L·'any Ramon Llull

Del beat Ramon Llull hem de dir que ens importa ben poc la seua vida i obra dedicada al proselitisme cristià i al seu pla de conversió dels infidels. No ens entusiasma tampoc el sistema filosòfic que va crear, l’Art, que intentava integrar la religió, la filosofia, la ciència i la moral, tot per demostrar la superioritat del cristianisme. Per això, no mourem un dit perquè el canonitzen, perquè tant ens en dóna que s’haja quedat eclesiàsticament com un simple servent de Déu, encara que popularment siga considerat i titulat com a beat. Sí que ens diverteix molt la seua conversió, la seua manera de veure la llum molt més literària que la de Sant Pau. No coneguem massa els seus primers anys, però sembla que s’ho passava molt bé en la seua vida cortesana i llicenciosa fins que canvià radicalment després d’un fet extraordinari. No sabem amb quina de les dues versions quedar-nos de la causa del seu canvi radical. Qui de vosaltres no canviaria de vida si mentre escrivíreu un poema d’amor se us apareguera Jesucrist penjat en la creu? Més encara si aquesta visió es repetira quatre vegades més. L’altra versió encara és més bona. Diuen que perseguint una mallorquina dalt del cavall se n’entrà en una església. Quan ja l’havia atrapada, baixà del cavall i la xicota, acorralada, no va tenir més remei que ensenyar-li el seu pit malalt, podrit pel càncer. La conversió va ser imminent com no podria ser d’altra manera.

Ara bé, el motiu pel qual ens sumarem a celebrar el seté centenari de la seua mort, que començarà el proper novembre, no és aquest. El motiu és que Ramon Llull, junt als cronistes, ha estat creador de la nostra prosa literària. El fet que ens dotara d’un model de prosa apta per a poder tractar totes les àrees del coneixement degué ser una tasca brutal. No li agrairem mai prou que fóra el primer europeu que va escriure en la llengua materna llibres sobre temes de tots els àmbits de la vida humana i de la cultura del seu temps, quan l’únic vehicle en què s’havia escrit sobre aquestes matèries, fins aquell moment, era el llatí. No us sona actual la història? Va, diguem-ho també, un poc sí que ens commou la seua literatura: “L’amor és una mar pertorbada per onades i vents, sense port ni ribatge. Mor l’amic en la mar, i amb la seua mort moren els seus turments i naixen els seus compliments”.

Levante, 28 de setembre de 2015