dilluns, 26 de novembre del 2012

Un país de llibre


Encara que ja estem acostumats i suportem amb resignació i estoïcisme les conseqüències d’una condemnada crisi, ens posa molt tristos que tanquen llibreries i que les editorials ho passen malament. No podem entendre que professionals de l’educació i gent molt formada caiguen en el parany que els ha posat la mateixa Conselleria d’Educació per fer foc en la línia de flotació del món editorial. La consigna, amb legislació i tot, és molt clara: cal reciclar els llibres perquè les famílies no tinguen tantes despeses en un moments que es passa tan malament. I tenen part de raó. Els alumnes tenen despeses que moltes vegades, especialment ara, són insuportables. Però també és molt evident contra qui i contra què disparen. Ningú no es pregunta per què no ix cap normativa per abaratir els costos dels mòbils, de la roba, de les bicicletes, de les motos, dels televisors i de tantes coses necessàries i no tant necessàries que consumeixen els nostres joves... No parlem de les despeses en discoteques i..., perquè tampoc no es tracta de fer demagògia i els joves s’han de divertir com ens divertim tots, quan ens deixen i podem.  Els llibres són una pressa molt fàcil. Són coses de les que es pot prescindir sense mirar les conseqüències, perquè en un principi només pot fer molt de mal a la gent que viu de la indústria del llibre, de la cultura. A la llarga, però, afectarà molt seriosament a la formació de les noves generacions i, per tant, a tota la societat. Per això, trobe molt lloable el projecte de la productora Barret que va saber vendre a l’Associació d’Editors del País Valencià i al Gremi de Llibreters i que ha sigut recolzat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Un país de llibre és un projecte que consisteix a fer un programa de televisió dedicat als llibres i al foment de la lectura i que ja podem veure  en Levante TV, Informació TV,  Comarcal TV i Wilaweb TV. La televisió pública valenciana, que hauria d’apostar per una proposta com aquesta, està pensant en altres coses, sobretot, en com falsificar la realitat perquè el PP no pague en les urnes totes les seues malifetes. Cultura? Llibres? Quin fàstic els provoca això als responsables de la televisió pública valenciana.  Vicent Peris, el director del programa, ho té molt clar. Diu que l’objectiu principal del programa es que es difonga i es veja i no es tanca a cap proposta. El rostre que han elegit és el d’Eugeni Alemany que sap que la cultura no ha de ser avorrida. Acostar els autors als lectors és  l’ objectiu.

Levante, 26 de novembre de 2012

dilluns, 19 de novembre del 2012

La riba esquerra


Encara recorde la veu engolada, que sonava des de dalt de la trona, en una classe d’Alfons Cucó. Una veu contundent, però que no podia impedir la conversa que manteníem en el pupitre. Una conversa que es va convertir en rialla quan rebérem el qualificatiu de moniatos. Potser siga injust, però el tarannà d’Afons Cucó era un obstacle insalvable perquè fóra sant de la nostra devoció. No ens agradava la gent que parlava i s’escoltava, que es mirava sempre el melic. Malgrat això, no tenim res a dir al fet que la Universitat de València organitzara un homenatge per a commemorar el desé aniversari de la seua mort, perquè Cucó va ser un dels personatges més importants del socialisme i del nacionalisme valencià de la transició. Ajudà a fundar el Partit Socialista Valencià (1962).  Després, va ser un dirigent destacat del Partit Socialista del País Valencià i un dels més ferms partidaris de la integració en el PSOE.  Joan Lerma li ho va agrair enviant-lo al Senat durant cinc legislatures consecutives perquè no emprenyara massa per ací. Quan deixà de ser senador, es va integrar en la Plataforma Valencians pel canvi en què es va entretenir fins que va morir. La seua tasca com a historiador i escriptor ens ha deixat un grapat de llibres de certa importància en què destaca El valencianisme polític.

 El que volia explicar, però, és una simple anècdota que va ocórrer en uns dels actes  que es va celebrar en homenatge seu, com a polític valencià i nacionalista. Una anècdota que trobe paradigmàtica. El dijous 25 d’octubre, en la Facultat d’Economia, es presentaven dos llibres Temps d'incertituds: assaigs sobre federalisme i la diversitat nacional, de Alain Gagnon, i La independencia de Escocia, de Michael Keating. Participaven en l’acte Alain Gagnon, Université de Québec (Canadá); Pablo Oñate i Joan Romero, de la Universitat de València. Vicent Soler, que només moderava l’acte, ho va fer en valencià, però Pablo Oñate i Joan Romero van fer gairebé tot el seu discurs en castellà. Joan Romero va tenir la necessitat de dir que no era nacionalista, que ja sabeu que vol dir que és nacionalista espanyol. El més curiós de tot va ser, però, que Alain Cagnon del Québec va fer l’esforç de fer gran part del discurs en valencià i es va sentir obligat a dir que ell sí que era nacionalista. Una situació interessant, perquè un personatge del públic li va haver d’agrair que, gràcies a ell, que venia de molt lluny, en aquell acte es va sentir parlar la llengua del país. No direu que no anem bé: per la riba esquerra.
 
Levante, 19 de novembre de 2012

dilluns, 12 de novembre del 2012

Fins ací hem arribat


Serà molt divertit veure el canvi d’estratègia del Partit Popular d’aquesta terra, després de les enquestes que pronostiquen un canvi radical en els resultats electorals de les properes eleccions autonòmiques.  Ja va ser interessant veure com Núñez Feijóo amagava el gavinot a Galícia i es desmarcava del PP i de Rajoy, perquè, ell solet, resistia millor les enquestes. Ho tenia molt clar: “A mi se’m jutjarà pel que he fet jo, seria absurd jutjar-me pel que fan uns altres”. Si és així, els populars valencians tenen un problema: què ha fet Fabra? Mantenir com a segona força política del parlament un grup d’imputats en coses lletges? Què més? Fer-nos pagar amb retalls en sanitat, educació i prestacions socials el balafiament dels seus predecessors? Haurà de fer alguna cosa més per singularitzar-se i per il·lusionar uns votants que no li han fallat als seus des de fa molt de temps. I, si és una mica espavilat, ja sabrà que ara no li val l’anticatalanisme, perquè ja s’ha quedat més antic que la picor. Ja no els fa gràcia als empresaris. Fins i tot, algun dels seus portaveus, que mai no havien dit ni pruna en el necessari Corredor mediterrani, s’atreveix a dir alguna cosa així com que se’n puge al carro d’Artur Mas, que és com dir que exigisca més duros. No fa molt, en el debat de política general, el president va dir que no era el moment de plantejar la qüestió del finançament: “No és el moment de demanar més”. Però la bastonada que li han pegat, que ens han pegat, en els pressupostos de l’estat sembla que l’ha deixat calent. I l’oposició ha sabut aprofitar-ho: “No pinta fava”, “Actua com un delegat del govern, no com a president de la Generalitat”. I com diuen els mallorquins “de calent en calent es pela”,  que vol dir que les coses s’han de fer prest, abans que no passe l’oportunitat. I ha soltat al Conseller d’Hisenda, José Manuel Vela, a dir coses que no estan en la lletra de l’himno requional: “És absolutament intolerable”,  “Fins ací hem arribat”, “ No estem disposats a aguantar un any més”. I una gairebé trotskista i que no ofrena noves glòries: “Davant les situacions injustes cal rebel·lar-se”. Pura retòrica? Estratègia electoral? O va de bo?. Que vaja amb cura que el meló que ha encetat ens porta al camí d’Artur Mas. I té raó Federico Trillo quan diu que Catalunya mai no fou independent. Diu que era part del Regne d’Aragó. Endevineu qui formava part d’aquell regne. Vol tornar-nos-hi a portar?
 
Levante, 12 de novembre de 2012

dilluns, 5 de novembre del 2012

Victus


En l’actual context polític i amb el debat sobiranista marcant els pas dels brams dels tertulians analfabets de les televisions i les emissores de ràdio és molt oportú llegir  Victus (La campana) d’Albert Sánchez Piñol. Millor també que llegir el parrupeig dels sociòlegs i articulistes de tota mena que, com sempre, volen explicar els fets a bou passat. Encara no han acabat d’entendre el gran èxit de la manifestació de l’11 de setembre. Estan tan descol·locats com els polítics que no saben encara com torejar el bouet que els ha eixit a la plaça. Ni ho sap Mas, ni ho sap Rajoy. Per això, és millor llegir la novel·la de Sánchez Piñol, perquè sense molt d’esforç pots entrar en les arrels del conflicte i entendre la situació actual. Victus és una novel·la de ficció sobre l’11 de setembre de 1714 i la guerra de Successió. Un conflicte que pot considerar-se com la primera de les guerres mundials. Una tragèdia per als contemporanis dels fets, però que, tres-cents anys després, s’ha convertit en un autèntic capital simbòlic, com s’ha demostrat recentment. Així ho afirma Sánchez Piñol: “Probablement sense el capital simbòlic de l’Onze de Setembre, avui no existiríem. València i Aragó no van lluitar i mira com estan avui. I cal recordar que la noblesa catalana va votar en contra de lluitar, i va ser la pressió popular la que va fer canviar el sentit del vot de les classes dirigents. Van fer un paper molt galdós, van estar plenes de dubtes i traïdories”. L’autor en la mesura que es pot, perquè sense voler o volent un està a una banda de la barrera, intenta ser objectiu i fugir de les manipulacions que se n’han fet des dels dos bàndols, des de Castella i des de Catalunya.  N’hi ha una bona escampada de documentació i rigor històric, però al servei d’un relat lleuger, potent i despreocupat de les novel·les d’aventures que ens porta a visitar França, Barcelona, Madrid, Toledo, Tortosa... i, evidentment, Almansa i la destrucció de Xàtiva. N’hi ha una cosa que no acabe d’entendre i és el fet que la novel·la estiga escrita en castellà. Sánchez Piñol diu que després d’escriure cent pàgines en català, es va adonar que el llibre no funcionava i va canviar al castellà fet que li donava la fluïdesa perduda. No sap per què, diu, i ho atribueix als factors irracionals de la creació. De totes maneres, si no us va bé llegir-la en castellà, ja n’hi ha cinc traduccions en marxa, l’alemanya, la francesa, la russa, l’holandesa i la catalana i ja s’han comprat els drets per a fer una pel·lícula. El ministre Wert, hauria d’aprofitar l’avinentesa que estiga en castellà i promocionar-la perquè els joves espanyols entengueren d’una vegada que és Espanya.
 
Levante, 5 de novembre de 2012