Del puig inexpugnable

Fa quatre dies que érem a l’infern i anàvem baixant per precipicis i roques fins al fons de tots els abismes. Mentre, unes quantes ànimes desaprensives anaven contant-los: cent, dos-cents, tres-cents... Ara, tenim, gràcies a Déu i als nostres vots, un altre govern que ens promet guiar-nos cap a dalt de tot. Som encara, però, al peu del puig i ens trobem amb cingles abruptes i els rocams més amples que ens impedeixen l’ascensió. Encara no s’ha pogut prendre cap decisió del camí a seguir i ja apareix Montoro, el ministre de la gran butxaca, per advertir-nos que cal pagar els deutes dels pecats que feren els seus. És la crueltat de les coses inexpugnables. La primera gran roca que ens impedeix el pas: el gran grapat de duros que es necessiten per gestionar la sanitat i l’educació, que no admeten més retallades. Té raó Ximo Puig: l’únic camí per véncer aquest obstacle és no seguir ofrenant noves glòries a Espanya i aconseguir un nou model de finançament que no ens perjudique tant. El segon escull que caldrà vorejar són els “melics” de la coalició que forma el gran pacte. Les properes eleccions s’acosten i cadascú té la seua estratègia. El país els hauria d’unir front als interessos personals i partidistes dels que volen un determinat càrrec, una presidència de la diputació o... I encara està el que vulga Montiel,  l’ànima vana, que no vol banyar-se el culet i pujar-hi sense càrrega. Amors i desamors entre Puig i Oltra, entre Oltra i Pablo Iglesias, entre Iniciativa i el Bloc, i, dins del Bloc, entre joves i vells... Jo què sé? Haurien de saber, però, que és l’hora del país. És l’hora de l’estranya parella, l’única parella possible i necessària: Puig i Oltra. El trio no ha pogut ser perquè Montiel cobra el jornal només per mirar. Poca broma! I el darrer escull que ens donarà pel sac és l’ecologista dels animalets, però no de les cultures de les persones, que ens diu aldeans només perquè volem que la nostra llengua tinga els mateixos drets que la seua. Els que parlem valencià som els únics bilingües, com els escurçons, d’aquest país: com a mínim sabem dues llengües i tenim més capacitat per aprendre’n més. La senyora aquesta que té la santa barra de dir-nos aldeans hauria d’anar a escola abans de parlar. No en té ni idea. Això de l’aldea no és ni original. És de José Antonio Primo de Rivera, com no podia ser d’altra manera.

Levante, 29 de juny de 2015