dilluns, 31 de desembre del 2012

The Full Monty


Estic sindicat des que vaig cobrar la meua primera nòmina i, amb ganes o sense, he procurat participar en totes les vagues i protestes que s’han convocat. Un dia vaig decidir que no m’havia de calfar el cap i delegar la funció de defendre els meus interessos laborals en el sindicat. Per a bé o per a mal, el sindicat havia de dirigir les meues accions. Ja fa temps, però, que els dic als meus amics sindicalistes que caldria buscar noves formes de queixar-nos, perquè les protestes que fem habitualment ens porten a la derrota. Em dóna la impressió que moltes vegades ens hem quedat en formes d’expressió totalment decimonòniques i, per això, sembla que la vaga és l’única manera de fer veure que no ens agrada el que ens donen o el que ens lleven. Dic això, perquè veig que les mares de Montserrat amb el seu calendari eròtic-escolar han trencat en la manera de fer i, encara que no han inventat res,  no han tingut dubtes a l’hora d’expressar el seu desacord d’una altra forma: exhibir-se amb roba interior. I ha estat un èxit. Han recaptat els fons suficients perquè els seus xiquets puguen anar durant tres mesos a escola amb autobús, cosa que els nega la Conselleria que es diu d’Educació, però vosaltres, que teniu coneixement, podríeu anar pensant un nom més escaient que definisca millor això que fa, perquè la Consellera que tenim ara no és forense, però va en el mateix camí que el seu antecessor: enterrar tot el que havíem aconseguit durant molts anys de dur treball.  Però, si tornem al tema, us diré que les mares de Montserrat esperen aconseguir la resta de diners que els falta per acabar el curs. I faran el que siga necessari. Si cal continuar exhibint-se amb roba interior empentant un carret de bebè, subjectant un clarió amb el fons d’una pissarra, esgrimint unes tisores (símbols de tots els retalls) o portant unes ales per a poder sortejar la muntanya que els separa del col·legi, ho seguiran fent. I Caldria aprendre d’elles i del clàssic, de la pel·lícula The Full Monty. Ara que comencen a veure’s vides trencades, precarietat laboral, famílies dividides i circumstàncies difícils només ens queda fer alguna cosa nova. O potser no tan nova: ensenyar el que tenim: no res, nuets, en aquests pou sense fons en què ens trobarem molts si no fem alguna cosa innovadora i espectacular. Millor això que sentir-nos acabats o plantejar lluites que ens porten a la derrota.
 
Levante, 31 de desembre de 2012

dilluns, 24 de desembre del 2012

L'Acadèmia




Com no han d’estar desprestigiats els polítics, si en fan una darrera l’altra? En una situació tan al límit com la que patim, i més encara en aquest condemnat país invertebrat, els del PP i els del PSPV s’entretenen jugant a tant se me’n dóna en el tema de la llengua. Ara va i resulta que, per a retallar despeses, uns propugnen reduir els membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i, els altres, com a gran alternativa, proposen rebaixar el cinquanta per cent de les dietes. Una mateixa proposta, si bé es mira. Les dues confirmen el poc valor, la inoperància, l’escassa necessitat d’aquesta institució absurda que no va saber plantar-se ni defensar els seus criteris davant d’un Conseller forense que volia aplicar l’autòpsia a la Morta Viva. Si es tracta de reduir costos en funció de l’operativitat de les coses, tot és molt més fàcil: que la facen desaparéixer com haurien de fer desaparéixer el Consell Valencià de Cultura. I què han de fer per a traspassar les seues competències? També molt fàcil: no crear els problemes artificials que van nàixer i créixer gràcies a uns polítics irresponsables que, per interessos electorals, els importava molt poc arruïnar una llengua que començava a traure el cap. Si no creen problemes on no hi ha, si donen al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu, no fa falta cap Acadèmia, ni cap Consell Valencià de Cultura. Quan hi ha un problema es consulta els especialistes i xim-pum! Encara recorde quan un amic em deia que la creació de l’AVL era el més important que s’havia fet en aquest país en matèria lingüística. Més important que la Llei d’Ús i Ensenyament, em va dir el paio. Li vaig contestar que, si deia mentides tan grosses, aniria de cap a l’infern, perquè, en aquest sentenciat país, l’única cosa que s’ha fet mínimament bé ha estat la introducció del valencià en l’ensenyament. Mireu si és així que, gràcies a la Llei, per primera vegada en tota la història dels valencians, l’idioma s’estudia de manera natural i normalitzada en les escoles. Un idioma que té els recursos suficients: gramàtiques, diccionaris, enciclopèdies... Instruments que funcionen de manera normal i sense cap problema. Però, si en volen més, que paguen als especialistes. Per a elaborar un Missal, un Diccionari o celebrar l’any Estellés (però no el de Fuster) no fa falta un grapat de gent cobrant dietes. Que cobren els que fan la faena i punt. I, sobretot, que la Generalitat faça per estendre la llengua en tots els àmbits d’Ús. Podrien començar els polítics mateixos i seguir amb les teles, els diaris...
 
Levante, 24 de desembre de 2012
 
 

dilluns, 17 de desembre del 2012

Veure la tele


Em va tocar molt el tendre el tancament de les emissions de TV3 i no precisament per motius ideològics o lingüístics, que també. Sóc ja una persona gran (si preferiu, major) i cada vegada tinc més manies i no m’agrada que alteren els meus bons costums.  Després de tot el matí de treballar, tenia l’hàbit de veure, cada vesprada, la telenovel·la que emetia la televisió dels amics de la comunitat autònoma del costat, o de dalt, tant se me’n dóna. I, així, descansava mitja horeta entretenint-me en les aventures dels seus personatges que pràcticament formaven part de la meua realitat quotidiana. D ‘El Cor de la Ciutat em seduïa, sobretot, el personatge d’Isabeleta (Maria Molins) que era una dependenta d’una parada no recorde ara de què. La bona qüestió és que es tractava d’una persona aparentment molt religiosa, però que li agradava molt la marxa i protagonitzava tot un festival de luxúria que venia molt bé a l’hora de la migdiada (o de la sesta). El cor de la ciutat va plegar veles i vingué La Riera que em contava la història d’una família que regentava un restaurant en un poble de la costa, sembla que molt a prop de Barcelona. Quan ja convivia amb els problemes d’aquests personatges, va i aquell president que teníem, que deia que li faltava un escalonet (jo crec que li faltava alguna cosa més), em talla l’emissió i no podia seguir les aventures d’una família que eren ja com els veïns de casa meua. Quina gràcia! I no em digueu que ho haguera pogut seguir per Internet o... No és el mateix seure en la poltrona, encendre la tele i ja està..., que posar-te en l’ordinador i un cable o no se què... Trenca l’encanteri de la tarda. En aquest país, estàvem ja curats d’espant i ja no ens estranyava cap dels despropòsits dels nostres governants. Però una cosa són les barbaritats que fan i que ens afecten i, una altra, és que entren dins de casa teua a dir-te que pots veure i no pots veure en la televisió. Ho vaig entendre com una violació de la meua intimitat, de la meua vida privada. Encara com el Tribunal Suprem ha donat la raó a Acció Cultural del País Valencià. No cregueu, però, que ha fet gran cosa aquest tribunal tan important. Simplement, ha donat la raó a una obvietat. Que un Govern tronat, en l’època de les megacomunicacions, tallara l’accés dels ciutadans a una televisió veïna era un despropòsit descomunal, com tantes altres coses. De totes maneres, cal estar alerta, perquè seguiran intentant dinamitar tots els ponts que construïm entre els pobles que tenim la mania de dir bon dia.

Levante 17 de desembre del 2012

dilluns, 10 de desembre del 2012

Regals de Nadal


Ahir, dia de la sagrada i santa Constitució, va començar la campanya de vendes de Nadal i, és clar, els regals són uns dels temes estrella d’un personal retallat, emporeguit i indignat. La dreta, que aplica les bastonades que li manen, ja ha fet els regals que sempre esperem d’aquesta classe de personal. Han congelat les pensions (que deien que eren intocables, com la Constitució) i ens han soltat un ministre poca solta, que és com un toro bravo, que creix amb el càstig, perquè desmunte l’escola catalana sense tenir en compte els anys de dur treball i de consens i perquè torne la por als infants d’anar al l’Infern i confien en el Purgatori com a mal menor. Què es pensa, que la gent voldrà tornar als confessionaris i abandonar les manifestacions? María Dolores de Cospedal, que vol democratitzar l’únic que no es pot, vol fer-li un regal al Príncep revisant la Constitució, perquè en la successió no prevalga l’home sobre la dona. Pérez Rubalcaba, que pobret no sap què fer per estar i no estar,  es desentén del problema territorial que hi ha plantejat i només proposa una reforma constitucional per incloure la sanitat com un dret bàsic, igual com l’ensenyament. Com si no sabera que en la Constitució es reconeix el dret a una vivenda digna i els desnonaments són regals de moda. Encara com els nous déus com Carles Puyol i Leo Messi,  han reaccionat amb seny contra la wertgonya i ens han fet un bon regal que agrairem com a bons mortals que som. Mireu el que diu Messi: “Vaig sentir que volien traure el català. Jo l’únic que puc dir és que des que vaig arribar aquí vaig créixer en l’educació en català i mai no vaig tenir cap problema. Penso que com més idiomes conegui algú, millor per a la seua formació. Penso que cal afegir en lloc de treure coses a l’educació”. I nosaltres, pobres mortals, què regalarem aquests nadals? No regalarem productes de luxe, perquè ja hem despertat del somni. Haurem de dedicar més temps i imaginació i tindrem millors regals. Ho veig venir, perquè les dones de casa meua van amb les madeixes de llana i les agulles de fer calça amunt i avall. I podrem pensar quin serà el millor regal per al fill, la mare, la germana, l’amic... Segur que no serà un regal improvisat d’última hora. Ja s’han acabat els regals comprats d’urgència el dia abans en qualsevol tenda de productes innecessaris. Ara va de bo.
 
Levante, 10 de desembre de 2012

dilluns, 3 de desembre del 2012

Vicent Andrés Estellés


L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, de tant en tant, en fa una de bona. De la mateixa manera que, de forma indigna, mesquina i menyspreable, s’ha oblidat completament de la celebració del cinquanté aniversari de Nosaltres els valencians de Joan Fuster, ara ha preferit no oblidar-se del vinté aniversari de la mort de Vicent Andrés Estellés i iniciarà el pròxim dia 27 de novembre l’any dedicat al poeta de Burjassot amb la inauguració d’una magna exposició amb el títol “Vicent Andrés Estellés, cronista de records i esperances”. És molt significativa la por que li tenen els membres de l’Acadèmia a l’assagista de Sueca. Sembla que, només en sentir el seu nom, s’espanten i obliden que es tracta d’un dels escriptors més importants i més influents d’aquest país. La covardia amb què els membres de l’AVL tracten l’assagista de Sueca passarà a la història de les vergonyes, perquè, sense el pensament de Joan Fuster, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua segurament no existiria. Dit això, cal dir que l’any Estellés és indispensable que se celebre, perquè es tracta d’un dels poetes més importants de la literatura catalana des d’Ausiàs March. I, per això, agraïm a l’AVL que tape el forat que havien d’omplir les més altes institucions de la Generalitat Valenciana. No renunciem a dir, però, que reduir l’any Estellés als quatre actes que puga fer la institució lingüística torna a ser, si més no, una poca vergonya. La Generalitat Valenciana, a través de les conselleries d’Educació i Cultura, hauria de ser la impulsora d’uns actes que haurien de reivindicar la figura de l’Estellés i divulgar la seua poesia. Una poesia que impressiona per la mirada a una realitat despullada. Una mirada que explica la vida de cada dia d’un temps i d’un país que ha passat per moments molt amargs. Moments amargs en què es passava fam, en què es necessitava sexe i en què hi havia mort... Molta mort en un ambient irrespirable. El poeta és testimoni de tot això, des de la seua pròpia vivència. I Com explica Joan Fuster perdó per la insistència─: “Jo no gosaria afirmar que això siga “realisme històric”. Però sí que és un testimoniatge o un ─testimoni─ de la “realitat”. I escrit des d’un angle molt precís: des d’una cantonada. L’Estellés fa la poesia d’un carrer de València, d’un “trenet” de València a Burjassot: un residu humà, vigorós, que es debat en l’esperança de continuar vivint. No oblidem, però, el marc del principi: quan tothom fornicava malament, moria malament...”

Levante, 3 de desembre de 2012