La vida com a tema

Amigues i amics,

Us convide a llegir la presentació que va fer del meu llibre Columnes de paper el meu amic Jordi Boladeras a les tertulies de ca Fuster






L’escenari és la terrassa d’un bar a Ciutat de Mallorca. Els actors són un jove valencià de la Ribera Baixa, concretament de Fortaleny, i un altre, català, de Barcelona capital. Tenen uns 23 anys i som a uns sis de la mort del dictador. És l’any de l’esperpent del “Todo el mundo al suelo”, interpretat per Tejero, i arreu es respira transició. Els dos universitaris just llicenciats —el valencià en història i el català en dret—, discuteixen vivament i encesa sobre si en el País Valencià, durant el segle XIX, hi va haver una autèntica revolució burgesa. Les cites de Joan Fuster, Pierre Vilar, Ernest Lluch i d’altres eminències se succeeixen en boca dels joves universitaris que defensen posicions contraposades. Qui ara parla —llavors un trist estudiant de filologia—, se’n fa creus que, en lloc de seguir visualment el compàs de la minifaldilla de la valquíria de torn que passava per allí, els dos llicenciats prefereixin desautoritzar-se mútuament i quasi increpar-se en nom de la Història en majúscula. En un moment donat en què el català fa gala, amb un cert dogmatisme, de tenir la veritat absoluta, el valencià dimiteix de continuar amb els arguments racionals i passa a l’acció: “Xe, saps què et dic, que te’n vages a fer la mà!”, i alçant-se de la cadira, fent bossa amb la mà, s’agarra una altra bossa, la dels testicles, i li fa, al novell lletrat, traient-li la llengua: “brrrrr”. El jove Salvador Vendrell Grau m’acabava de convèncer a mi, un català del Baix Llobregat, de la seva autoritat, i ell ni ho sabia ni s’ho imaginava: els seus arguments sumaven teoria i pràctica; eren erudits, però també vitals i sanguinis. I jo, a banda de sospirar per l’enèsima minifaldilla que desapareixia per la cantonada, confirmava, un cop més, que els arguments sempre se sostenen millor quan són fàcilment explicables i traduïbles en vida; és a dir, en gestos de debò francs i transparents.
Avui, trenta anys després d’aquesta anècdota, no us podeu imaginar com em fa de feliç de ser aquí, a Sueca, en aquesta ja històrica casa de Joan Fuster, reconvertida en far i motor públic de cultura, convidat per les Tertúlies de ca Fuster, la Regidoria de Cultura i l’Ajuntament de Sueca, i acompanyat de l’autor, del regidor de cultura Josep Navarro, de l’alcalde Baldo i de tots vosaltres. Gràcies!
I si em fa tan feliç és perquè, més enllà de la ja llarga amistat mantinguda amb el Voro, la Xelo i les entranyables famílies que s’hi engranen, llegint les Columnes de paper que avui presentem he percebut al costat meu, amb mi, el jove universitari lúcid, irònic, bon amic i enamorat del país que va protagonitzar l’anècdota referida, però també a l’home, al pare, a l’escriptor i al professor que, mitjançant una columna a la setmana, ens anima a acompanyar-lo amb una de les seves grans qualitats com a animal que llegeix i escriu: la del do de l’hospitalitat intel·lectual.
Però anem a pams i comencem a parlar del llibre, encapçalat per un pròleg excel·lent del filòsof, i també professor i escriptor suecà, Xavier Serra, el qual ens proporciona les eines justes i precises per endinsar-nos tant en la dissecció com en la interpretació de l’obra ―amb paraules seves, “una mena de dietari públic, obert a les suggestions dels moment”―, emmarcant-lo, és clar, en la nostra tradició literària.
Lligant amb aquesta definició del llibre com a “dietari”, un altre escriptor suecà que també apareix per mèrits propis en les Columnes de paper és Manuel Baixauli, el qual, al començament de la seva novel·la L’home manuscrit escriu: “El dietari, la forma menys postissa d’escriptura. I en primera persona; res de màscares, res de “qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència...” Romanços! Tot el que un escriu és suc biogràfic, legítima revenja, crit metoditzat”.
Doncs això: sense oblidar aquest concepte de “dietari” i inserits de ple dins la nostra tradició literària, permeteu-me ressaltar una dada que, al seu torn, igual que una santíssima trinitat, n’esdevé tres. ¿Voleu saber quins són justament els tres autors més citats al llarg de tot el llibre? Doncs en el punt més alt del pòdium trobem Josep Pla, amb set aparicions, i resten en segona posició, empatats amb cinc aparicions, Ausiàs March i Joan Fuster. El poeta medieval (que Voro coneix tan bé i que ha ajudat a divulgar amb la biografia il·lustrada Ausiàs March, el poeta i el seu temps) i dos escriptorassos, Pla i Fuster, que recorren de cap a cap el segle XX amb una obra ben diferent entre si, però, al mateix temps, continent de certs tics i tocs d’humanisme intel·lectual que, salvant les diferències ideològiques que els separaven, els poden a arribar a emparentar. Part de l’obra d’aquests dos homenots troba en el “dietarisme” el suc biogràfic, la legítima revenja i el crit metoditzat que ens deia Baixauli... Potser és per això que el nostre autor també els col·loca en un lloc d’honor en l’altar de preferències de la seva biblioteca.
Deixeu-me dir també que em permeto la llibertat de considerar aquest llibre com a unitat, si bé, estrictament parlant, es tracta d’una unitat parcial, a la qual, si l’autor continua publicant les seves columnes a Levante, caldrà afegir nous volums. Posats en la pell de futurs exegetes, idealment seria la suma integral de columnes de paper (disposades i estudiades de manera cronològica), la que ens aportaria la visió completa del conjunt del retaule.
El llibre es divideix en tres parts:
- L’animal que guisa: l’autor amb relació a la cultura i especialment amb els llibres;
- Per haver d’amor vida: l’autor amb relació a la vida de cada dia, també des de l’aspecte politicosocial;
- i Punts cardinals: l’autor amb relació als viatges, trajectes i excursions que ha fet.

La lectura de qualsevol columna de diari en el seu context original sol estar marcada, òbviament, per la manera de llegir de cadascú; però a causa del ritme de vida actual, la immensa majoria les llegim amb un plus de pressa o d’urgència. En canvi, aquestes Columnes de paper, editades en la còmoda safata d’un llibre, ens conviden a assaborir-les d’una manera més pausada i tranquil·la; la qual cosa, a més, ens proporciona la participació intel·lectual en una itinerància vital que és la d’una biografia amb noms i cognoms: la de Salvador Vendrell Grau. D’aquesta manera, som novament a l’origen del “dietari públic” que consignava Xavier Serra.
Abans he dit que una de les grans qualitats de l’autor com a animal que llegeix i escriu —del Voro com a ‘animal que guisa’ podria tenir els meus dubtes— és la del do de l’hospitalitat intel·lectual. Amb això vull dir que el seu estil és volgudament i expressament planer i d’aparença senzilla, fins i tot gosaria dir de construcció col·loquial, la qual cosa l’emparenta novament amb Josep Pla. Fixem-nos en què deia Joan Fuster de l’estil de l’autor empordanès: “D’entrada, vol ser conseqüent amb la decisió de ‘fer-se entendre amb les menys paraules possibles’, però, especialment, vol evitar l’encarcarament o l’ampul·lositat verbals”. El mateix Voro, en una columna titulada precisament “L’estil”, cita Pla: “La veritat (o el que em sembla que ho és) només es pot formular amb mots familiars”, i li dóna la raó: “si tractàrem de formular la veritat amb mots rebuscats, faríem riure”. Fil per randa, podem aplicar aquests conceptes al to i a l’estil del Voro.
Recordo una conversa en què parlàvem ell i jo, simplificant, del secret de l’escriptura literària. Dèiem que un adjectiu sucós, que fes diana en el cervell del lector, era més productiu, literàriament parlant, que un adjectiu precís però adotzenat. Em va venir al cap un fragment de Josep Pla que és tota una lliçó d’adjectivació sucosa. Us el conto: “Les pedres venerables de color “X” de la vella Roma”. ¿Com adjectivaríeu el color de les pedres venerables de Roma? ¿De color... grogós, polsós, torrat, ocre...? Pla escriu: “Les pedres venerables de color de pollastre rostit de la vella Roma”, i ens deixa amb un pam de nas. Sempre més que aneu a Roma veureu tant les pedres venerables com el color de la façana de moltes cases i edificis romans “de color de pollastre rostit”, una adjectivació sucosa i meravellosament exacta gràcies justament a la inexactitud de la gradació colorística d’una cosa tan mediterrània com la pell i la carn d’un pollastre rostit.
A la columna titulada “Granotes”, Voro diu: “No m’hauria imaginat mai que enyorara les granotes que raucaven entre el fang dels camps d’arròs. Recorde que era un soroll “X” que m’acompanyava en les llargues passejades que féiem pels camins estrelats de la marjal”. ¿Com adjectivaríeu el soroll que acompanyava aquest senyor en les llargues passejades pels camins de la marjal? ¿De soroll... greu, estival, alegre, sincopat, monòton...? L’autor escriu: “Recorde que era un soroll del color de la nit que m’acompanyava en les llargues passejades que féiem pels camins estrelats de la marjal”. En aquest cas, Voro opta per una doble voluntat adjectivadora: sinestèsica, lligant el sentit de l’oïda amb el de la vista; i poètica, amb l’ús de la paraula nit: “soroll del color de la nit”. I és que, en el fons, tots ho sabem, Voro és un romàntic. Però la cosa no s’acaba aquí perquè, com sol passar en moltes de les columnes del Voro, haurà d’aparèixer el jove que s’agarra la bossa dels testicles per provocar la reacció del personal. I després de l’elegia a les granotes i al seu raucar, després del primer punt i a part d’aquesta columna, evocarà, tan poètic ell, amb un senyal d’admiració: “ I com eren de bones fregidetes amb ceba i tomaca!”.
I això ens planta de cop i volta davant d’un altre tret característic i evident, marca de la casa, de l’estil del Voro: l’humor.
Arran de la publicació del meu primer llibre de poesia, la poeta Susanna Rafart va escriure al diari Avui: “En el to, Boladeras persegueix una ironia no exempta de l’estoïcisme que comporta l’edat, però també l’humor més obert i intranscendent de la broma feta a l’amic”. En una erupció d’egocentrisme, vaig recordar aquestes breus línies quan vaig llegir en el pròleg de Serra: “Sens dubte, l’estil antipedantesc i l’humor bonhomiós de les ‘Columnes’ reforcen aquesta impressió de naturalitat i de confort cultural”. I poques línies més enllà: “la crítica social i política, que en Fuster agafava sovint un to crispat i polèmic, en els escrits de Vendrell acostuma a derivar cap a la ironia no exempta d’humor”.
En la columna adreçada a Joan Ramon Borràs i a la seva traducció d’El sopar dels idiotes, Voro dedica al seu bon amic unes paraules que jo de seguida vaig pensar que servien per ser-li aplicades a ell mateix: admeteu-me que alteri la columna original, que substitueixi el nom de Borràs pel de Vendrell i veureu què passa:
[Pàg. 45. Canvio les dades de J. R. Borràs per les del Voro]

En una altra columna, la titulada “Espill trucat”, l’autor hi torna: “Poca broma! L’humor és una cosa seriosa: implica una tergiversació conscient de les coses autèntiques. Cal primer confeccionar una escala de valors i considerar la realitat a partir d’una percepció desenfocada de les coses”. Tot i que hi parla de la idea stendhaliana de l’espill i de l’obra de Ferran Torrent, a mi, en aquesta columna, em va fer pensar en la teoria de Valle-Inclán de l’esperpent: “Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el Esperpento. El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada”, o “España es una deformación grotesca de la civilización europea”. Frases que, davant la crisi econòmica i de valors ideològics actual, no deixen de tenir la seva vigència.
I si, arran d’aquest últim comentari, em deixo arrossegar al terreny de la política, quina meravella la columna dedicada a “El collar de la paloma”, datada el 30 de novembre de 2009, que, tot i aparèixer en l’apartat dedicat a la cultura i als llibres, cita uns versos del poeta arabigoandalusí Ibn Hazm, arran de la crema dels seus llibres i papers: “Deixeu de prendre foc a pergamins i papers, i mostreu la vostra ciència perquè es veja qui sap”, que avui, més de mil anys després, pot ser llegit com a “Deixeu de prohibir els senyals de televisió, i mostreu la vostra ciència perquè es veja qui sap”.
També la crítica social i els comentaris més polítics de Voro estan tenyits d’allò que he anomenat abans “el do de l’hospitalitat intel·lectual”. No s’està de dir allò que pensa i amb la contundència que calgui. Tanmateix, el seu humanisme dialogant i obert, hereu tant de la branca Montaigne com de la branca Rabelais, li impedeix d’obcecar-se en posicions tancades ni de creure en cap mena d’integrisme dogmàtic.
Cal dir que, com a professor de secundària que és, més enllà de la preocupació expressada pels temes educatius i d’ensenyament, i per la responsabilitat que envers els diversos actors de la comunitat educativa se’n deriva, les Columnes de paper estan plasmades també amb una clara voluntat didàctica. El Voro s’explica perquè tothom l’entengui i, en l’esforç, serveix el tema o la notícia abordats en porcions còmodament digeribles. Sap molt bé, coneixent des de dintre el pa que s’hi dóna en el procés d’aprenentatge, que no hi ha res com menjar poc i pair bé.
Voro sempre ha tingut una capacitat de fabulació que podríem qualificar de “quotidiana”. No és que inventi històries, sinó que anant al seu costat tot esdevé una mica història. De fet, aquesta és una qualitat d’artista: extreure de la realitat que ens envolta una nova dimensió que es pinta, s’esculpeix, es compon, s’escriu, s’interpreta, etc. Dic això perquè quan vaig llegir la columna “El jardí”, em van assaltar moltes ganes de riure. Igual que, en altres moments del llibre, em trobava amb un discurs que ja li havia sentit interpretar al llarg dels anys de la nostra coneixença. Recordo quan, fa trenta anys, amb veu compungida o de sincera preocupació, m’explicava que, acabada la carrera universitària, si no trobava feina, es veuria obligat a fer de llaurador, com son pare... Evidentment, a mi se m’escapava el riure per sota el nas. Encara no havia buscat ni la primera feina, havia complert els objectius acadèmics que s’havia marcat amb notes brillants, preparava oposicions, i ja invocava el sentiment tràgic de la vida: ai, pobre Voro, estava condemnat a ser ‘llauraor’ com son pare, a vinclar-se de genollons damunt el terròs, de la matinada fins a la vesprà, sense discriminar caps de setmana ni festius. Només li hauria faltat una llagrimeta i jo l’hauria abraçat amb tendresa: quasi me’l creia. Sortia el Voro fabulós, és a dir, altament exagerat; un Voro francament divertit que, quan vol, juga conscientment a caricaturitzar-se a si mateix (ei, res a veure amb el Mourinho, eh!, no em confongueu).
Escolteu i no rigueu, eh! No fos que feríssim la sensibilitat de l’artista.
[Pàg. 107. Llegeixo sencera la columna “El jardí” exagerant les tintes amb comicitat]

Pel que fa a una certa reivindicació de la vida tranquil·la de poble i del món rural que constatem en les columnes del Voro, que ningú no ho mal interpreti. Darrere no hi ha ni una idealització ni la voluntat de retornar a l’estadi del bon salvatge o a formes de vida més o menys ancestrals. L’autor, a la salvat-papasseitana manera, vol una casa que la mar la vegi, que uns arbres amb fruit li festegin, però també necessita que es guaiti ciutat des de la finestra i que se sentin els clams de guerra o de festa. Per què? Doncs per ser-hi tot prest si arriba una gesta (o hi ha una victòria sonada del Barça!).
Si existís un ruralòmetre periodisticoliterari, constataríem que el Voro es manté en una temperatura força agradable, equidistant tant de la cosa tel·lúrica del ruralisme com de la cosa espúria de l’urbanita impenitent.
No vull acabar aquesta anàrquica presentació sense dir el que sé que el Voro no dirà per discreció i per vergonya. Jo, de discreció en tinc, però de vergonya no gaire, per no dir gens.
A banda de la qualitat literària i intel·lectual del llibre que tenim a les mans, el Voro és una bellíssima persona, gran amic dels seus amics, comprensiu, obert, tolerant... En la columna titulada “London” fa una afirmació afortunada i transparent, i es queda tan ample: “en ma casa manen les dones”.
Jo al Voro l’estimo molt; per això m’alegro i celebro que, en sa casa, igual que en la meva, manin les dones... però, sobretot, que mani la Xelo, que és qui, posats a manar, ho fa millor. I als fets em remeto: mireu si el xicon no fa bona cara i està ben lluent!
Finalment, pensant en aquestes Columnes de paper i en el Voro, remataré la faena posant títol a aquesta presentació: “La vida com a tema”, epígraf que manllevo d’un dels apartats que Joan Fuster va dedicar a Josep Pla en el seu llibre Literatura catalana contemporània. I és que, vinguem d’on vinguem, a la Biblioteca Casa-Museu Joan Fuster de Sueca sempre som a casa.


Jordi Boladeras Sancho

Sant Vicenç dels Horts, 6 de maig de 2011

La fira del llibre

Em fan anar, sense massa ganes, a la Capital del Regne. Darrerament només vinc a les manifestacions. Ho faig sense entusiasme, però ho aprofite per passejar-me pel mig dels carrers de la ciutat sense que els cotxes m’impedisquen que m’ature ací i allà per saludar i fer-la petar amb els amics de sempre. Sempre te’n conten una de nova d’aquell o de l’altre. Mira, una manera com una altra d’eixir de casa, de la tranquil·litat del poble i de deixar els llibres i els papers que t’absorbeixen els dies. Aquest viatge em fan anar a la Fira del llibre. Els editors són molt bona gent que es dediquen a una causa ben noble com és publicar les nostres parides. Com que cal ser agraïts i la companyia que m’ofereixen és bona, em deixe convéncer i vaig a signar llibres. Em resulta estrany sentir el meu nom per la megafonia. L’amic que m’acompanya es fa un tip de riure i em diu: “Encara que avui no vinguen a comprar, aquesta nit somiaran el teu nom i el teu llibre i demà vindran corrents a comprar-lo”. Encara no ha acabat de dir això i s’acosta un capellà, amb sotana i tot, i compra el seu llibre. No havíem quedat que vindrien a comprar el meu? Estem en la llibreria de Sento, un llibreter de Torrent que em diuen que està entusiasmat amb el seu ofici. No me’l poden presentar perquè avui no ha vingut: està en campanya electoral. Però el fill ens tracta molt bé. Ens porta un parell de gintònics, perquè no perdem el bon humor. Una dona major amb el seu nét ens trenca la rutina i tots els esquemes. El xiquet demana un llibre que diu que les planes fan olor. La llibretera no sap de què parla, però li n’ensenya uns quants. El xiquet els obri i sense mirar el títol ni els dibuixos passa les planes ensumant-los. Finalment es decideix per un i la dona el paga amb un canut ple de monedes de cinquanta cèntims. Ens quedem bocabadats i, per seguir amb la màgia, decidim visitar la caseta on està Emili Piera signant “El camí de les estrelles” i li fem enveja, perquè a ell no li han portat el gintònic. De totes maneres, Emili, no perd mai l’entusiasme i ens conta un parell d’anècdotes dignes del nivell que té com a narrador. El deixem estar perquè té molta faena i, després de saludar un quants amics més, ens en tornem a la tranquil·litat del poble. Demà més...

(Levante 18,d'abril de 2011)

Subsòl

Sent la veu d’Isidre Crespo que em crida. Em gire per saludar-lo i aprofite per felicitar-lo personalment pel seu natalici: cal fer cas al Facebook. Com que Isidre és dels que ha pogut fugir de les retallades de Zapatero i ja està jubilat, viu desficiós i sempre té alguna cosa entre mans: “Has llegit el llibre Subsòl d’Unai Siset?”, em pregunta. Li dic que no, que no conec ni l’autor ni el llibre. Aleshores m’explica la història: és un llibre de narracions a partir d’una fotografia feta al metro de París que es converteix en el pretext per a endinsar-nos en la intimitat dels rostres que hi apareixen gràcies a la imaginació de Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Vicent Borràs, Esperança Camps, Àlan Greus, Urbà Lozano i Vicent Usó. “Jo faré que t’arribe i escriu alguna cosa, perquè es tracta d’un joc literari molt divertit: no saps cada narració de qui és, cal endevinar-ho”, em diu. No sé com s’ho fa, però a l’endemà tinc el llibre a casa. Com que es tracta d’un joc, l’òbric a l’atzar i llig un títol: Apunt sobre l’Etapa Cranial d’Orfila Martí . Comence la lectura i arribe a “elabore aquest treball infinit, desproporcionat, suïcida, que intitule Genis desconeguts, diccionari d’individus visionaris que han obert portes al coneixement humà però dels quals, per motius diversos, no apareix rastre als llibres”... Continue i veig que la genialitat d’Orfila Martí, que es comprà un casalot modernista que hi ha prop d’Albalat, és que pretenia construir per vora riu, en el terme de Riola, una mena de Meditatoriums, unes construccions menudes per a l’aïllament i la reflexió individual dels ciutadans que ella volia situar entre els camps de tarongers. En volia fer uns quants, però només li’n van deixar construir un en el cementiri i gràcies a ser filla de qui era. Deixe la lectura i me’n vaig a dinar a Cullera. Torne per vora riu i em perd pels meandres. Gràcies a Déu no em trobe amb cap Meditatorium. Per no posar-me nerviós, telefone a Manolo Baixauli i li pregunte si el conte d’Orfila Martí és el seu. Em diu que no m’ho pot dir... Jo ho tinc molt clar, perquè aquell dia, per vora riu, vaig anar a parar al cementiri de Fortaleny i me’l vaig imaginar de seguida com a l’escenari ideal, amb cranis o sense cranis, d’una de les seues narracions.

Levante 25 d'octubre de 2010

La lògica moderna

El nostre país no existeix només perquè diem “bon dia” o perquè hem de pagar les autopistes... Ara, gràcies a una tesi doctoral que ha eixit a la llum en forma de llibre Xavier Serra, Història social de la filosofia catalana. La lògica (1900-1980, Afers sabem que nosaltres i la gent de l’altiplà hem seguit uns camins diferents en la recepció de la lògica moderna. Encara que totes dues àrees han estat sotmeses a una mateixa superestructura estatal i unes mateixes directius academicoadministratives, les respostes han estat diferents. Els nostres, que s’han interessat pel nou desenvolupament de la lògica, han estat els filòsofs; els altres, han estat els matemàtics. En un moment determinat, però, els processos de recepció es van fondre, quan alguns filòsofs de l’altiplà es van poder desprendre de la crosta quixotesca unamuniana, orteguiana i començaren a interessar-se per la ciència, per la lògica matemàtica i per la filosofia analítica. I, aleshores, hagueren d’obtenir les orientacions a través dels nostres pensadors, que escrivien en la nostra llengua fins que aparegué la nova crosta franquista. Tot això s’explica en aquesta tesi doctoral que no és de les que el mestre diria que només serveixen “pour se toucher le cul, concretament culs doctorats”. No es tracta d’una tesi típica, tòpica i avorrida. No té la prosa descolorida i poc elaborada d’aquests tipus de papers, sinó que està plena de recursos per fer-se entendre amb precisió i amenitat. Amb una adjectivació molt concreta i símils imaginatius, com la dels seus mestres, Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, els escrits dels quals són utilitzats en aquesta obra per descriure l’ambient de la universitat del seu temps i per explicar-nos com eren i com es comportaven els professors de filosofia: “Professionalment el doctor Daurella era un fort comerciant de bacallà. Era, a més, tomista de mentalitat. Seria potser una mica arriscat d’afirmar que el doctor Daurella explicava el tomisme. No. No n’hi havia pas per tant. Explicava els ossos del tomisme.” Com veieu, es tracta d’una història social de la filosofia.

Fem un trio

Una nota de premsa em fa saber que Manel Joan Arinyó ha guanyat el quinzé premi Enric Valor de Novel·la amb l’obra L’atzucac del perdedor. Com ja va entrant en edat, Arinyó sembla que comença a sentir-se nostàlgic i té necessitat d’escriure les memòries. El relat conta les seues aventures com autor des del 1988 fins al 2008. Com que el llibre promet, perquè està ple d’anècdotes sucoses d’altres escriptors i d’ell mateix, l’espere amb impaciència. El que no sabia, però, és que aquest llibre tenia una primera part: Fem un trio. El fascinant món de la ploma, que també va guanyar un premi, en aquest cas el de narrativa de la Ciutat de Sagunt i que ara ha vist la llum (Onada Edicions). Manel és molt amable i me’l porta a la faena. El llig en una vesprada gaudint, sobretot, de les vivències compartides amb altres escriptors de la nostra literatura. M’agrada la perspectiva, el punt de vista de l’escriptor que és diu el més alt del que ell anomena la gloriosa Generació del Metre seixanta. Ja sabeu: Baulenas, Cucarella, Torrent, Hernández Chulvi, Vicent Borràs... Jo, que també sóc baixet no me’n vull riure, perquè com diu Arinyó el món no es veu igual des d’un metre i mig que des de més amunt. Malgrat la seua poca alçada Arinyó conta que el 3 de gener de 1980 va complir la tasca que li havien encomanat de fer de guardaespatles de Joan Fuster. A Cullera s’inaugurava la llibreria Tres en ratlla i Fuster havia d’assistir-hi. Els encarregats d’anar-lo a buscar van ser Joan Bolufer, que conduïa, i Joan Arinyó, que actuava de segurata. Sembla que el mantenidor, amb un discurs marxista-leninista-estalinista, va proclamar gairebé —ai! Rus— la III República. En tornar a Sueca, Fuster s’estava pixant, però Arinyó es va oposar a parar perquè estava segur que un cotxe els seguia. La mania persecutòria no impedí que arribaren a Sueca sense rastre dels perseguidors. Per guanyar temps, Fuster, que no es podia aguantar, va obrir la porta del cotxe abans que s’aturara. I quan parà de tot, baixà ràpidament. Arinyó, no volia quedar-se ressagat i intentà baixar també, però es va dur una portada en tot el nas. Va haver de recórrer a urgències, però no va poder evitar de gaudir per a la posteritat d’una “nàpia acarxofada i més torta que un ganxo”.

(LEVANTE 24 d'abril de 2010)

Veure la llum

Hi ha moltes maneres de veure la llum, la veritat... Diuen que el president Joan Lerma regalava piles als indecisos i escèptics per ajudar-los a trobar el recte camí. Els sants, però, sempre l’han trobat de manera molt més esclatant. Jo sempre havia cregut que Ramon Llull l’havia vista i s’havia convertit després que Jesús se li apareguera cinc voltes crucificat com explica en la Vida coetània i en Lo desconhort: “...mas plac a Jesucrist per sa gran pietat que es presentà a mi cinc vets crucifigat per ço que el remembràs e en fos enamorat”. I va deixar les coses que més li havien agradat fins aleshores: la vida de la cort i les dones. Ara, però, com que el meu viatge d’aquestes vacances ha estat la lectura de papers de Francesc Pujols, m’he pogut assabentar que la conversió del beat, va ser més pareguda a la de Sant Pau, amb cavall i tot, que el que em pensava. La diferència fonamental és que Sant Pau perseguia cristians, mentre que Llull, com no podia ser d’altra manera, esperonava el cavall ple de passió acaçant mallorquines de carn i ossos. Llull s’enamorava com un boig de totes les dones que veia, però un dia s’enamorà d’una que segons conten era “alta i ben feta, rossa com un fil d’or, que, per damunt de totes les belleses que tenia, lluïa la bellesa dels pits, que ressaltava i sobresortia”. Aquesta dama no solament no el volia escoltar, sinó que quan el veia pegava a fugir, fins que un dia que Ramon Llull anava amb cavall, i passava per la ciutat, la va veure pel carrer i la va seguir. Ella, veient-se perduda, va entrar a l’església, però Llull no s’aturà i ella sentia el cavall damunt les lloses de l’església i s’amagà al costat d’un altar. El futur beat va baixar del cavall, la perseguí a peu fins que la va abraçar i li preguntà per què fugia. Ella, sense obrir boca, es va descordar el vestit i apartant-se la roba, com una mare que vol donar de mamar al seu fill, li va ensenyar el pit rosegat per un cranc, que se li menjava la carn viva. Aleshores Ramon Llull, “veient el mal que nia en la carn humana, clavant el niu en la mateixa bellesa, es va alçar de prop d’ella i va sortir de l’església”. I per fi va comprendre que al cel hi havia l’únic consol de l’home.
(Levante,12 d'abril de 2010)

Bulevard dels francesos

Llegir Ferran Torrent sempre significa alguna cosa més que endinsar-te en una història, perquè moltes vegades no viatges a allò desconegut com en la majoria de llibres que et cauen a les mans. Viatges a les teues arrels, a allò que algú ha anomenat l’espai Torrent. Ja ho sabeu: Gràcies per la propina, La mirada del Tafur... I no pots evitar trobar-te amb allò que vas ser i amb allò que t’has convertit en l’actualitat, perquè sempre ensopegues amb alguna frase, una situació, una vivència que et toca el tendre: “En la dècada dels seixanta, les sèquies i els calçotets eren les piscines i els banyadors dels pobres” . Una frase que d’una manera o altra tu també has escrit, perquè recordes com et llançaves a la sèquia nuat amb una corda per a ensenyar-te a nadar. La corda era el socorrista i ton pare, que tenia la corda de l’altre extrem, el monitor. Encara recordes la primera vegada que vas veure una piscina i, com no podia ser d’altra manera, va ser lluny del teu poble. I com un amic teu, després d’ensabonar-se en la dutxa, es va llançar, tot ensabonat, com si estiguera nadant en la sèquia major del poble. Noi què fas?, van cridar unes dones que es van quedar bocabadades. I tampoc no pots evitar identificar-te d’una manera o altra amb els joves personatges de la trama principal, Josep, Felo i Teresa, que volien canviar el món i fer una revolució que seria el súmmum. Com tu eren dissidents de tot. De la mateixa manera que t’identifiques amb els desencís dels personatges actuals de l’altre pla de la novel·la. Uns personatges, els del pla actual, recurrents en les històries de Torrent, però que van guanyant humanitat en cada novel·la. M’agrada molt el sabor que tenen al Rick de Casablanca. El seu desencant i el seu escepticisme no els impedeix creure fortament en l’amistat: “Louis, tinc el pressentiment que aquest és el començament d’una gran amistat”. “Quina és la vostra nacionalitat? Sóc borratxo.” La novel·la, però, no només és això. Ferran Torrent ha construït una trama trepidant amb una estructura molt complexa i molt ben treballada. Una bona trama amb ingredients de denuncia als fanatismes i als totalitarismes d’una banda i de l’altra. Una defensa necessària dels valors de tota la vida.

(Levante 1 de març de 2010)

Llibre dels fets

Anant a l’encontre
d’escriptors de la Ribera, a Castelló, on havíem de plantar un arbre al Parc dels Escriptors de la Mediterrània, Paco Vera em comenta, mentre condueix, que hi ha un professor japonés, Akio Ozaki, que ha traduït a la seua llengua El llibre dels fets del rei En Jaume, editat per la Kyoto University Press. Com que el llibre va il·lustrat amb fotos seues, Paco em conta que ha mantingut correspondència amb l’autor. Aquest li ha fet unes preguntes ben curioses des de la nostra perspectiva, però que per a un oriental són molt serioses: Què és una muralla? Des de quin punt geogràfic està feta aquesta foto del Benicadell? Aquest és el Xúquer? No és molt petit? I Paco anava contestant les preguntes tenint en compte que es tractava d’un personatge de l’altra banda del món: “És que el riu té uns pantans a dalt...

Un parell de dies després, Paco m’ensenya l’obra i la veritat és que em quede impressionat en veure una molt ben acurada edició del Llibre dels fets. Resulta curiós d’observar-ne la tipografia vertical amb una combinació, que no acabe d’entendre, d’escriptura ideogràfica, sil·làbica i fonètica. La verticalitat de la representació de les idees li dóna un aire exòtic i universal a la nostra crònica medieval. Encara com que hi ha uns agraïments de l’autor en la nostra llengua on m’he pogut assabentar d’unes quantes coses sobre el traductor. Un dia que buscava un tema per a la seua tesina, un professor del Departament d’Història Occidental de la Universitat de Kyoto, Takeomi Ochi, li va dir: “Estudiar la història occidental dels segles XVI i XVII sense conéixer Espanya és com estudiar-ne l’actual sense conéixer la dels Estats Units”. Per casualitat, va trobar a la biblioteca de la seua universitat un llibre que es titulava Islam under crusaders del pare Burns, on va descobrir moltes citacions d’una crònica que estava escrita en un “idioma estrany”. Va tardar un poc a adonar-se que es tractava de la llengua d’una part de la Corona d’Aragó —ací encara hi ha molts que no se n’han assabentat — i li van entrar moltes ganes de poder-la llegir algun dia. Després, la vida li va donar l’oportunitat i, ara, ha vist traduïda per a plaer d’ell i goig nostre la Crònica del rei En Jaume al japonés.

(LEVANTE 22de febrer de 2010)

Espiral

No sé quina mena d’encanteri tenen els llibres de Manolo Baixauli que, quan els llig, em converteixen en un personatge més de les seues històries. Ja vaig contar que quan estava acabant de llegir les últimes paraules de L’home manuscrit, vaig alçar els ulls del llibre i em vaig trobar amb la cara amable de l’autor amb qui vaig tindre el privilegi de conversar sobre la seua novel·la. Una cosa semblant m’ha passat amb Espiral, un volum de petits relats que va ser el primer llibre que va publicar i que ara presenta reescrit. Em pose a llegir un dels contes i comence a “caminar pels racons ocults d’un bosc, a mig matí, meditant sobre la grisor de la meua existència. De sobte trobe una cabanya bastida amb troncs de pins. N’òbric la porta. Lligada a un pilar gruixut, hi ha una jove bellíssima, mig nua, amb un drap que li tapa la boca...” I, en aquest just moment, quan més endinsat estic en la història, em sona el mòbil... Qui trenca la pau de la meua lectura és el mateix autor del llibre que estic llegint. Evidentment, no l’agafe i continue: “Què fas ací, filla?”, dic a la jove mentre desfaig la mordassa”. Però ja no em puc concentrar i ja m’ho veig tot amb més distància, com si es tractara d’un conte qualsevol. Deixe la lectura per a un altre moment i li telefone: “Manolo, què passa? Ara mateix estava llegint la teua nova versió d’Espiral”. “Què dius?”, em contesta, “si ha guanyat un premi i l’acaben de publicar.” I m’adone que, com en l’epíleg de la nova versió, estic parlant amb el Manolo d’ara fa més de deu anys. I sense voler, sent en el telèfon que el Manolo d’ara li diu: “ No escric igual que tu, he canviat prou. De fet, continue escrivint contes curts, com els teus, però m’ixen diferents. El que vull dir és que encara m’identifique amb Espiral, malgrat el temps. L’estil, però, calia depurar-lo”. I com que no estic per a coses d’aquestes en la pura realitat, penge el telèfon per a acabar la conversa i continuar amb la lectura: “Em té captiva un pastor, diu ella. Cada vespre em du beguda i menjar. I tot seguit..., la jove plora desconsolada. Fins que s’esgota i s’adorm...”
(LEVANTE-EMV 8 febrer 2010)