Els que hem agafat
una aixada, no sentim cap admiració pel paisatge. Menys encara quan es tracta
de l’arròs de l’Albufera. No sabeu què són les sangoneres, veritat? Clar que
no! No heu anat mai a birbar arròs, ni sabeu que és caminar pel fang dins un
arrossar per lluitar contra la junça, la gram, la llengua d’oca... Amb la
corbella, per sota l’aigua, claves la punta en el fang, procurant
d’extraure l’arrel de la mala herba. Mentre, una cabrona sangonera et xucla la
sang del taló i, abans de traure-la per matar-la, l’has de cremar amb la
braseta de la cigarreta perquè amolle el mos. Tot això amb una calor de Maria
santíssima. Les sangoneres no ixen en els poemes romàntics del paisatgisme
sentimental dels renaixentistes valencians que ho veien tot bonic i ben
alegre, tot a floretes: “blanca, polida, somrisent, bledana/ casal d’humils
virtuts i honrats amors/ l’alegre barraqueta valenciana, s’amaga entre les
flors”.
Ara, després de tants canvis estètics i de
temes, hom denuncia que els poetes i els
artistes creen a partir d’un únic paisatge urbà d’antenes i de cables,
sense conéixer el món que ens envolta. Tenim un territori que ha sofert una
depredació com mai no havia patit per exigències d’un model econòmic que mai no
té prou. Els mateixos de sempre s’omplin les butxaques sense que els importe la
desfeta.
Potser, per això, Josep Lozano, amb
un altre criteri i amb molt millor gust que els poetes de la Renaixença, ha
decidit retornar al paisatge i a la poesia, però, com ha assenyalat Manel
Alonso Català: “no a qualsevol paisatge, sinó a un de concret, L’Albufera
(Bromera), que considera un dels referents valencians, per tal de
mitificar-lo. Poca broma, Lozano és conscient de la força dels mites i els
símbols en les societats humanes". Palus Naccararum, l’estany de
nacre, com apareix en un vers d’un poeta romà del segle IV dC, serveix de subtítol al llibre de
Lozano. Un llibre que es deixa llegir amb bondat, sense hermetismes, amb
emocions, senzill i bell: “Fill de la granota/ o fill del renoc/ la cua ben
fina/ el cabet tot gros”. Llàstima que no en queden, de cullerots. De tota
manera a mi m’agradaven més grandets, quan ja eren granotes de veritat... I
fregidetes amb ceba i tomaca, o amb arròs caldós. Que bones que estaven! Ai,
quines cuixes!
Levante, 26 de gener de 2015