Ara o mai

Ja sabem que l’esquerra −nacionalista o no nacionalista− és dòcil. Sobretot, quan toca una miqueta de poder. Si no ho teniu clar del tot, pregunteu-ho, si voleu, a Mònica Oltra, que ha enviat a estudiar geografia a una bona part del seu electorat. Malgrat que era molt menuda i no va viure la batalla de València, se sent derrotada. Li fa por que torne a venir la dreta podrida amb el seu fantasma preferit. Hauria de saber que ara vivim un altre temps. Un temps que l’ha portada a ella a la vicepresidència de la Generalitat i al seu company, Joan Ribó, al govern de l’ajuntament del cap i casal. No us heu preguntat per què el personal, fart de mentides i castigat per la crisi, no van votar preferentment Podemos –l’ànima vana que mira, que ni fa ni deixa fer– i va preferir Compromís i el PSPV? La resposta és molt fàcil: perquè ja no és tan senzill dir Espanya al nostre País Valencià. I dic País Valencià citant el mestre: “perquè és una denominació clara, real i efectiva: designa “país”, “paisatge” i “paisanatge”. O siga: història, terra i gent. La “Comunidad” serà cosa de papers. ¿O no?”

Anem fent-nos l’ànim d’oblidar els fantasmes del passat i deixem-nos d’eufemismes com la  “nostra” no sé què o el “país dels valencians”. Malgrat que tenim la sensació que vam perdre la batalla, no la vam perdre del tot. Per primera vegada s’estudià “el” i “en” valencià als nostres centres educatius i el personal, sobretot, els joves saben qui és Ausiàs March, Ramon Llull, Pedrolo, Joan Fuster..., perquè han format part dels seus projectes curriculars durant més de trenta anys. Ja no poden enganyar el personal amb cacau i tramussos. Encara que semble que sí, no partim de zero. El nostre Molt Honorable Conseller d’Educació, Vicent Marzà, és fill de l’escola en valencià que va nàixer en els temps més difícils i, gràcies a Déu, se li nota.

No estic dient que es tracta de ser imprudents i d’estirar més el braç que la màniga. Ara bé, una cosa és ser prudent i l’altra és fer cas a la caverna política i mediàtica. No hem de tenir por als fantasmes del passat, ni a aquells nostàlgics de la transició que es caguen, o ens volen fer cagar, en els pantalons. Fins i tot els empresaris poden ser els nostres aliats, perquè també és qüestió d’interessos i la pàtria també és la butxaca. Pregunteu a Vicent Soler si li ixen els números. Ningú no ens pot negar als valencians el dret democràtic de ser el que volem o ens interessa ser.

Levante, 7 de setembre de 2015