dilluns, 23 de juliol del 2012

País faller




Ens haguérem estalviat moltes disputes estèrils si haguérem encertat, des del principi, el nom de la terra dels valencians. Ni Regne, ni País, ni Comunitat. Açò és una falla. Els Palau de les Arts, Terra Mítica, la ciutat de no sé què, l’aeroport de Castelló, Grans esdeveniments... Tot grans monuments que es fan i desapareixen o no sabem traure’ls profit, com el fum de les falles. Fins i tot, l’ambiciós Centre d’Investigació Princep Felipe està sense pressupost i acomiadant científics.... Mireu si és així, que amb la pluja carpetovetònica que cau, el debat el tenim en les falles, en el capritxós pont de les falles, perquè, com ha deixat escrit un amic meu, això del Nou d’Octubre no li importa a ningú. Ja no li importa ni a les ties maries, ni als feixistes que s’entretenien insultant les autoritats socialistes. El debat el tenim, com no podria ser d’altra manera, en les falles, entre Fabra i Rita, entre els seus tripijocs pel poder i entre els ingenus de l’oposició que els segueixen el joc. Mentre, l’Estat dissenya una estratègia per  imposar l’Espanya uniforme. I ho venen com una necessitat. Moltes de les veus de les ràdios i els diaris identifiquen autonomia amb ostentació, despeses descontrolades, caciquisme, amiguets de l’ànima i falta de voluntat per combatre el dèficit fiscal. I aquesta autonomia, sobretot, és l’exemple que els ve com l’anell al dit. Els de l’Espanya “grande” de sempre argumenten que els mercats desconfien, perquè desconfien de les comunitats autònomes. I va arrelant en l’opinió pública la idea que les autonomies són l’origen de tots els mals, que són insostenibles. I, mentre, l’entreteniment dels nostres polítics continua sent el mateix de sempre, la historieta dels símbols i de la falla, per interessos de poder. Fins i tot Marga Sanz d’EU, que no diu ni pruna en valencià, ha caigut en la trampa, supose que referint-se al 9 d’octubre: “És una forma de ningunejar una festa que representa el sentir dels valencians i la nostra capacitat d’autogovern”. Mentida. El sentir dels valencians no està en això. Ni en els més conscients que passen d’una festa que celebren les autoritats autonòmiques amb el més pur estil d’ofrenar no sé que a tots els poders i a tots els sants. El sentir de molts valencians està en creure’s el discurs dominant i interessat que les autonomies són un luxe innecessari. Això és el que haurien de començar a contrarestar el senyor Fabra, l’alcaldesa Rita Barberà i els amics de l’oposició. La proposta del president només hauria de ser un problema tècnic i una mica problemàtic.

Levante, 23 del 07 del 2012

5 comentaris:

  1. Brillant. Sempre clar, sempre el dit a la nafra. Enhorabona.

    ResponElimina
  2. He llegit la teva columna,'BONES VACANCES', d'avui al Levante. Disculpa si no es el lloc més adient per ferte arribar l'escrit que t'adresse. Però, és el més còmode i directe per a mí.
    Si que t'he conedgut. Encantat.
    Gràcies per la columna.


    Respecte al problema de la crisi, vull dir-te, que una de les solucions perquè s'arregle l'economia seria que el govern tragués els diners dels rics i poderosos. Ho farà? No ho farà, perquè el govern està al servei dels rics i poderosos. Pel que aquesta crisi, com l'anterior, com totes, l'han de pagar els pobres. Només s'ha de veure si els pobres accepten el greuge que és solucionar la crisi en contra d'ells. Si no ho accepten, ja sabem que hi haurà revoltes i violències, com ja sabem que altres vegades ha passat. A les teves mans també hi ha el que no es diguin mentides i falsedats -que es diuen moltes- i atenir-se a la realitat. Quan diem què tothom és igual davant la llei, és això veritat? No ho és. Això és una il•lusió, una mentida, ja que hi ha castes, no som veritables, vivim de l'engany per treure favors i beneficis. T'adones on som? Com més mentides i falsedats, més irritabilitat, més odi i ira contra els rics i poderosos.
    No has captat de què es tracta? Ara us ho explico: haven vist que no hi ha cap solució per fer-ho tots alhora, al mateix temps, que cadascú faci seva la solució. Així que, si un no vol corrupció que ell no ho sigui, que no vol robatoris ni furts que ell no els faça, que no vol l'anarquia i el desordre, que sigui acurat i diligent. I així amb tot. Ja tenim clar que cap govern, mentre no canviï el paradigma de corrupció i immoralitat, podran solucionar els nostres problema. Llavors, què cal fer? Cadascú que faci la revolució que voldria que fessin els altres, els demés. Això és tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels teus comentaris,

      Voro Vendrell

      Elimina
  3. t’Adresse aquest text que parla sobre la violència. Amb afecte i amb carnyo.
    Hi ha quelcom que crec que estaràs d'acord: hi ha infinites maneres i possibilitats de negar la guerra -la violència, la brutalitat, la crueltat, etc.-. Però. hi ha també infinites maneres i possibilitats d'aprovar i afirmar la guerra. Per tant, cadascú que faci el que vulgui, que faci el que hagi de fer.
    Perquè, si jo t’imposo el meu criteri començarà el conflicte i la contesa, després la violència i la matança de la guerra. I, si tu m’imposes el teu criteri, segurament passarà el mateix: hi haurà divisió i conflicte, violència i guerra. És una mica com el foc, quan comença es pot apagar i sufocar amb facilitat, però quan s'expandeix i engrandeix no hi ha res que ho pot controlar o apagar. En el cas dels conflictes, la violència i la guerra, passa el mateix: només el que venç ho fa perquè l'altre ja se li ha extingit la seva força, el seu odi i set de destruir a qui creu que és el seu enemic. I encara que perdi té el mateix paradigma del vencedor: guanyar com sigui ia costa del que sigui. Per això, quan diuen que un bàndol és molt assassí, també haurien de referir-se al d'ells que fan el mateix. I si no ho fan és perquè no poden, algú més poderós l'hi impedeix, o la por i la vergonya pels seus prejudicis o la moral.
    Per això, els nazis i altres van fer el que van voler, perquè no tenien por de ningú al món, ni a la seva pròpia moral. Doncs, ells havien inventat i adoptat una nova moral i paradigma. Però, bàsicament són el mateix que els altres, ja siguin perdedors o vencedors. Per això, una persona a la pregunta: Què hauria passat si els nazis haguessin guanyat? Va contestar: "No hauria passat res, hagués estat un altre imperi" És a dir, hagueren presentat la història de tot el que va succeir i van fer de manera que fos acceptable, com ho fan tots els vencedors, per cruels i assassins que siguin.
    Per això, tot el problema és de cadascú. El meu problema és el que jo faig amb la meva vida, i tú el que fas amb la teva vida. Escudar-se i justificar-se en els altres, en l'autoritat, en la religió organitzada, en les opinions dels altres, és una cosa tan banal i superficial que no soluciona els problemes, el nostre problema. Perquè, tot el que et digui jo, tu ho has de saber perquè som bàsicament iguals psicològicament. Llavors si jo et dic o conte una mentida o falsedat, tu ho has de saber. I si és en veritat una cosa negativa, descartarla radicalment. Tota la resta, el que facin els altres no té importància, perquè nosaltres no podem fer res per aturar-los canviar-los. Només tenim una manera per influir en la societat, al món, i és la manera com vivim.
    http://www.tsegarra.com
    http://tsegarrasigmailcom.blogspot.com
    Twitter: Mussol

    ResponElimina