cim. Ja hem
cantat el psalm d’alegria i d’alliberament i ens preguntem quin és el camí i
com hem d’organitzar l’expedició. I, aleshores, apareix, Antonio Montiel,
l’ànima vana mancada de consistència, que no té sinó aparença, però que
condiciona el sí a l’expedició de Puig i Oltra a l’estructura de
l’organització i al perfil dels guies. Ell és queda a l’ombra de la garrofera,
però diu que no ha donat un xec en blanc i que no està disposat a exercir de
mer observador i comparsa del viatge. El desig de Montiel és molt fàcil de traduir
al llenguatge de la Ribera: no vol arromangar-se ni banyar-se el culet.
El “podemita” –quina paraula més
lletja !– que no pot ni vol, em recorda aquell cap de colla que tenia jo quan era
jove i anava a collir taronges. Sempre em deia amb un cinisme que volia ser
graciós: “xiquet, jo em guanye el jornal mirant”. I tenia raó el pocavergonya:
no es treia les alicates de la butxaca, ni treia cap cabàs de l’hort, ni tan
sols ajudava a carregar el camió. Això sí: tenia molt clar què i com havíem de
fer nosaltres la faena. Sabia molt bé què li havia dit l’amo què volia. Com
Montiel, que té molt manadeta la faena des de Madrid.
Encara no hem
començat aquesta expedició en què fa d’home ociós i va i ja vol que els de Compromís
els acompanyen en l’altre viatge, el de l’altiplà. A Mònica Oltra sembla
que li fa gràcia, però vol que la seua marca tinga visibilitat. Alerta! No
només es tracta de la visibilitat en el nom de la coalició. Sobretot, es tracta
de mantenir el grup parlamentari propi. Compromís li ha guanyat la
partida a Podemos en aquestes eleccions contra tots els pronòstics. Anar
a Madrid i desaparèixer com a grup parlamentari seria un bon fracàs. En aquesta
legislatura s’ha demostrat que un sol diputat ha fet visible els valencians i
això ara no s’ha de perdre. Recordeu que tenim precedents: el PSC d’Ernest
Lluc era un partit independent i tenia grup parlamentari propi. Ara, però,
no només ha perdut la seua identitat, sinó que pràcticament s’ha extingit. Cal
recordar el vell discurs de sempre: el de l’obediència valenciana. Que conste
que sempre he sigut partidari de la unitat, però, si es fa el negoci, les
condicions claretes.
Levante, 22 de juny de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada