Els que estimem
aquest país perplex estem entre les poques criatures que, com Dante Alighieri,
hem pogut eixir vius d’aquella bogeria que és l’infern. Quan créiem que
n’eixíem, a través d’unes eleccions de victòria inimaginable, vam tenir una
sensació de deslliurament, d’aire pur i d’una llum blavenca de l’albada,
després de la dictadura fosca del desficaci. Quanta mentida i inquisicions hem
hagut de suportar! No podíem dir el nom del nostre país ni el de la nostra
pròpia llengua. Per això, quan immediatament ens trobàrem amb les branques
ufanoses de la supèrbia que ho poden fer tot en un muntó, ens indignàrem i ens
tornàrem a omplir de nou de desesperança.
Per unes quantes
hores ens vam sentir lliures... Però, de colp, de nou vingué la frustració.
Quina setmaneta de fer petar el Twitter i el Facebook: “si em compte de
mirar-se el melic, pensaren en el país, ja tindríem pacte”. I ens vingueren al
cap les velles comparacions d’Ausiàs March: “ com aquell qui és
condemnat a mort i ho sap de molt de temps i es consola i li fan creure que
serà indultat i el fan morir sense un punt de record” o l’altra: “ fóra millor
sentir el meu dolor que no mesclar una mica de goig”. És més senzill encara:
ens interromperen el coit quan ja venia l’èxtasi.
Encara com
aparegué l’àngel barquer amb el llagut de l’intel·lecte i explicà, a qui calia
que li explicaren, que el temps clama i demana que eixim del port amb la vela
de la raó i que ja va sent l’hora d’acomplir alguns dels nostres desitjos:
“hissa el velam per ruta menys severa ara el llagut de l’intel·lecte meu, que
el mar cruel ha abandonat darrera”. I l’angel barquer del pacte ens portà de
nou a la riba del Purgatori, perquè puguem començar l’ascensió cantant un himne
o un salm que expresse el pas de l’estada a l’Infern i el començament de la
pujada a la gran muntanya. I ho agraïm, perquè nosaltres hem vingut fa poc per
un camí aspre i ben fotut i la pujada ha de semblar-nos un joc. Semblarà un
joc, si som capaços de, amb l’aixada, la corbella o el llegó, però, sobretot, amb
renunciament i humilitat, desfer-nos de
les branques ufanoses de la supèrbia. Ens hem omplert la boca de dir que és
l’hora de la gent (sembla que ja no queden classes) i la gent ha parlat. La
gent vol que fem junts aquest llarg viatge ple de trampes per a buscar la
llibertat tan cara.
Levante, 15 de juny de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada