dilluns, 29 de setembre del 2014

Desenganyats




Els del sector catòlic del PP haurien de ser feliços i estar contents perquè el desengany és una cosa positiva que dóna  una comprensió més autèntica de la realitat. Ja ho va explicar Francesc Fontanella fa un bon grapat d’anys: “Adona-te’n: eres cec, la fosca t’anava entorn. Desenganyat i hi veuràs el que ignores, amorós.” Ara ja saben qui és Rajoy i què és capaç de fer i, sobretot,  quins principis ètics té  en la qüestió de l’avortament.  Una de dos: o no en té, de principis, i igual diu arre burro, i deixa dir; o
 és capaç de vendre’ls, els principis, per un grapat de vots. I, com que ho saben, es cabregen. El primer de tots ha sigut Juan Cotino, tot un president de les Corts, que vol que es depolitize la vida i compara qui defensa l’avortament amb Herodes. Traduïsc: “la matança d’innocents va ser una aberració llavors, i ho és ara”. Però qui ens ha donat millor titular, per sorprenent, ha sigut Miguel Domínguez que assegura que està molt defraudat i trist: “una vida val més que Catalunya”. Una frase copiada de Carod-Rovira, que parlava d’una altre assumpte: “Ni tan sols una sola gota de sang. Ni s’ho val la unitat d’Espanya, ni la independència d’Euskadi o la de Catalunya”. Però si haguera sigut més llest i il·lustrat, Miguel Domínguez, n’haguera pogut copiar un altra del mateix autor: “Prefereixo salvar una vida humana, una de sola, que treure un gran resultat electoral”. Frase que haguera estat més apropiada per a mostrar per què ha vist traïts els seus principis que eren els del partit i els del programa electoral: per un grapat de vots.


No se n’aniran, però, els cristians del PP a fundar un altre partit que atenga els valors ètics que defensen. Desenganyats? Com si no saberen fins on ha arribat i encara arriba el PP per un grapat de vots. Uns vots que han donat a Juan Cotino i Miguel Domínguez els càrrecs que no abandonen per cap principi ètic. Com tampoc no faran gran cosa els empresaris, també desenganyats, que es queixen que a l’Altiplà passen de les seues necessitats i enganyen a tots els valencians. No s’amotinaran contra un Consell, també decebut, per exigir que s’acabe la discriminació que patim en quant a recursos i infraestructures... Utilitzaran el PSPV, Compromís o qui siga, però no se n’eixiran de mare, que només en tenen una. Com tampoc no farà res el nostre Molt Honorable, també desenganyat, que dirigeix un vaixell que fa aigua per tots els costats. 

Levante, 29 de setembre de 2014

dilluns, 22 de setembre del 2014

Ni para, ni va...



En aquesta trista Pell de brau, els que ocupen els llocs en els poders legislatiu, executiu i judicial (que cada vegada se semblen més a la Santíssima Trinitat, que són tres, però n’és un) no tenen pressa a resoldre cap tipus de problemes. Prefereixen que es podrisquen i que es facen ben grandets. Penseu, per dir-ne un, en Carlos Fabra que potser tindrà la penitència que li correspon pels seus pecats (si és que en té, que ja no ho sé) el dia del Judici Final. Potser el grup selecte de policies absurds disposats a eradicar la corrupció del sistema que protagonitzen l’obra d’Yllana, The Gagfater, que vaig veure a Sueca en la MIM, seria més eficaç que tots els instruments  que tenim per acabar amb la corrupció d’aquest país. Sembla que molts dels nostres polítics, legisladors i jutges han agafat el Molí de Monsalvà (a la Ribera Baixa), que ni para ni va, com a model del ritme que han de seguir per a solucionar els problemes.


No he sigut mai envejós, però admire com els anglesos i els escocesos han solucionat el seu problema territorial de manera tan ràpida i impecablement democràtica. I ho han resolt com s’haurien de resoldre totes les confrontacions i les diferències: votant. Algú s’imagina un president espanyol que diga alguna cosa semblant a la que ha dit des de Londres David Cameron a l’hora de defensar-se dels que el van criticar per acceptar la consulta proposada per Alex Salmond, el 2012? S’hi va defensar amb una frase molt senzilla que converteix un problema complex i delicat en una solució fàcil: “Sóc un apassionat del Regne Unit, però també sóc un demòcrata, podria haver prohibit el referèndum però he preferit que els escocesos parlaren”. I han parlat sense estridències. Ho explicava, a VilaWeb, Andreu Barnils, que ho va viure en primera persona: “Aquest matí he vist coses que no hauríeu dit mai: he vist voluntaris del sí i del no a les portes dels col·legis electorals fent el cafè junts i desitjant-se sort. He vist anglesos fent campanya a favor del sí, i escocesos a favor del no. He vist voluntaris del sí repartint fulletons en barris del no, i gent del no en barris del sí. He vist, aquest matí, gent agafant l'autobús amb la 'kilt' posada, i tan naturals.” A casa nostra, mentre, continuarem amb la mateixa història, amb les mateixes coses de sempre i al mateix ritme, el del Molí de Monsalvà, que ja sabeu: ni para ni va. En el nostre altiplà, els més demòcrates estan d’acord que una parella es puga divorciar, però que ho ha de decidir tota la finca on viuen.

Levante, 22 de setembre de 2014

dilluns, 15 de setembre del 2014

Decidir





Éscric l’11 de setembre, un dia en què passen totes les coses: el colp d’estat de Pinochet, les bombes a la casa de Joan Fuster, l’atemptat a les torres bessones... Com que treballe, enguany no he pogut anar a Barcelona a manifestar-me per un dret democràtic, però engege la TV3 a través de la xarxa, que suposa cables i unes quantes coses més, per poder assistir a La Diada a través d’una pantalla de televisió com Déu mana. Ni que fóra La Pirenàica en ple franquisme! I encara tenen el morro, al meu entendre clarament antidemocràtic, de parlar d’il·legalitats. De tant en tant, canvie per veure que ensenyen les cadenes de l’altiplà i veig que diuen que Alberto Fabra va com cagalló per séquia pels corredors on es mana per veure si el confirmen com a candidat a les eleccions autonòmiques. De la mateixa manera que hi va Ximo Puig intentant que el deixen fer les primàries als nostres ajuntaments més grans tal i com el PSPV vol: obertes als simpatitzants. Encara com a Gandia planten cara i diuen que les faran com ells han decidit! A Madrid no són res, ni el PP valencià, ni el PSPV. No manen i són els de Madrid els que els han de dir què poden fer. Fins i tot, el reivindicatiu Alfonso Rus assegura que el candidat del PP a la Generalitat serà el que diga Rajoy. Tot molt trist, què voleu que us diga? Jo, com que puc decidir alguna coseta, em refugiaré uns dies en la Mostra Internacional de MIM, a Sueca, que celebra les bodes de plata. Per començar, hem dinat amb Salvador Campillo, que és l’alcade contra la voluntat del PP, com totes les coses bones que s’esdevenen en aquest país. Viurem els records dels vint-i-cinc anys del festival sota el regnat d’Abel Guarinos  que és l’única monarquia que acceptem perquè no ens la imposen per la gràcia de Déu, sinó per fer bé les coses. I així desafiarem la gravetat amb el clow americà Avner Eisenberg i el divertit 666 d’Yllana, que es van estrenar en el festival ja fa un grapat d’anys. També veurem l’últim muntatge d’aquesta companyia, The Gagfather, un homenatge al cinema negre per viatjar a les cloaques i reflexionar sobre el bé i el mal. Ras!, Maduixa Teatre, i un fum d’espectacles més que es muntaran en la diversitat d’espais de Sueca habilitats per a aquestes actuacions i que ens faran oblidar les maneres de xiquet “pijo” en què Pedro Sánchez pronuncia la frase: “mañana me veré con su majestad”.

Levante, 15 de setembre de 2014

dilluns, 8 de setembre del 2014

Sí que fa calor




Amb la calor que fa, la Consellera, María José Català Verdet, sembla que té ganes de jugar en aquest inici de curs que passarà a la història. O potser que està més verda que una ceba, com diu el seu segon cognom. No ens podem fiar, però, dels cognoms, perquè si hem de fer cas del primer... El cert és que ha volgut protagonitzar un principi de curs irrepetible.  Potser l’explicació és que ens vol fer creure que un burro vola: que es viu millor en els barracons (amb l’aire fresquet de les màquines), perquè en les escoles i instituts com Déu mana no en tenen. Un momentet! No en tenen les escoles i instituts públics. Pregunteu què passa en les privades i concertades. “Circumstàncies excepcionals”, diu de la calor. Ni que fóra extraterrestre i no coneguera l’oratge del nostre país.  Excepcional és voler fer-se la foto en ser la primera en començar el curs escolar i excepcional és també enviar la policia i un mediador (que no tenia ni idea del reglament escolar)  per desallotjar uns pares d’una escola, com si foren terroristes. Quin ridícul!


I és que la Consellera ens vol  humiliats i ben suats. Vol fer-se la foto amb la policia intervenint en la supressió d’una aula en valencià, la del Col·legi Públic Ciutat de Cremona d’Alaquàs, amb 21 alumnes. I, al mateix temps, mantenint-ne una altra, en castellà, amb un sol alumne en el Col·legi Públic Pare Català. Poca broma! En els temps que corren es gasta 30.000 Euros en un sol alumne, segons fonts sindicals. Teniu cap dubte del joc de la Consellera? Ho justifica dient que ha de respectar una resolució judicial. I t’obliguen a recordar totes les resolucions judicials d’alts tribunals que avalen la unitat de la llengua i que la Conselleria no ha volgut complir. I no és que passe res amb els incompliments judicials. Tot el contrari, la Consellera segueix pressionant  L’Acadèmia Valenciana de la Llengua perquè canvie la definició de “valencià” i insinua que, si no ho fan, els pot deixar sense pressupost. Unes accions que no s’atreveix a fer, de la mateixa manera, contra la Real Academia de la Lengua Española que té una definició molt semblant a la de l’AVL. Us la recorde: “Valenciano: variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia”. I per què no és tan contundent amb la RAE? La resposta és evident:  perquè no vol que la RAE, a la qual respecta, faça el ridícul. Però deixem les ximpleries de sempre i que vinguen prompte les eleccions, si us plau.

Levante, 8 de setembre de 2014

dilluns, 1 de setembre del 2014

L'ou i la gallina



Després de descansar un poquet, tornem a la faena i assistirem a un curs que, per als viciosos de la política, segurament serà interessant perquè passaran moltes coses. Encara com el començarem d’una manera plàcida i tranquil·la gaudint de la Mostra Internacional de Mim, a Sueca, que enguany celebra el seu 25é aniversari. Tot un exemple que les coses es poden fer ben fetes i sense tirar la casa per la finestra. Després, vindran les històries de sempre, però que, aquest any, prometen de veritat. L’11 de setembre serà l’aperitiu d’un curs polític que, si no passa res, culminarà amb la derrota del PP en les nostres eleccions autonòmiques. Les eleccions municipals són figues d’un altre paner, perquè la dreta està preparant una reforma de la Llei electoral que canviarà tots els pronòstics,  si no es fa res per impedir-ho.  En l’actual Llei electoral i tal com diuen les enquestes, el PP perdria pràcticament tots els ajuntaments que controla. I, amb el canvi legislatiu que proposa el Govern, els mantindria gairebé tots. Mira si la jugada és redona! I com que tenim l’esquerra que tenim, els candidats a alcalde del PP, amb el canvi de les regles de joc, es quedaran de seguida tan assossegats i quiets com la gallina després de pondre un ou, perquè sabem que els seus votants van tots junts en unió. Mentre, els partits d’esquerra, dividits, continuaran mirant-se cadascú el propi melic i el pobres votants haurem de decidir qui de tots el té més gran, la qual cosa suposarà la rendició: entregar tots els ajuntaments a la dreta. I, per distreure’ns una miqueta més, la dreta avisa que blindarà per Llei les senyes d’identitat valencianes i continuaran quedant-se assossegats també com la gallina després de pondre l’ou amb propostes com la d’Alfonso Rus dels Països Valencians. Una proposta que Rus faria amb la mateixa serietat que els que la proposaren ja fa un grapat d’anys a la Universitat Catalana d’Estiu. Una proposta que va acostant-se a la famosa tesi que tot és qüestió de noms i, per tant, no contradiu l’essència. Els empresaris segur que s’apuntarien de seguida, perquè els seus interessos van per aquest històric camí. I nosaltres, cansats de tanta batalleta, podríem proposar a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que ho solucionara de seguida. I seria fàcil: Països Valencians: nom que els valencians donen al territori del País Valencià (o Comunitat Valenciana), així com als altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó que tenen llengua pròpia, llocs on rep el nom de Països Catalans.

Levante 1 de setembre de 2010