dilluns, 25 de juny del 2018

Bromes de casino






Les bromes ja no es fan en directe, cara a cara, com es feien abans. Ara, si se’n fan, són virtuals i  moltes vegades sense substància i, inevitablement, esdevenen públiques. Comencen a ser perilloses perquè no només afecten el personal al qual anaven adreçades i transcendeixen l’espai, el context, on es vol jugar. No eren ni millors ni pitjors que les d’ara. Eren diferents. Hi havia moltes que eren innocents com ara quan un home gran li deia a un xiquet molt menut, que encara no havia anat a escola,  que en la tercera fila de tarongers de l’hort del senyor tal hi havia un niu de lleonets o de monetes. Avui els xiquets molt menuts saben que els lleons i les mones no fan niu i,  sobretot, no poden anar a cap hort per comprovar-ho. Moltes vegades, però, les bromes se n’eixien de mare i molt. Ho dic perquè acabe de tornar a veure la pel·lícula Calle Mayor (1956) de Juan Antonio Bardem. Una pel·lícula que conta com un grup de joves avorrits viuen l’ambient opressiu d’una ciutat de províncies i es distreuen fent creure a una fadrina de trenta-cinc anys, que se sent fracassada per no haver trobat nuvi, que un d’ells s’ha enamorat d’ella i vol casar-s’hi. Però el que comença com una broma ideada en una tertúlia de casino molt prompte acaba malament, en un carreró sense eixida. Els crítics diuen que les pretensions neorealistes de Bardem avui semblen banals, però hi podem trobar un retrat d’una societat on els prejudicis i la hipocresia és feien evidents.

Recorde que la primera vegada que vaig veure la pel·lícula va ser, en plena transició, en un Cineclub que teníem a Sueca i que, en aquell moment, dirigien els meus amics Manolo Linares i Pep Marco. El dia en què projectàrem Calle Mayor va assistir-hi l’homenot Fermí Cortés, que era més gran que nosaltres, i, en el col·loqui, ens contà la importància de les tertúlies de casinos i les malifetes i bromes que s’hi preparaven. I com, moltes vegades, se’n passaven tres pobles. I en contà una que ens deixà bocabadats. En una tertúlia, un metge explicà que hi havia una malaltia que feia que el cap de la persona que tenia la desgràcia d’agafar-la es feia més gran i més petit segons dies. Un dia creixia i l’altre es feia petit fins que arribava el moment que rebentava. Evidentment, el metge s’havia posat d’acord amb uns altres que havien comprat uns barrets que eren igual que el que tenia el tertulià al qual li volien fer la broma, però de diferents grandàries: de més grans i de més petits. I cada dia li’l canviaven. Un nit li venia petit i una altra li venia gran o molt gran. Imagineu-se com es va quedar aquell pobre home fins que descobrí la veritat.

Levante, 25 de juny de 2018


dilluns, 18 de juny del 2018

Històries orals






Aquesta setmana m’han perseguit les històries orals. Ja sabeu: aquelles històries que, si no s’escriuen, desapareixen com l’escuma de mar. En un mateix dia, el dijous, vaig anar a l’Institut d’Educació Secundària Sucro d’Albalat de la Ribera a parlar de la meua novel·la Quan truquen de matinada que té molt a veure en la història oral. Els ho deia als estudiants: hi ha capítols sencers que estan basats en els testimonis dels mateixos protagonistes, com ara la proclamació de la Revolució Social i el comunisme llibertari a Sollana (1932) —que, per cert, va durar unes quantes hores més que la recent República catalana. Després, vaig assistir, a Alzira, a la presentació de la nova campanya Llegir en valencià, en què participe en el llibre Més tort que una Corbella on també hi ha moltes històries que tenen a veure en l’oralitat: des d’una llegenda situada a la muntanyeta dels Sants fins algun testimoni de fets històrics. I, finalment, ja a poqueta nit, amb Isabel Olmos, vaig participar en la llibreria Fan Set a la presentació del llibre de Joan Montañés Xipell: Examen oral d’històries. L’anecdotari  de Ferran Sanchis (Onada Edicions). Van se un plaer conéixer personalment Xipell i sentir contar les anècdotes que ell ha escrit  i que li ha contat l’entranyable homenot Ferran Sanchis.

Deia que aquesta setmana m’han perseguit les històries orals, perquè la cosa no va acabar aquell dia amb aquells tres actes. A l’institut d’Albalat vaig voler contar als estudiants una història que m’havia contat l’alcalde d’aquella localitat de la Ribera, Felip Hernandis, en una ruta literària a Sueca Va ser quan passàrem davant el sequer i el molí de la Peanya que hi ha al costat de l’església de la Mare de Déu de Sales. Els vaig explicar que aquell sequer i molí, a més d’assecar i treure la corfa a l’arròs i deixar-lo blanc i bonic per a poder-lo comerciar, va ser el lloc ideal per a instal·lar un gran nombre de presos republicans derrotats de tota la comarca. Aleshores, va ser quan  Felip aprofità aquell escenari per a contar-me aquella tan interessant història. La del cas d’una jove del seu poble que anava tots els dies a Sueca a veure el seu nuvi que estava tancat en aquell sequer que feia de presó. Tantes vegades hi va anar i amb tantes poques esperances que acabà enamorant-se del carceller que tots els dies li obria les portes que li ensenyaven el seu nuvi. No és cap broma. És la pura veritat. Mira si és veritat que aquella xicota i aquell guardià van acabar casant-se. La cosa no acaba ací, però, perquè, després de la xarrada amb els alumnes, vaig anar al casino a esmorzar i se’m presentà el senyor alcalde acompanyat de la filla de la xicota aquella que s’havia casat amb el carceller. “Et contaré tota la història”, em va dir.

Levante, 18 de juny de 2018




dilluns, 11 de juny del 2018

Cercant el genius loci





Sabíeu que en febrer de 1940 la Junta Central Fallera de València va decidir organitzar una cavalcada pels territoris de l’antiga Corona d’Aragó? Sí, ho va fer com a pregó de les festes josefines que reprendrien aquell mateix any. Joan Montañés Xipell ho arreplega de Pérez Puche: “Per a l’ocasió, els fallers van habilitar uns ninots que representaven uns hortolans jugant al truc sota un típic emparrat de barraca. El pobre monument de cartó pedra, senill i fusta el van pujar dalt d’un camió de l’exèrcit espanyol i van mamprendre aquella particular marxa triomfal per les terres catalanes. Però els voluntariosos propagandistes, en arribar al riu Ebre per la banda d’Amposta, es van trobar amb el pont enderrocat. Davant la impossibilitat de creuar a l’altra banda de la riba, i així prosseguir la ruta cap a Barcelona, van baixar els ninots i, amb la companyia de la munió d’ebrencs encuriosits que es van aplegar, els van pegar foc en una insòlita cremà, tot just abans de tornar-se’n al Cap i Casal”. Aquella va ser la manera tan berlanguiana, com diu Joan Montañés Xipell, en què la falla-fènix va cremar, alhora que renaixia de les seues cendres després de la guerra. Aquesta anècdota i moltes més són les que Joan Montañés arreplegava en la secció “Rabos de pasa” de Levante de Castelló que no són altra cosa que el fruit de les converses que setmanalment manté amb el seu amic Ferran Sanchis i que ara veuen la llum en el llibre Examen oral d’històries. L’anecdotari de Ferran Sanchis (Onada edicions).

Sense l’escriptura d’aquestes històries, d’aquestes anècdotes, primer al diari Levante i, ara, en forma de llibre, potser s’haguera perdut part de la nostra història, de la nostra memòria col·lectiva. Perquè, si els records no s’escriuen, desapareixen i moren. Es fan fonedissos com hagueren desaparegut si no s’hagueren escrit les històries de la Guerra de Troia, els contes de Les mil i una nit o les rondalles que ha arreplegat Enric Valor. La història va començar quan va brollar l’escriptura i, potser per això també Joan Montañés ha volgut deixar constància escrita de nombrosos successos de la Guerra Civil Espanyola o de la nostra postguerra que havien estat amagats o tergiversats pels mitjans de comunicació o que la documentació, si n’hi ha, ha desaparegut. Unes històries que parteixen d’un pacte previ subscrit entre el redactor i els lectors que consisteix a contar únicament fets certs. Uns fets que potser ajuden a comprendre millor el nostre genius loci,  l’esperit de casa nostra. Ferran Sanchis, protagonista d’algunes anècdotes, assegura que les històries que ha contat a Montañés, per més extraordinàries que pogueren semblar, eren totes verídiques.


Levante, 11 de juny de 2018

dilluns, 4 de juny del 2018

La moció de censura






Com que tenia temps, vaig decidir posar-me els auriculars disposat a caminar per vora riu i empassar-me, sencereta, la moció de censura de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy. Era una d’aquelles poques vegades, en un debat d’aquests, en què el desenllaç era incert i, per tant, la cosa tenia molt de morbo. En política cada vegada les coses van més de pressa i es passa del blanc al negre sense cap tipus de problema. Volia veure com s’ho feia Pedro Sánchez per demanar el vot als independentistes catalans i com s’ho feien aquests per justificar el sí després de les darreres actuacions de Pedro Sánchez que havia volgut competir amb Rivera en alçar més alta la bandera espanyola. No feia massa temps havia ajudat el PP a intentar canviar el relat del que havia passat a Catalunya des de l’1 d’octubre. Van voler que s’haguera produït un delicte de rebel·lió que, internacionalment, encara ningú no ha volgut reconéixer. Com que la cosa no va eixir com volien, Pedro Sánchez en va fer una de xiquets i proposà que, com que no havien pogut canviar els fets perquè foren delicte, no tenien més remei que canviar la llei perquè ho foren. Un geni! Un geni perquè en la seua proposta admetia que no s’havia produït el delicte. I, si no havia hagut delicte, què proposava? Alliberar els presos? No, senyor. Tocava canviar la llei. Canviar la llei i criticar els republicans catalans per haver “avantposat idees racistes i supremacistes” i per haver fet Torra president. En definitiva, una estratègia totalment equivocada i que portava Sánchez a ser comparsa i còmplice de les idees i fets de Rajoy i Rivera. S’havia tirat de cap a fundar el partit únic: el Partit Socialista Lliberal Conservador Espanyol.

M’agradaria saber qui és el que ha assessorat Pedro Sánchez perquè fera un canvi tan radical d’estratègia. Pense que, en aquest viatge, algú l’ha assessorat molt bé i li ha explicat que sense Catalunya no podrà governar mai a Espanya i que, si no feia aquest pas, el de la moció de censura, que d’una manera o altra havia promés als seus militants, estava perdut i tenia garantida la derrota en les properes eleccions. I, sobretot, si volia ser un home d’estat, calia que obrira una porta al diàleg.

Amb aquesta perspectiva em vaig posar a sentir el debat. La cosa va començar malament per als meus gustos. Rajoy es va berenar el pobre José Luís Àbalos. Passà, però, que les coses que volia justificar Rajoy eren injustificables i, cal reconèixer-ho, Pedro Sánchez va estar bé. Mira si va estar bé que va aconseguir ser President amb els vots dels independentistes. Ah! No ho oblideu: Es va comprometre amb Joan Baldoví a millorar l’injust finançament nostre.

Levante, 4 de juny de 2018