dilluns, 27 de maig del 2013

Enric Lluch






Cada any, pels volts de sant Blai, em reunisc amb Enric Lluch en la Trobada d’escriptors de la Ribera que ja s’ha convertit en un moment d’encontre sòlit i agradable per a un bon grapat d’amics que tenim el vici de la ploma. Enric, però, en té molta més de ploma, perquè sempre ens guanya per golejada en el nombre de publicacions i premis. Ell volia ser torero, però, com els bous són molt grans i porten banyes, ha preferit convertir-se en un escriptor  que no para. Encara que s’ha dedicat sobretot a la narrativa infantil i juvenil, no ha oblidat la narrativa per adults, la investigació històrica i l’elaboració de material didàctic per a l’escola. Amb més d’un centenar de llibres i amb nombrosos premis que reconeixen la seua tasca, continua explicant les seues històries que diu que se li mostren tan esquives i difícils de conduir com els millors bous.  No se li deuen mostrar tan esquives quan algunes d’elles les podem trobar traduïdes a l’anglés, al francés, a l’alemany, al xinés, al japonés i a totes les llengües del l’Estat. Encara com no va complir el seu somni de ser torero, perquè segur que m’haguera perdut totes les cigarretes fumades en unes converses tan cordials com agradables. No vaig a citar cap dels seus llibres ni els premis que ha guanyat, perquè ara ja tenim el Google que és una eina molt útil per a buscar aquestes coses, sobretot, per als que comencem ja anar curts de memòria. Però sí que us diré que tots els llibres que he llegit d’Enric em sonen com un cant a la vida en què l’amistat i l’esperança són uns ingredients imprescindibles. Els xiquets de la gorra en què acaba de guanyar el Premi Carmesina conta la història d’uns xiquets que per la seua malaltia han de viure de manera permanent en un hospital. I ens mostra les vides d’aquests xiquets que, malgrat el seu estat, són capaços d’animar els malalts majors. Lluita, vida i esperança trobareu en els llibres d’Enric. Una lliçó de vida que l’autor sap impartir com a bon mestre que ha estat i que encara és. Enric, però, és sobretot escriptor: “En fi, considerant la meua anatomia (més o menys encongida) i les meues aptituds naturals, lector impenitent i fins i tot compulsiu, poques coses més podia haver sigut. I amb aquest lleuger bagatge em trobe tan a gust que molt poques vegades trobe a faltar la meua primera vocació. A fi de comptes, els llapis i els bolígrafs acaben en punta, com els estocs i les banyes”

Levante, 27 de maig de 2013

dilluns, 20 de maig del 2013

Tornem al país


                                          Lluís Valcàrcel


No cal estar a la defensiva, ni enfadats dels nous atacs del personal aquest que ocupa democràticament la nostra Generalitat. Tampoc no cal fer-nos un fart de riure o de plorar. Millor es castigar-los amb el fuet de la indiferència i fer-los el mateix cas que se li fa a un  cabàs de mentides. O, si voleu, encara que no fa cap falta, els podem recitar, com ha fet Màrius Serra en el seu Facebook, el Subjuntiu imperfet del verb pair, perquè el diputat Rafael Maluenda païsca la pastilleta que s’hagué de prendre en veure el pròleg del Molt Honorable a una exposició catalanista. Així, que li direm, en oriental (que no sap què és ): Jo país, tu païssis, ell país, nosaltres paíssim, vosaltres paíssiu, ells païssin. Deixem-los que desvarien i guerregen entre ells i que pugen a la tribuna encesos en flames per retornar a un passat de batallates. Haurien de saber, però, que ara no estan en l’oposició volent derrocar un govern pusil·lànime. Ara volen prohibir l’ús de l’única manera decent d’anomenar aquest país per amagar tots els fracassos d’un Govern inútil contra la crisi i la corrupció. Segur que, quan vagen al cel o a l’infern, els castigaran a anar eternament darrere d’una blavera sofrint les picades de les mosques, els tàvecs, les vespes i els mosquits, com els va passar als personatges panxacontents de la Divina Comèdia. Dic panxacontents, perquè aquesta gent no es creu cap bandera, ni cap país, ni regne, ni comunitat. No saben ni què vol dir la parauleta “comunitat” que han imposat. Només heu d’obrir el diccionari català-valencià-balear i se n’adonareu. 1. Qualitat de comú. Honren lur ànima com li fan... amar comunitat dels béns temporals e menyspreen les riquees apropiades, Llull. 2. La major part, la part més comuna o general. No ha aquelles grans riqueses de moneda de certs homens senyalats..., mas la comunitat del poble és lo pus benenant que poble del món, Muntaner. 3. Reunió dels que viuen en comú. En presència e en comunitat de tantes gents, Llull. D’aquesta tercera accepció podem trobar: a) Conjunt dels habitants d’un país o d’una ciutat. Tota la comonitat del regne, Desclot. b) Reunió de religiosos que viuen plegats sota una regla comuna. Encara que s’appellauen canonges, seguien la regla de mossènyer sanct Benet e viuien en comunitat dins claustre, Boades. Nosaltres, com que som lliures, farem servir la terminologia de Jaume Roig que no poden prohibir: “És a mi molt necessari cuytadament tornar-me’n en mon país”. Sí, xiquets i xiquetes, sí, haurem de tornar al país.
Levante, 20 de maig de 2013


dilluns, 13 de maig del 2013

La trampa del desig




Daniel, un dels protagonistes de la novel·la La trampa del desig d’Urbà Lozano, era fill de qui era en un poble de la Ribera Baixa i li tocava deixar-se portar, casar-se amb qui li deien i seguir arreplegant tronquets per a fer, amb paciència, gota a gota, més pessiguets per a la seua família. No va voler fer cas, però, del passatge masclista de Lo Crestià d’Eiximenis: “Per amor de fembres los hòmens fan innumerables mals e desastres, en tant que gran part de quants mals són hui en lo món han aüt començament d’aquesta mala raïl”. Va preferir deixar-se seduir pels camins fàcils dels anys daurats del partit del puny i la rosa i li agradà més el consell de Curial, el meu cavaller preferit: “Bé he oït dir que amor és alguna cosa, emperò jo no veig que sia res sinó furor encesa e passió agradable”. I va caure en el parany, en la trampa del desig. I li va passar, com els passa als bons xics, que va reaccionar quan rebé les bufetades. Bona història, bones històries les que conta Urbà Lozano en la seua novel·la. Llegiu-la, perquè comprovareu que per a ser cosmopolita no fa falta eixir de casa. Té raó Urbà: “Si vols ser cosmopolita has de saber saludar els veïns”. Coneixereu Misarda, una xica bosniana, que ha patit una experiència que paga la pena saber només a través de les novel·les i que la casualitat va voler que es trobara amb Daniel en un embús. “Fortuna qui me ha estada longament enemiga” que va dir Gentil, un personatge de Llull, i que perfectament haguera pogut dir Daniel. L’estranyesa i la necessitat mútua marcarà una relació que els obrirà una engruna d’esperança com a bons supervivents que són. Trobaran un camí on sembla que l’amor no es farà en forma de sospites, de fantasies mudables, de desigs impossibles... I que, un cop sadollats, es canvie en odi, com deia un personatge de Carner. No trobareu, però, aquesta única historia en la novel·la, compartireu les vides d’altres personatges interessants que us transportaran a la Guerra Civil, a l’amarga postguerra... Vides que s’entrecreuen per a formar una única història, una novel·la, que intenta demostrar que el desig, malgrat les trampes i els paranys, ens empenta a viure. Té raó Curial: “Furor encesa e passió agradable”. I de la prosa? Mireu que diuen: “prosa poderosa, farcida d’expressions populars, que desvelen els anhels més profunds que tots servem en el nostre interior”.

Levante, 13 de maig de 2013

dilluns, 6 de maig del 2013

De vergonya


Com un fum de valencians, vaig veure el programa de Salvados sobre l’accident del metro de València. I, en veure la cara que feia Juan Cotino, president de les Corts Valencianes, vaig pensar que el paio, aquell dia, sí que s’havia guanyat el jornal ben guanyat i sense dir aquesta boca és meua, només mostrant la seua cara folrada de baqueta. El vaig trobar fent un ridícul espantós, evitant respondre cap de les preguntes que li feia el periodista Jordi Évole. Era un Cotino fugitiu. No feia falta que diguera res, però, n’hi havia prou en veure-li els silencis, els gestos, les mirades, les actituds... Era tot tan eloqüent i transparent! Mireu si es va guanyar el jornal aquell dia que els cronistes diuen que l’endemà no es va atrevir a assistir a un acte oficial,  que li tocava presidir: la inauguració d’un curs de Dret parlamentari. Va fer fugina com un escolar que té vergonya de donar la cara perquè ha fet una malifeta i de les grosses. Tenia por de pagar-les totes juntes? I va enviar un altre que també té tanta vergonya com una granota pèls. Qui s’havia d’encarregar del mort? Era evident: un forense, el vicepresident de la cambra Alejandro Font de Mora.
I veig de nou el poder de la premsa, de la faena ben feta que torna a fer visibles les coses que s’havien aconseguit amagar, que volien que passaren desapercebudes. Sembla que per al nostre Govern era molt més important la visita d’un Papa que les víctimes d’una desgràcia. Ara, però, ens tornen a convocar: 43 morts, 47 ferits. Exigim responsables! Volem justícia! Tot això, perquè diuen que vora 800.000 valencians connectaren en el programa de la Sexta. Si voleu, podem tornar a discutir si és l’oferta de programes ben fets el que genera demanda i no a l’inrevés. Millor, però, que ho deixem per a una altra ocasió. Ara toca  lloar el programa, perquè deixa al descobert un acte de covardia. Covardia en voler amagar uns fets que podien exigir responsabilitats. I covardia dels que no han volgut participar en el programa i que van veure els seus noms destacats en la pantalla. Diuen que sense la faena d’aquest mateix diari, Levante EMV, que ha seguit sempre els esdeveniments, de Vicent Peris, director del programa 0 Responsables i la de Barret Films, Évole no hauria pogut fer un programa com el que va fer. Les nostres felicitacions per la part que els correspon. Encara com, de tant en tant, alguns periodistes poden estar orgullosos de la seua professió. El Molt Honorable president Fabra, ja pot anar pensant en algunes destitucions més, per favor.

Levante, 6 de maig de 2013