dilluns, 15 de juny de 2015

L'àngel barquer




Els que estimem aquest país perplex estem entre les poques criatures que, com Dante Alighieri, hem pogut eixir vius d’aquella bogeria que és l’infern. Quan créiem que n’eixíem, a través d’unes eleccions de victòria inimaginable, vam tenir una sensació de deslliurament, d’aire pur i d’una llum blavenca de l’albada, després de la dictadura fosca del desficaci. Quanta mentida i inquisicions hem hagut de suportar! No podíem dir el nom del nostre país ni el de la nostra pròpia llengua. Per això, quan immediatament ens trobàrem amb les branques ufanoses de la supèrbia que ho poden fer tot en un muntó, ens indignàrem i ens tornàrem a omplir de nou de desesperança.

Per unes quantes hores ens vam sentir lliures... Però, de colp, de nou vingué la frustració. Quina setmaneta de fer petar el Twitter i el Facebook: “si em compte de mirar-se el melic, pensaren en el país, ja tindríem pacte”. I ens vingueren al cap les velles comparacions d’Ausiàs March: “ com aquell qui és condemnat a mort i ho sap de molt de temps i es consola i li fan creure que serà indultat i el fan morir sense un punt de record” o l’altra: “ fóra millor sentir el meu dolor que no mesclar una mica de goig”. És més senzill encara: ens interromperen el coit quan ja venia l’èxtasi.


Encara com aparegué l’àngel barquer amb el llagut de l’intel·lecte i explicà, a qui calia que li explicaren, que el temps clama i demana que eixim del port amb la vela de la raó i que ja va sent l’hora d’acomplir alguns dels nostres desitjos: “hissa el velam per ruta menys severa ara el llagut de l’intel·lecte meu, que el mar cruel ha abandonat darrera”. I l’angel barquer del pacte ens portà de nou a la riba del Purgatori, perquè puguem començar l’ascensió cantant un himne o un salm que expresse el pas de l’estada a l’Infern i el començament de la pujada a la gran muntanya. I ho agraïm, perquè nosaltres hem vingut fa poc per un camí aspre i ben fotut i la pujada ha de semblar-nos un joc. Semblarà un joc, si som capaços de, amb l’aixada, la corbella o el llegó, però, sobretot, amb renunciament i humilitat,  desfer-nos de les branques ufanoses de la supèrbia. Ens hem omplert la boca de dir que és l’hora de la gent (sembla que ja no queden classes) i la gent ha parlat. La gent vol que fem junts aquest llarg viatge ple de trampes per a buscar la llibertat tan cara.

Levante, 15 de juny de 2015 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada