El camí d'ascens

No fa molt, vaig escriure una entrada en el meu bloc Catakumba dedicada a la gent que ja havia fet més de mig segle i l’havien acomiadat de la faena. Explicava que els feien uns desgraciats, que el seu camí d’ascens era ja impracticable. No podien pujar-hi. Deia, en paraules d’un impresentable que es creu socialista, que no eren competitius, perquè,  amb el sou d’un d’ells, en podien tenir dos o tres treballadors més joves; però que el problema era que n’agafen només un per la tercera part del sou de l’acomiadat. Damunt, tenen una edat en què ja no poden fer projectes, ni confiar a dur a terme els que els van il·lusionar de més joves, quan tenien la impressió que el temps no s’acabava mai. Ara, haurien d’estar en una posició molt més còmoda. Aquella que els hauria de permetre trencar papers, desfer el currículum. Quin plaer! Abans, tot era acumular certificats de cursets, hores de pràctiques, títols... I, això, ara, per a què ho volen? Ni tenen alternativa, ni la tindran. I encara els queden un bon grapat d’anys per a jubilar-se i no saben què fer. Agafar, amb la seua formació, un treball de misèria com fan els joves? O  seguir contemplant el mar i viure passant casa trampejant amb quatre duros? S’hauran d’espavilar, però amb quines ganes? Amb quines expectatives? Com poden tenir il·lusió, si ja ho han sigut tot en la seua professió? Ara, probablement, deu ser molt més millor contemplar el mar.

Més o menys deia això en aquella entrada de Catakumba i, a través del Facebook, em va  entrar un comentari que deia: “ja, ja, l’has clavada”. Era una persona que vaig suposar que se sentia plenament identificada perquè havia perdut el treball de redactora de Canal 9, encara que continua amb el seu treball d’escriptora. Aquesta persona és Esperança Camps, avui consellera de Transparència, Participació i Cultura del Govern de les Illes Balears. I, clar, sense esperar-ho, torna a estar en el camí d’ascens. Un camí difícil en què calen bons peus i de vegades bones mans per a gatejar. Ella ho té clar: diu que aprofitarà l’alé que entre tots li donarem i buscarà escletxes en el camí on sembla que només hi ha paret. Sobretot, però, que faça cas a l’amiga que li va dir que quan fa anys que protestes, et queixes, critiques, escrius i et manifestes públicament per valorar què fan els altres és difícil negar-se a a actuar quan et posen les eines a les mans. Que tinga molta sort i ales per pujar al cim més alt!

Levante, 6 de juliols de 2015