dilluns, 26 de gener del 2015

Palus Naccararum




Els que hem agafat una aixada, no sentim cap admiració pel paisatge. Menys encara quan es tracta de l’arròs de l’Albufera. No sabeu què són les sangoneres, veritat? Clar que no! No heu anat mai a birbar arròs, ni sabeu que és caminar pel fang dins un arrossar per lluitar contra la junça, la gram, la llengua d’oca... Amb la corbella, per sota l’aigua,  claves la punta en el fang, procurant d’extraure l’arrel de la mala herba. Mentre, una cabrona sangonera et xucla la sang del taló i, abans de traure-la per matar-la, l’has de cremar amb la braseta de la cigarreta perquè amolle el mos. Tot això amb una calor de Maria santíssima. Les sangoneres no ixen en els poemes romàntics del paisatgisme sentimental dels renaixentistes valencians que ho veien tot bonic i ben alegre, tot a floretes: “blanca, polida, somrisent, bledana/ casal d’humils virtuts i honrats amors/ l’alegre barraqueta valenciana, s’amaga entre les flors”.

Ara, després de tants canvis estètics i de temes, hom denuncia que els poetes i els  artistes creen a partir d’un únic paisatge urbà d’antenes i de cables, sense conéixer el món que ens envolta. Tenim un territori que ha sofert una depredació com mai no havia patit per exigències d’un model econòmic que mai no té prou. Els mateixos de sempre s’omplin les butxaques sense que els importe la desfeta.


Potser, per això, Josep Lozano, amb un altre criteri i amb molt millor gust que els poetes de la Renaixença, ha decidit retornar al paisatge i a la poesia, però, com ha assenyalat Manel Alonso Català: “no a qualsevol paisatge, sinó a un de concret, L’Albufera (Bromera), que considera un dels referents valencians, per tal de mitificar-lo. Poca broma, Lozano és conscient de la força dels mites i els símbols en les societats humanes". Palus Naccararum, l’estany de nacre, com apareix en un vers d’un poeta romà del segle IV dC, serveix de subtítol al llibre de Lozano. Un llibre que es deixa llegir amb bondat, sense hermetismes, amb emocions, senzill i bell: “Fill de la granota/ o fill del renoc/ la cua ben fina/ el cabet tot gros”. Llàstima que no en queden, de cullerots. De tota manera a mi m’agradaven més grandets, quan ja eren granotes de veritat... I fregidetes amb ceba i tomaca, o amb arròs caldós. Que bones que estaven! Ai, quines cuixes!

Levante, 26 de gener de 2015

dilluns, 19 de gener del 2015

Elogi de la follia






No sé què passarà en les desitjades i properes eleccions autonòmiques, però, ja fa temps, que s’hi respira canvi. Trobe els meus amics d’esquerres amb ganes, eufòrics, com si veieren l’eixida d’un pou en què hem viscut massa temps. Estan convençuts de la victòria. Això sí: els veig molt preocupats pel dia després. Quina serà la composició del parlament i del govern? La desconfiança en els possibles socis es percep de manera molt evident. No importa amb qui parles. Ells són els bons, els que tenen la veritat i, els altres, són l’aliança necessària, però no volguda. Ara, només es tracta de traure els més vots possibles per a la pròpia formació que és la que té la vareta màgica per arreglar-ho tot. Els que no tenim partit, ho tenim malament: compartim l’esperança, però no la batalla fratricida. No entenem tanta discrepància i tenim molta por que la cosa no acabe com Déu mana.

Tinc molts pocs amics de dreta, però, els que tinc, estan molt deprimits, com si ja hagueren perdut les eleccions i anuncien l’apocalipsi. No sé què els han donat, però no tenen altra mania que fer-nos por. Com si foren l’Horaci en el Hamlet de William Shakespeare: “es buidaven les tombes i els difunts amortallats omplien els carrers d’esgarips i gemecs balbucejants, hi havia estels de foc i rosades de sang, el sol irradiava mals presagis, i l’astre humit, que amb la seua influència governava el regne de Neptú, va emmalaltir sota un eclipsi, com si fóra el dia del Judici Final, i tots aquests indicis de fets terribles, tots aquests senyals, que sempre són anuncis de calamitats, són els mateixos que ara cels i terra junts envien a la nostra gent...” Que vénen els de Syriza! Els catalanistes! Els de la independència!  Els de Podemos! Quina por! Com si ara lligaren els gossos amb llonganisses i “ells” no hagueren fet prou destrossa.  Ho han arrabassat tot... Ara entenc perquè Erasme de Rotterdam va poder escriure L’elogi de la follia en quatre dies en casa del seu amic Thomas More.  Les institucions estaven podrides i els poderosos triomfaven  en la guerra, la mentida... i en tot, com ara. Hi ha moments en què la impaciència i l’empipament no es poden reprimir per més temps.


Advertiment: no us passeu per les conselleries que l’ambient és llòbrec i cada vegada hi ha més talps en els palaus. 

Levante, 19 de gener de 2015

dilluns, 12 de gener del 2015

A Game of Thrones






Quan les vaques eren gordes, Esteban González Pons no va poder ser ministre. Ara, que les vaques són flaques, no vol ser candidat del PP a la presidència de la Generalitat. Potser es diga: deuen creure que sóc fava. Com que és molt modern, ho ha dit en un breu comunicat a través de les xarxes socials: “... A Brussel·les tinc un projecte polític i personal a llarg termini”. Que, traduït, deu voler dir que, de moment, prefereix entretenir-se a Brussel·les amb Pablo Iglesias i divagar sobre la sèrie A Game of Thrones. Encara que Pons no deu conéixer els filòsofs cínics ni a Maquieavel com Pablo Iglesias, haurà aprés la lliçó de la sèrie. Ja sabeu: Guanyar o morir o, millor encara, quedar-se quietet a Brussel·les mentre escampe el temporal. Com que ja ha manat un poquet, no és tan càndid com Pablo Iglesias i, com que tampoc  no té regles, sap també que el que és decisiu és el joc, no les seues conseqüències, sinó el joc i, sobretot, guanyar-lo. Encara que Pons no és tan sabut com Iglesias, alguna cosa li ha ensenyat. Quan Iglesias utilitza una imatge que és veritat, per a dir una mentida, juga amb un estil marca González Pons. Recordeu el que va dir Iglesias a David Fernández de la CUP: “Jo no m’abraçaré mai ni amb Rajoy ni amb Mas”. Una frase oportunista, però moralment molt pobra. I és això: guanyar vots o morir, com siga. Amb David Fernández, com a mínim, Pablo Iglesias va ser injust, com gairebé ho és sempre González Pons.

Un cas molt diferent és el de lo nostre pobre president, Alberto Fabra, que seria capaç de suplicar, fins i tot en català oriental, que el feren candidat: si us plau, poseu-me! I d’implorar primàries per perdre-les. Si l’elegeixen candidat, podria demanar permís a un periodista amic meu per utilitzar un eslògan que inventà per a una campanya electoral de ficció, però que  a Fabra li vindria com l’anell al dit: “Voteu-me, per l’amor de Déu”. A Alberto Fabra segur que no el llogarien perquè fera un assaig sobre cap teoria del poder. Ell ho arregla molt més fàcil: lloga un coach perquè l’entrene en lideratge i, després, es dedica a buscar el talp que li filtra les factures. Per cert, El Talp del Palau, podria ser un bon títol per a una novel·la o una sèrie de teoria del poder. 

Levante 12 de gener de 2015
 
  

dilluns, 5 de gener del 2015

L'any de la por





Per molt escèptic que siga un, no pot deixar d’estar expectant davant de tots els reptes que s’han obert l’any que acaba i que, d’una manera o altra, aniran resolent-se l’any que comença. Primer que res, tindrem posats els ulls a Grècia, on han començat tantes coses i on les enquestes apunten a una victòria de Syriza. Finalment, sabrem si hi ha o no una alternativa política diferent que diuen tots que serà, per a bé o per a mal, tot un precedent per a nosaltres. De moment, ja veiem les reaccions: com que tenen por, volen fer-nos por. Rajoy i el PP s’encomanen als socialistes: “Bon capità no abandona la host que té encomanada”. I els socialistes no saben com treure-se’ls de damunt, però alerta al missatge de Susana Díaz: “ja no és temps ni d’egoismes ni d’interessos partidistes, sinó de traure Andalusia i tota Espanya endavant”. Què vol dir la presidenta? Parla d’una coalició per a no perdre el que tenen? Un dels dilemes que els socialistes hauran de resoldre aquest any serà aquest: a què juguen? Que vagen alerta perquè a Catalunya han passat de ser la primera força a convertir-se en testimonials i tot per no voler aprofundir en la democràcia. Passarà el mateix a nivell d’estat? Tenen por als de Podem, com la tenen també ja els meus amics sobiranistes que els veuen com els nous lerrouxistes. Mireu que diu Pilar Rahola: “La frase de Pla, “el més semblant a un espanyol de dretes, és un espanyol d’esquerres”, ha quedat avui certificada amb un Messies amb  cueta”. 


Total el personal té por i vol fer-nos por. Tenen por de perdre les eleccions i trauen a passejar el dòberman que treien els socialistes. I el dòberman d’ara són els independentistes, els populistes i tots els que poden trencar la gran estabilitat que gaudim des dels temps de la transició, diuen els del PP. El bot que pegaríem cap arrere, seria colossal, diu Rajoy cagadet de por pel seu desprestigi i el de totes les institucions. A casa nostra, el president Fabra és tan ingenu que  en compte de traure un dòberman, trau un gatet domesticat que ja no li fa por a ningú: el fantasma de la identitat. Tots, però, tenen por: els del PP de perdre el poder, els de PSOE de no ser l’alternativa, els de Compromís per no créixer el que tenien previst, els d’EU... Qui no té por? Qui no té cap vinya que guardar.

Levante, 5 de gener de 2015