dilluns, 26 de febrer del 2018

Presoner



Una foto de la masmorra del Castello Estense, on Lucrècia de Borja va viure en casar-se en terceres núpcies amb Alfons I d'Este. En el grafit he pogut llegir «Io sono il sfortunato Marcono Forno Guerso privo de la sua libertà…» sembla que de 1591.


Potser haurem de tornar a posar imaginació com van fer els nostres artistes i intel·lectuals en els dies de lluita antifranquista. Si torna a venir la censura i no podem dir les coses pel seu nom, les haurem de tornar a dir amb ingeni o en forma de metàfora. Recorde que no fa massa temps, en la llarga etapa del PP en el nostre govern, es volia censurar que en els llibres de text apareguera el terme País Valencià i es va aconseguir que moltes editorials renunciaren a posar-lo perquè els autors dels llibres no van saber fer com un grup de la nova cançó de Sueca, Els  sols, que amb el nom de Pasqual Valerià es referia al nom del país. Era impressionant, en les actuacions en directe, sentir-los dir “i li deien Pasqual Valerià”, però, a la tercera vegada, feien alçar el públic de les cadires quan no podien evitar dir: “i li deien País Valencià”. 

O el nostre Raimon que torna a estar de moda amb la seua cançó el El presoner que el franquisme no podia o no sabia censurar, perquè era un poema de Jordi de Sant Jordi del segle XV. Jordi de Sant Jordi va participar en les campanyes expansionistes de la Corona d’Aragó  per la Mediterrània i sempre va gaudir de la protecció del rei Alfons el Magnànim. En una d’aquelles campanyes, en 1423, va ser fet presoner per Francesc Sforza a la ciutat de Nàpols. Sembla que va escriure des de la presó la seua composició coneguda com Presoner en què ens conta que està sense amics, sense béns i sense senyor, en estrany lloc... , amb la voluntat i el pensament captius. Però el que feia el poema actual en plena dictadura era que el poeta deia que estava pres no per fer res malament, sinó pern complir amb el seu deure: “Fortuna vei que ha mostrat son voler, sus mé, volent que en tal punt vengut sia; però no em cur, pus hai fait mon dever ab tots los bons que em trob en companyia.” Evidentment, el poema era escoltat com a reivindicació de la llibertat per als presos polítics de la dictadura.


Crec que a ningú se li ocorreria dir que Raimon era un covard perquè no s’atrevia a dir les coses d’una manera directa i clara. Fugir de la presó, intentar evitar-la, no és mai un acte de covardia, sinó d’intel·ligència. Més encara quan un no té massa clares les regles de joc i per quines estranyes acusacions és perseguit. Sobretot perquè com diu Miquel Martí i Pol: “Tenim a penes el que tenim i prou: l’espai d’història concreta que ens pertoca i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots, solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti.” Tal vegada, però, no ho podrem dir de manera tan clara, si, com diu un portaveu de jutges per a la democràcia, la llibertat d’expressió està en perill.

Levante, 26 de febrer de 2918

dilluns, 19 de febrer del 2018

Que no passa res!



L’altre dia, mentre caminava, escoltava en una ràdio espanyola una entrevista a Leonardo Padura que va ser Premi Princesa d’Astúries de les lletres. Ja sabeu aquell novel·lista i periodista cubà conegut, sobretot, per les seues novel·les policíaques protagonitzades per l’inspector Mario Conde en què podem apreciar una forta crítica de la societat cubana i on encara trobem el sabor, la influència, de les novel·les del nostre Manuel Vázquez Montalban. En l’entrevista li van preguntar que opinava del procés català. Després d’un breu silenci, va contestar que ell no vivia a Catalunya i, per tant, no s’atrevia a opinar. No volia prendre partit, deia. I ho va justificar dient que a ell tampoc no li agradava que el personal anara quinze dies a Cuba i li la volguera explicar. I això em va fer pensar no només en les persones que opinen en els mitjans de comunicació sobre el tema sense viure-hi, sinó sense tenir-ne ni idea. No puc entendre com en ràdios i televisions, que van de serioses, opinen els seus tertulians cada dia sense la presència de cap veu catalana, sense la presència de cap veu implicada. Per això m’agrada informar-me del procés a través dels mitjans de comunicació catalans en què apareixen els d’un “bàndol” i de l’altre, però són tots del terreny i saben de què parlen.


Pitjor és al País Valencià que els del PP consideren que el personal és ignorant. Creuen que no ha anat a escola i el volen enganyar. L’eurodiputat del PP Santí Fisas va dir a l’ama del PP valencià, Isabel Bonig —si us plau, que dure aquesta senyora en el càrrec— que en política no valia tot, després de fer-li l’afirmació: “El català i el valencià són la mateixa llengua”. I és que el PP valencià, d’acord amb el PP de l’estat, sempre que poden neguen l’evidència i afirmen, esperpènticament, que el valencià només és oficial al País Valencià. I ho fan en públic sabent que menteixen, mentre que, en privat, com no volen passar per ignorants et reconeixen, amb tot el cinisme del món, la unitat de la llengua. Per això, un se n’alegra que, en un debat parlamentari, la diputada del partit popular, Beatriz Gascó, admetera que el valencià és el mateix idioma que el català. Me n’alegre tot i no tenir massa clar que ho fera de manera voluntària. Ho va fer per defensar-se de les crítiques dels sindicats de professors: “Això és un mapa lingüístic. Que no passa res! Que és veritat, els mapes lingüístics existeixen”, diu la diputada popular mentre ensenya un mapa dels Països Catalans. Un mapa que contraposava amb la divisió comarcal d’un altre mapa també dels Països Catalans.  Mapa lingüístic sí, comarcal no. En alguna cosa sembla que han avançat els homes i dones  del PP.

Levante, 19 de febrer de 2018

dilluns, 12 de febrer del 2018

Trencar l'ou






Alguns amics em demanen que escriga més de política. I la veritat és que no en tinc gens, de ganes. Generalment escric de política quan no tinc un altre tema que considere més interessant o divertit. I és que la majoria dels polítics d’ara, com els de la transició, no estan a l’alçada per a resoldre els problemes, els grans problemes que tenim. No tenen cap projecte de futur seriós per a nosaltres. Només treballen a curt termini per guanyar les eleccions sense tenir clar “què fer” —que és el títol d’un llibre de Lenin— després d’aconseguir la victòria. Mireu què fa Pedro Sánchez que va derrotar els adversaris en unes primàries i s’ha desdit, en els fets, de tot el que va prometre. Ja ho va explicar un mestre meu durant la transició: “Volien fer una truita? Doncs la primera operació per fer una truita consisteix a trencar l’ou. Però ningú no s’hi ha atrevit. En conseqüència no hi ha truita. L’ou continua sencer, potser amb algun badallet en la corfa, i s’ha acabat”. 

I els que pensàvem que açò anava a ser una altra cosa haurem d’esperar i aguantar. Haurem de tenir paciència. Seguirem votant perquè cal votar. I ho farem sempre elegint la millor opció o, si voleu, la que menys fàstic ens done, tant se val! És una qüestió de gustos: de gustibus non est disputandum. Unes vegades ens fem més pragmàtics i votem el partit dels nostres amb més possibilitats de governar i, fins i tot, podem arribar a col·laborar-hi. I altres vegades votem a qui s’acosta més a la nostra utopia. I ho fem perquè sabem que no tots els polítics són igual com diu el discurs de la dreta. Malgrat totes limitacions, preferisc tenir de president Ximo Puig que Francisco Camps, que encara està buscant l’escalonet que li falta. I preferisc també tenir Enric Morera de president de les Corts que Juan Gabriel Cotino, empresari i polític espanyol del Partit Popular. El que no m’agrada és tenir els meus en oposició a Rajoy. M’agradaria que governaren. Però volen governar? Sembla que, ara, no. No volen trencar l’ou per fer la truita. Ni tan sols fer-li un badallet a la corfa.

No sé si saben que “ells”, els de sempre, estan preparant una espècie de Macrons perquè governen, ací i a l’altiplà. Ja no els acaba de fer el pes ni Rajoy ni Isabel Bonig. Volen uns Macrons que diguen una cosa així com ha dit l’orginal francés a Còrcega: “Estic disposat a reconéixer la singularitat de Còrcega en la Constitució” però “el francés és l’única llengua oficial”. Ho veieu? Res de trencar l’ou. Només pintar un poquet la corfeta. No us penseu que va de broma: aneu pensant en un populista que anirà de centre, però que és més de dretes que els del Partit Popular que ja és dir. És on “ells” hi posaran els duros. Tot per evitar que es trenque l’ou.


Levante, 12 de febrer de 2018

dilluns, 5 de febrer del 2018

La paraula és l'home






Una vegada, fa molts anys, vaig col·laborar en uns llibres i, en un principi,  per descuit o per oblit, no vam fer cap contracte. Un dia els editors, que se n’havien adonat, ens preguntaren per què no havíem dit res, per què no havíem reclamat el compromís per escrit. Nosaltres vam respondre que no havíem dit res perquè tots els anys cobràvem religiosament els drets d’autors. Que confiàvem en la seua paraula. “Nosaltres venim d’un món en què la paraula és l’home”, els vam dir. I era la veritat més pura, perquè això era de les primeres coses que ens havien ensenyat els nostres pares: a complir la paraula donada, a no fallar, a complir els compromisos. Els nostres pares estaven acostumats als tractes en el camp, en el tall mateix on treballaven, “en el tall mateix de la segada” i no necessitaven  cap intermediari, cap persona que alçara acta notarial que certificara les seues paraules que es donaven sense cap testimoni. No feia falta pagar cap honorari perquè es complira la paraula donada.  “Què vols d’aquella taronja?”, preguntava un. “Tant”,  contestava l’altre. “Entesos” i es donaven les mans i el tracte quedava fet. No se’n parlava més. Ploguera o nevara les taronges o els melons canviaven de propietari encara que la pedra o el fred les fera malbé. Eren homes i dones de paraula.

Si aquells homes i aquelles dones alçaren el cap, segur que no entendrien aquest món d’espavilats en què, per molt paper que es signe i per molt que tot el que es diga estiga “enregistrat”, ningú no compleix la paraula donada. Si parlem dels polítics, la cosa és encara més exagerada. Mireu, si voleu, el fava de Pedro Sánchez que s’ha rebel·lat contra Susana Díaz només per seguir cobrant i seguir dirigint el partit dels socialistes espanyols. S’ha rebel·lat contra totes les mòmies i contra tots els zombis del seu partit per fer el mateix que ells mateixos hagueren fet: amagar-se darreres les cortines i pegar cabotades a totes les decisions de Rajoy sense cap projecte propi de veritat. Ni per a Catalunya ni per a Espanya. Per arribar on ha arribat, no feia falta el camí de mentir a les bases amb el “no és no” per a, després, dir que sí a totes les ocurrències de Rajoy.  Per a compartir totes les cacicades contra la democràcia.


Del PP i de Ciutadans ni parlar-ne. Cada dia incompleixen la paraula donada i fan tot el possible per portar els socialistes al solc: que visca Espanya! I a per “ells”, “oe, oe”! Tot per seguir el recte camí  d’accés al ple domini de la terra per part del nou partit únic que anomenen el dels constitucionalistes: el Partit Socialista Liberal Conservador Republicà i Monàrquic. Encara com queda un poquet de PSPV. Veurem fins a quan, perquè si fóra per l’incombustible i perpetu en el càrrecs José Luís Ábalos Meco, ja ho sabeu: només visca Espanya! 

Levante, 5 de febrer de 2018

Els amics de Camps




Ho va dir el Molt Honorable Francisco Camps molt clar i no recorde si en català: “La veritat està cada dia més a prop. Queda un o dos escalonets i, aleshores, tota aquesta qüestió tan estranya tan absurda i tan estrafolària haurà passat al passat de la nostra realitat”.  No sé d’on es va traure Camps la metàfora de l’escalonet. L’únic refrany que he trobat en la nostra llengua referit a l’escaló és aquest: “D’escaló en escaló pugen l’escala” que vol dir que les coses han de fer-se per graus i no a grans envestides sobtades. Cosa que no podem aplicar a la gestió de Camps en què van voler construir torres tan enlairades que no sé si en quedà alguna que no ha caigut o ha estat enderrocada. Ni tan sols el seu amic i secretari general del seu partit, Ricardo Costa, ha volgut apuntalar la seua obra. Costa ha preferit ser-li set vegades “lleial”: 

Primera: “Les decisions més importants de la campanya de 2007 les prenia Francisco Camps”. Segona: “Sí, és veritat que el PP es finançava amb diners negres...”. Tercera: “Camps ordenà posar focs artificials i banda de música en un míting de Mariano Rajoy en 2007 i es va pagar en diners opacs”. Quarta —ací sembla que té por que se l’enduga el dimoni. Com que vol anar al cel, es confessa i demana perdó—: “Sóc conscient del que estic dient. Vull declarar el meu penediment i demanar perdó”. Cinquena —continua amb la lleialtat als amics—: “Víctor Campos (exvicepresident de la Generalitat valenciana) m’ensenyà uns sobres amb diners en efectiu, que són dels empresaris que tenien relació amb l’Administració que volien ajudar el partit. I que era un encàrrec que li havia fet  Camps. Sisena: “Luís Barcenas (extresorer del PP nacional), i crec recordar textualment les frases em va dir: ‘Això és una pràctica prohibida en el PP a nivell nacional i seria un Filesa 2”. Setena: Pablo Crespo i Álvaro Pérez em van  lliurar un rellotge Breitling d'or que vaig tornar personalment a Álvaro Pérez. Em diuen que ho feren perquè no els demanàvem res a canvi de donar-los treball.


Potser l’honorable creia que pujava l’escala de la veritat i només li faltava un escalonet, però sembla que com a mínim li’n quedaven set. No he trobat, però, en cap diccionari això de faltar un escalonet. De faltar només he trobat: “faltar un regó”, que vol dir tindre poc coneixement, poc trellat. Ara, entenc que el president no podia dir d’ell mateix que li faltava un regó i va preferir l’escalonet per pujar a la veritat. Però el que és evident és que tenia poc coneixement, poc trellat, com a mínim per buscar-se els amics, perquè amb amics així, com Costa, per a què vols els enemics?

Levante 29 de gener de 2018