dilluns, 26 de març del 2018

Un llibre dels Pirineus





Com que aquestes falles no he pogut pegar a fugir i, segurament, aquestes Pasqües tampoc no podré, el meu amic Vicent Olmos m’ha regalat un viatge que puc fer sense eixir de casa: Un llibre dels Pirineus de Kurt Tucholsky (Afers). Ja ho sabeu: “Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.” El llibre és un viatge de dos mesos que va fer Tucholsky el 1925 per les dues bandes dels Pirineus. Kurt Tucholsky (1890-1935) va ser un dels assagistes més interessants i més notables durant l’anomenada República de Weimar, la primera democràcia parlamentària a Alemanya (1918-1933). Va ser un dels primers desterrats del règim del Tercer Reich, acusat de jueu, esquerrà, pacifista i —com no podia ser d’altra manera— d’antialemany.

He tingut la curiositat de llegir el seu llibre sobre els Pirineus i no m’he trobat només amb un llibre de viatges, sinó que més aïna m’he vist davant d’un assaig en què l’autor opta pel relat subjectiu i personal de les coses que veu i sobre les quals reflexiona amb certa profunditat. El relat comença a Baiona on ens explica com viu l’experiència d’una cursa de bous en què planteja un tema molt obvi com és el tracte cruel als animals. Des d’ací ens porta a visitar el luxe decadent dels rics de Biarritz i a visitar els monestirs de Loiola i Roncesvalls. Després de Sant Joan de Peu de Port, on trobem un capítol dedicat als bascos, ens preparem per al·lucinar a Lorda on trobarem molt del suc del llibre, després continua a Andorra i altres llocs per acabar a Albi, amb un emotiu homenatge a Tolouse-Lautrec.

Amb el seu singular humor que m’acompanya durant tot el viatge, l’autor assaja sobre temes com el militarisme i la guerra, l’administració de la justícia, la política, la societat i la literatura. M’he trobat amb tota una barreja de formes i estils —hi ha, fins i tot, una carta personal a un amic— on els problemes i les contradiccions del primer quart del segle XX hi queden clarament reflectits, molts dels quals són encara de plena actualitat. M’he quedat de pedra en llegir el capítol dedicat a Lorda. Jo havia estat en aquell indret no fa molts anys, però la descripció que en  fa Tucholsky és brutal. La vida curiosa de la jove Bernadeta... Sobretot, però, l’explicació que en fa de tota aquella història amb una hipòtesi d’interpretació del fenòmen: “Lorda no és més que un fenomen de suggestió de masses”. Una hipòtesi que vol demostrar: “Hi ha una prova inequívoca que demostra que aquesta hipòtesi és certa i és l’hivern. A l’hivern no hi ha cap cas de curació; cap ni un. “No h’hi pot haver cap, perquè falta la massa, la massa en ebullició, resant, serpentejant, pressionant, cantussejant. El pelegrí es troba tot sol amb el seu Déu i amb la seua cova.” 

Levante, 26 de març de 2018







dilluns, 19 de març del 2018

Qui seu per parlar avui?





Detall d'una de les finestres de Ca Fuster, Sueca, 1984 (sèrie Arquitectura Modernista Suecana)



El meu amic Manuel Linares, que deu estar nostàlgic, penja darrerament en el seu Facebook fotografies de la transició en què alguns amics apareguem molt més joves. No només més joves, sinó en situacions que avui són irrepetibles com ara tertúlies a casa Joan Fuster on podem veure en magnífiques fotos en blanc i negre allò que conta Toni Furió en Nosaltres, els Fusterians: “De vegades, alguna nit, algú proposava anar a ca Fuster, que era el bar més barat i que més tard tancava de tota la comarca. Sèiem en segona fila, si tenia visita, i ens limitàvem a fumar, beure i escoltar, sense obrir la boca. Potser hi havia Bolufer, que tenia un supermercat a Cullera i conspirava contra el règim. Potser hi havia Max Cahner i Eulàlia Duran, i la cosa anava d’història i literatura. Per als visitants, érem invisibles, i això facilitava que parlassen sense reserves. Entre got i got, i una cigarreta darrere l’altra, Fuster parlava de tot –de llengua, de política, de cultura, de la Institució Patxot–, sense deixar d’abastar-nos amb la mirada, adreçant-se també al fons de la sala, a aquells que estàvem allí encara muts, escoltant només, aprenent. Ell hi veia alguna cosa de futur. O volia veure-la. Nosaltres érem encara joves, molt joves”. En llegir Furió jo no recorde que nosaltres ens comportàvem tan bé com ell diu. Nosaltres, atrevits i descarats, clavàvem cullerada en tots els temes que s’hi plantejaven amb permís o sense permís de l’amo de la casa. Nosaltres participàvem en la conversa. Vaig compartir una d’aquelles fotos de les tertúlies i no sé qui va escriure un comentari que deia més o menys així: “quan encara se seia per parlar”. I és veritat que moltes vegades es troba a faltar agafar un tema i pegar-li totes les voltetes que faça falta per esclarir-lo, o no.

Una altra foto interessant és un dinar “cultural” en la Muntanyeta dels Sant on apareixen també Joan Fuster i el primer alcalde de la democràcia a Sueca, Jaume Lloret, que va durar menys que una rosada en el càrrec segurament, entre altres coses, perquè els seus companys comunistes no podien admetre que un nacionalista dirigira la ciutat. Lloret ara es distreu col·laborant amb llibres com ara El pensament i l’acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster, d’Edicions del Jonc. Recorde que teníem la impressió que els “benissants”, Abdon i Senent, ens controlaven i vigilaven les coses que féiem perquè ells són els que manen de veritat en aquells paratges d’arrossars. Allí sant Isidre llaurador no ha arribat encara perquè no es menjaria un torrat. El sant de Madrid no crec que poguera entendre com “en la restituïda comuna de l’ermitori —ara vàter, inodor i asèptic— hi ha el títol sardònic i venjatiu de Can Felip V.”

Levante, 19 de març de 2018




dilluns, 12 de març del 2018

Tota la blavor del cel





Veig les imatges i escolte les paraules de Francisco Camps en el Congrés dels Diputats de l’altiplà i, pobret, em fa sentir tristesa i pena per la seua fatxenderia,  per la poca consideració i respecte que té per presentar-se d’aquella manera davant d’aquella atrevida comissió. Veure’l perdre els papers, en sentir les paraules País Valencià en aquestes alçades de la vida, seria colpidor si no sabérem que està fent el “numeret”. Com si no sabérem que feia el paper d’espantar-se com si haguera  vist un vampir o un fantasma ben horrible. No deu ser tan fava per creure’s totes les ximpleries que diu. Deu voler fer creure que li han fet el pitjor dels insults, a ell i a tots els valencians. Com si no sabera que molts no pensem com ell diu que pensa i ens agrada sentir el nom de País Valencià que ell i els seus pretenen silenciar.

No em direu, però, que no té mèrit ser capaç de derivar la seua implicació en el “presumpte” finançament il·legal del PP en un debat sobre el terme País Valencià. No a casa nostra que podria ser més habitual, sinó allà dalt, lluny, on diuen que resideix la sobirania popular. Una sobirania que només es pot expressar en una sola llengua: l’única que defensa el president Camps. Un president que ha tingut en el seu govern un fum de casos “possibles” de corrupció. 

Us imagineu que l’amo d’un camp de taronges pille a un furtant-ne i li pregunte: “Per què agafes les taronges que no són teues, que són meues”. I aquest li conteste que no li agrada que diga taronges, que són clementines i que si li diu que ha furtat taronges està insultant-lo a ell i a tot el poble. Veritat que ho trobaríeu absurd? I tant que ho trobaríeu! Aquesta gent li preguntes si han finançat il·legalment el partit i et contesten que és un insult dir País Valencià. I ha de vindre el “guarda”, el diputat de Nueva Canarias Pedro Quevedo, per a defensar el dret de qualsevol a referir-se, de la manera que més s’estime, al territori valencià.


Però el que va ser més divertit de tot i a mi em va emocionar profundament va ser la història d’amor de Camps amb Toni Cantó. Semblava un poema de Vicent Andrés Estellés situat en l’escaleta o en el portal de l’expresident: “Que vosté em diguera que jo  havia sigut el millor president de la Generalitat em va arribar al cor”. “El vaig veure molt afonat”, va dir Cantó.  “Com et trobes”, va  preguntar Cantó recordant aquella nit valenciana en què es van conéixer i que es van comprendre l’un a l’altre. Sí, va ser una conversa molt agradívola la de Toni Cantó amb Camps. No només Camps es va enrotllar amb la bandera, sinó que va aconseguir cobrir també Toni Cantó que s’adonà de la maniobra de l’expresident quan ja era tard, quan ja l’havia embolicat en el blau que ho oculta tot.

Levante, 12 de març de 2018

dilluns, 5 de març del 2018

Fer-se vell



                            Ateneu Sueco del Socorro, 2011


No vull perdre el bon costum de llegir novel·les de lladres i serenos, però cada vegada ho tinc més difícil: va passant-me com aquell home molt gran que no volia anar al casino perquè se li havien mort tots els amics i ja estava cansat de fer-ne de nous. Vaig començar, fa molts anys, aquestes velles amistats amb dos detectius que ja vivien als llimbs de La Divina Comèdia, però completament nous per a mi: Sam Spade i Philip Marlowe. Sam Spade, protagonista d’alguna de les històries de Dashiell Hammet, com ara El falcó maltés, i que, inaugurà la tendència har-boiled —dura— de la novel·la negra. Ja sabeu: realisme crític i sorneguer amb acció emocionant i diàlegs profunds i punxants, però amb un cert alé romàntic que inspira una engruna d’esperança. Després, vaig llegir Raymond Chandler on vaig conéixer Philip Marlowe, un personatge dur, sagaç, filòsof escèptic que s’enfronta al món conegut amb la seua dosi diària de whisky. Sam Spade i Philip Marlowe van tenir la sort de ser encarnats en la pantalla de blanc i negre per un Humphrey Bogart que no parava d’enrotllar cigarretes. Una sort que no van tenir els seus predecessors que han hagut de passar pel tràngol de les comparacions, com ara Pepe Carvalho el detectiu del nostre Manuel Vázquez Montalbán del qual s’ha dit que era el Marlowe espanyol. Un Pepe Carvalho que se n’anà d’aquest món, després de pegar-li la volta i un poc abans que el seu autor morira també en un dels escenaris de les seues novel·les. 


Ja no podré gaudir noves aventures d’aquests detectius com tampoc en podré gaudir del comissari Maigret de Georges Simenon que està fet d’una altra pasta, però que també és bona. Les converses amb la seua dona eren tan delicioses com els menjars que ella li presentava en taula i com els casos que resolia introduint-se en la vida de les persones que eren al voltant de l’afer que investigava. Ens assabentaven de les seues històries personals i dels pobles o ciutats on vivien. Després, va faltar també Kurt Wallander,  el policia suec  de Henning Mankell, que ens anuncià el desmantellament de l’estat del benestar. Es va acomiadar després d’una malaltia: “L’ombra s’havia accentuat. I, molt a poc a poc, Kurt Wallander va anar desapareixent en una obscuritat que, uns anys després, el va enfonsar en aquell univers buit que anomenem Alzheimer”. I per acabar-ho de rematar em trobe ara llegint una novel·la, El joc de pistes (la butxaca), del jove de noranta tres anys Andrea Camilleri que vol jubilar el seu comissari Montalbano: “Va sentir que el vòmit li pujava des del fons de l’estómac cap a la gola. Era el vertigen... Se li presentava, per culpa de la vellesa, en el moment més inoportú.”

Levante, 5 de març de 2018