dilluns, 29 de juny del 2015

Del puig inexpugnable






Fa quatre dies que érem a l’infern i anàvem baixant per precipicis i roques fins al fons de tots els abismes. Mentre, unes quantes ànimes desaprensives anaven contant-los: cent, dos-cents, tres-cents... Ara, tenim, gràcies a Déu i als nostres vots, un altre govern que ens promet guiar-nos cap a dalt de tot. Som encara, però, al peu del puig i ens trobem amb cingles abruptes i els rocams més amples que ens impedeixen l’ascensió. Encara no s’ha pogut prendre cap decisió del camí a seguir i ja apareix Montoro, el ministre de la gran butxaca, per advertir-nos que cal pagar els deutes dels pecats que feren els seus. És la crueltat de les coses inexpugnables. La primera gran roca que ens impedeix el pas: el gran grapat de duros que es necessiten per gestionar la sanitat i l’educació, que no admeten més retallades. Té raó Ximo Puig: l’únic camí per véncer aquest obstacle és no seguir ofrenant noves glòries a Espanya i aconseguir un nou model de finançament que no ens perjudique tant. El segon escull que caldrà vorejar són els “melics” de la coalició que forma el gran pacte. Les properes eleccions s’acosten i cadascú té la seua estratègia. El país els hauria d’unir front als interessos personals i partidistes dels que volen un determinat càrrec, una presidència de la diputació o... I encara està el que vulga Montiel,  l’ànima vana, que no vol banyar-se el culet i pujar-hi sense càrrega. Amors i desamors entre Puig i Oltra, entre Oltra i Pablo Iglesias, entre Iniciativa i el Bloc, i, dins del Bloc, entre joves i vells... Jo què sé? Haurien de saber, però, que és l’hora del país. És l’hora de l’estranya parella, l’única parella possible i necessària: Puig i Oltra. El trio no ha pogut ser perquè Montiel cobra el jornal només per mirar. Poca broma! I el darrer escull que ens donarà pel sac és l’ecologista dels animalets, però no de les cultures de les persones, que ens diu aldeans només perquè volem que la nostra llengua tinga els mateixos drets que la seua. Els que parlem valencià som els únics bilingües, com els escurçons, d’aquest país: com a mínim sabem dues llengües i tenim més capacitat per aprendre’n més. La senyora aquesta que té la santa barra de dir-nos aldeans hauria d’anar a escola abans de parlar. No en té ni idea. Això de l’aldea no és ni original. És de José Antonio Primo de Rivera, com no podia ser d’altra manera.

Levante, 29 de juny de 2015

dilluns, 22 de juny del 2015

De l'abraçada de l'ànima vana





Encara som a la platja de l’Antepurgatori i les galtes blanques i roges de la bella Aurora ja són de color taronja. Mantenim el regust d’haver expulsat amb els nostres vots el personal que ens feia patir i no ens volia deixar pujar el cim. Ja hem cantat el psalm d’alegria i d’alliberament i ens preguntem quin és el camí i com hem d’organitzar l’expedició. I, aleshores, apareix, Antonio Montiel, l’ànima vana mancada de consistència, que no té sinó aparença, però que condiciona el sí a l’expedició de Puig i Oltra a l’estructura de l’organització i al perfil dels guies. Ell és queda a l’ombra de la garrofera, però diu que no ha donat un xec en blanc i que no està disposat a exercir de mer observador i comparsa del viatge. El desig de Montiel és molt fàcil de traduir al llenguatge de la Ribera: no vol arromangar-se ni banyar-se el culet.

El  “podemita” –quina paraula més lletja ! que no pot ni vol, em recorda aquell cap de colla que tenia jo quan era jove i anava a collir taronges. Sempre em deia amb un cinisme que volia ser graciós: “xiquet, jo em guanye el jornal mirant”. I tenia raó el pocavergonya: no es treia les alicates de la butxaca, ni treia cap cabàs de l’hort, ni tan sols ajudava a carregar el camió. Això sí: tenia molt clar què i com havíem de fer nosaltres la faena. Sabia molt bé què li havia dit l’amo què volia. Com Montiel, que té molt manadeta la faena des de Madrid.


Encara no hem començat aquesta expedició en què fa d’home ociós i va i ja vol que els de Compromís els acompanyen en l’altre viatge, el de l’altiplà. A Mònica Oltra sembla que li fa gràcia, però vol que la seua marca tinga visibilitat. Alerta! No només es tracta de la visibilitat en el nom de la coalició. Sobretot, es tracta de mantenir el grup parlamentari propi. Compromís li ha guanyat la partida a Podemos en aquestes eleccions contra tots els pronòstics. Anar a Madrid i desaparèixer com a grup parlamentari seria un bon fracàs. En aquesta legislatura s’ha demostrat que un sol diputat ha fet visible els valencians i això ara no s’ha de perdre. Recordeu que tenim precedents: el PSC d’Ernest Lluc era un partit independent i tenia grup parlamentari propi. Ara, però, no només ha perdut la seua identitat, sinó que pràcticament s’ha extingit. Cal recordar el vell discurs de sempre: el de l’obediència valenciana. Que conste que sempre he sigut partidari de la unitat, però, si es fa el negoci, les condicions claretes.

Levante, 22 de juny de 2015

dilluns, 15 de juny del 2015

L'àngel barquer




Els que estimem aquest país perplex estem entre les poques criatures que, com Dante Alighieri, hem pogut eixir vius d’aquella bogeria que és l’infern. Quan créiem que n’eixíem, a través d’unes eleccions de victòria inimaginable, vam tenir una sensació de deslliurament, d’aire pur i d’una llum blavenca de l’albada, després de la dictadura fosca del desficaci. Quanta mentida i inquisicions hem hagut de suportar! No podíem dir el nom del nostre país ni el de la nostra pròpia llengua. Per això, quan immediatament ens trobàrem amb les branques ufanoses de la supèrbia que ho poden fer tot en un muntó, ens indignàrem i ens tornàrem a omplir de nou de desesperança.

Per unes quantes hores ens vam sentir lliures... Però, de colp, de nou vingué la frustració. Quina setmaneta de fer petar el Twitter i el Facebook: “si em compte de mirar-se el melic, pensaren en el país, ja tindríem pacte”. I ens vingueren al cap les velles comparacions d’Ausiàs March: “ com aquell qui és condemnat a mort i ho sap de molt de temps i es consola i li fan creure que serà indultat i el fan morir sense un punt de record” o l’altra: “ fóra millor sentir el meu dolor que no mesclar una mica de goig”. És més senzill encara: ens interromperen el coit quan ja venia l’èxtasi.


Encara com aparegué l’àngel barquer amb el llagut de l’intel·lecte i explicà, a qui calia que li explicaren, que el temps clama i demana que eixim del port amb la vela de la raó i que ja va sent l’hora d’acomplir alguns dels nostres desitjos: “hissa el velam per ruta menys severa ara el llagut de l’intel·lecte meu, que el mar cruel ha abandonat darrera”. I l’angel barquer del pacte ens portà de nou a la riba del Purgatori, perquè puguem començar l’ascensió cantant un himne o un salm que expresse el pas de l’estada a l’Infern i el començament de la pujada a la gran muntanya. I ho agraïm, perquè nosaltres hem vingut fa poc per un camí aspre i ben fotut i la pujada ha de semblar-nos un joc. Semblarà un joc, si som capaços de, amb l’aixada, la corbella o el llegó, però, sobretot, amb renunciament i humilitat,  desfer-nos de les branques ufanoses de la supèrbia. Ens hem omplert la boca de dir que és l’hora de la gent (sembla que ja no queden classes) i la gent ha parlat. La gent vol que fem junts aquest llarg viatge ple de trampes per a buscar la llibertat tan cara.

Levante, 15 de juny de 2015 

dilluns, 8 de juny del 2015

Del ritual de la purificació





Hem d’admetre que, si no haguera estat per l’èxit de Podemos, els partits tradicionals no haurien mogut fitxa i no haurien intentant regenerar-se i, potser, la veritable dreta, la de la pela, no haguera promogut Ciutadans. Abans de l’aparició de la nova formació, vaig sentir dir a Joan Romero, que no és sospitós de ser membre de cap cerclet, que el Partit Socialdemòcrata no seria capaç de regenerar-se per ell mateix, que calia que la gent el forçara. Ara, però, després d’aquestes eleccions m’han sorprés una miqueta les declaracions dels nous purificadors de l’esquerra. Són tan purs que només volen governar allà on són el partit més votat. Allà on no són la primera força del canvi, no volen contribuir-hi, no volen mullar-s’hi. Però, això sí, han de posar condicions perquè els altres puguen governar i, des de Madrid, diuen qui ha d’anar davant de la nostra expedició. Aquests nous polítics donen la impressió que volen ser Cató el Jove, que guarda l’accés al Purgatori. Amb els cabells llargs o barba barrejada amb algun pèl blanc, es creuen amb el dret de purificar els altres, de rentar-los la cara per a esborrar-los qualsevol brutícia, però ells es queden sense pujar la gran muntanya, a l’ombra d’una bona garrofera. No es volen embrutar per a després, en la nova expedició, arribar els primers, i sense patir, al cim. Una estratègia legítima, però la seua obligació hauria de ser comprometre’s en els govern per fer les coses que proposen.

Amb Ciutadans, però, la sorpresa no és tanta, perquè sents parlar Carolina Punset i ja saps de què van. Els van fer créixer perquè foren el  Podemos de la dreta, amb la imatge de lluitadors contra la corrupció i de defensors de la democràcia, però, ací, a casa nostra, tenim la desgràcia que la dreta sempre es fa troglodita. Els de Ciutadans encara no manen de res ni poden condicionar res i ja adverteixen que la seua prioritat és no donar ales al nacionalisme. No els agrada el gran èxit de Compromís. Punset, com a ecologista que és, defensa tota classe d’animalets, però nega el dret a tenir una llengua digna, com la que ella fa servir. No vol que s’extingeixen els animalets; però, potser, deu voler rematar la cultura de les persones d’ací, com ho volia fer Rus.

Quanta raó tenia Joan Fuster quan deia que aquest país serà d’esquerres o no serà! No podem perdre aquesta oportunitat.

Levante, 8 de juny de 2015


dilluns, 1 de juny del 2015

Del retrobament de l'esperança






Eixim de l’infern, del mal cruel abandonat darrera. No cal que us l’explique, perquè coneixeu tots els dimonis i els càstigs que hem hagut de patir. Són molts anys, massa anys d’humiliacions i d’empassar-nos totes les senyeres amb pal i tot. Els drapets ja no m’entusiasmen, però estic amb Ribó quan diu que cadascú porte la senyera que li vinga de gust. Sí senyor! Això és llibertat d’expressió i les altres coses són ximpleries. Hem hagut de suportar uns troglodites infames que anaven sobrats, tan sobrats que volien rematar-nos. I ara no ens donen cap llàstima de veure l’hòstia que els hem pegat amb els nostres vots. Que hòstia!, deia Rita Barberà un dia inoblidable. Que hòstia! Però invocava un pacte contra els radicals. No m’estranyaria que l’acomodat Felipe González donara suport a una ximpleria d’aquestes per salvar a ella i a Esperanza Aguirre contra el mal bolivarià.

El més digne de tots en la derrota ha sigut el president Fabra. Ha sigut un dels poquets derrotats de tot l’estat que l’ha reconeguda i que no crida a la unió contra els radicals. Ha aprés la lliçó i no invoca el fantasma del catalanisme per salvar-se com va fer de manera ridícula amb la Llei de senyes d’identitat. Diu que ha sigut un lluitador contra la corrupció, però no diu que ha utilitzat la mentida i els sentiments baixos. No ens va voler fer cas quan li diguérem que això de l’anticatalanisme s’havia acabat. Que portem molts anys de la Llei d’ús i Ensenyament i que la gent ha anat a escola i no l’enganyen amb cacau i tramussos; i, menys encara, quan s’ha demostrat que estava envoltat d’autèntics “presumptes” delinqüents. No fan por amb els fantasmes, perquè ells són els que fan por. No li teníeu por a Rita? En feia i molta.

No us penseu que ja hem arribat al cel. Hem eixit de l’Infern, però encara estem al Purgatori. Hem retrobat l’esperança, però tenim un llarg camí per recórrer. El Purgatori no és el fossat cònic per on davallàvem; sinó una muntanya. Contràriament a l’Infern, a mesura que hi pugem la gravetat dels pecats és menor. Recordeu que el primer esglaó que hem de superar és el de la supèrbia i no ens acompanya Virgili com a Dant en la Divina Comèdia. Ens acompanya Joan Ribó, Ximo Puig, Mònica Oltra, Enric Morera... Comprovarem si tenen prou trellat per combatre i véncer la supèrbia, la vanitat, l’altivesa... Pacteu, per l’amor de Déu!

Levante, 1 de juny de 2015