dimarts, 16 de març del 2010

Apagar la llum



No sé si es tracta d’una ironia, però segur que és tot un símptoma de la deficiència democràtica que patim el fet que la darrera cacicada, el darrer episodi de censura a què ens tenen acostumats aquesta gent que ens governa en gairebé —sí, hi he escrit gairebé— totes les institucions del nostre petit món, s’haja produït en el MuVim, que, si no recorde malament, són les sigles del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat. Una institució de la qual és responsable Alfonso Rus, tan amic dels mestres i professors. Fa més de dos cents anys que els il·lustrats van pensar que el comportament humà s’havia de regir per les normes de la raó i que les relacions socials havien de tenir com a base la llibertat i la tolerància. I ací, ara, en una petita part de l’Europa del segle XXI, torna l’obscurantisme a un museu que conté el nom de la Il·lustració de la mà dels senyors Salvador Enguix, Máximo Caturla i Alfonso Rus. Uns senyors que tenen una manera molt peculiar de confiar en la capacitat humana de progressar i ser feliços. Per això, han sabut elaborar una resposta molt meditada a la dimissió de Román de la Calle: “Qui no estiga a gust, que se’n vaja”. És la seua manera de contestar a qui no vol sotmetre’s als seus capricis i arbitrarietats. I el problema més greu de tota aquesta història és que practiquen la censura, perquè estan convençuts que tenen dret a fer-ho, perquè es creuen que són amos i senyors de les institucions sense cap limitació democràtica. Es pensen que les urnes legitimen la seua manera de governar tan arbitraria i despòtica. No tenen cap tipus de vergonya. Tant se’ls en dóna, dels requeriments dels mitjans de comunicació i de les crítiques del seu propi partit. Ni tan sols s’amaguen i convoquen, amb la cara ben alta, actes de desgreuge tan originals com la convocatòria d’alcaldes davant d’una paella per a demostrar la seua força. Ells creuen que prometran la mar als de secà i els continuaran votant, perquè estan convençuts que tots som uns ingenus. I l’oposició? Què fa la santa oposició? Declarar-se taurina per un grapat de vots, després que fa més de dos cents anys que els il·lustrats anglesos aboliren els festeigs taurins, perquè denigraven els animals. Els animals no raonen, però pateixen.

( LEVANTE,dilluns,15 de març de 2010)

dimarts, 9 de març del 2010

El supercaminal



La primera vegada que vaig sentir alguna cosa sobre l’autopista, que ara volen alliberar de pagament el president Francisco Camps i Enric Morera, va ser, evidentment, en contra de la seua construcció. I va ser, si no recorde malament, en una obra del grup Pluja Teatre que es deia El supercaminal. Jo la vaig veure a l’institut de Sueca, però també es va representar a Prada, a la Universitat Catalana d’Estiu, amb un final molt més combatiu. L’ecologisme, la destrucció del paisatge sentimental, eren la base ideològica d’aquesta oposició al projecte, com va passar també amb la instal·lació de la factoria Ford a Almussafes. Era una època en què tots érem fills de la Renaixença i el Romanticisme no ens el podíem traure de damunt. Passaren els anys i les coses canviaren, i l’autopista va rebre noms amb connotacions molt més positives com ara columna vertebral del país, perquè ens feia els viatges ràpids i fàcils des de Perpinyà a Alacant. Això, sense comptar amb factors molt més importants com l’economia, la porta a Europa, l’acostament dels mercats... I, així, va venir l’arc mediterrani, l’eix vertebrador. Tota una altra manera de plantejar la qüestió, de la qual ni el PP d’ací, ni el de l’altiplà, no en volien saber res.... El que no haguera pensat mai és que, ara, el nostre Molt Honorable coincidira, ni que siga aproximadament, amb les paraules que vaig sentir dir un dia a Carod-Rovira, també a Sueca, mentre sopàvem, després d’una actuació de l’independentista republicà a la Casa de la Cultura: “La prova que el nostre país existeix és que és l’únic lloc de l’Estat on es paga l’autopista”. Era tota una declaració de principis que anunciava el viratge d’un nacionalisme, que fins aquell moment havia estat, sobretot, identitari, a un nacionalisme molt més pràctic i molt més fàcil de vendre, a la manera de Xavier Rubert de Ventós, molt més d’acord amb els valors que predominen en la nostra societat. Un “nacionalisme” que el nostre president i el PP ha sabut vendre des del primer dia que el govern socialista es va instal·lar a Madrid, perquè abans, quan manava José Maria Aznar, no deien aquesta boca és meua en matèria de reivindicacions valencianes al govern de Madrid.

(Levante, 8 de març de 2010)