dilluns, 27 de febrer del 2017

Fuster i Gramsci




Les millors aportacions per commemorar el vint-i-cinc anys de la mort de Joan Fuster i els vuitanta de la d’Antonio Gramsci segurament les veurem en forma de llibres relacionats amb els dos  intel·lectuals que més van influir, durant els anys seixanta i setanta, en la nostra esquerra. 

El  divendres passat ja se’n presentà un, a Sueca, a l’Espai Joan Fuster: El pensament i l’acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster, de l’editorial El Jonc. Un llibre parit, des de Sueca, per dos històrics de l’esquerra local, Jaume Lloret, antic militant comunista i amic i metge de Joan Fuster, i Joaquim Carlos Noguera, militant  històric del PSPV, que van tindre el privilegi de conéixer personalment l’escriptor i gaudir, en directe, de les seues reflexions. 

A partir del treball inicial de  Lloret i Noguera, que aporten una tesi, si més no, atrevida: Fuster, abans d’enllestir Nosaltres, els Valencians, havia llegit Gramsci. Una bona tesi per al debat que els autors suecans es neguen a tancar. Després, va sorgir la idea de completar i complementar el seu  treball amb altres aportacions amb la intenció d’unir les trajectòries dels dos intel·lectuals, Fuster i Gramsci, en un context històric molt concret en què les seus idees polítiques van tenir una influència considerable en l’esquerra del nostre país: el moment en què la proposta nacional de Fuster i la reformulació del marxisme de Gramsci van marcar les línies tàctiques i estratègiques de les diferents cultures polítiques de l’esquerra. 


Toni Rico, l’editor, ha sigut l’encarregat de coordinar i posar en comú un relat coherent dels diferents treballs. Així, trobem l’aportació al debat de  Ferran Archilés, especialista en l’estudi de les nacions i les identitats i autor d’Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana (Afers). Una aportació que aclareix, en el mateix llibre, a través d’un diàleg sincer i estimulant, molts dels dubtes que Lloret i Noguera plantegen. En el capítol de Giaime Pala, especialista en l’obra de Gramsci i en la història del PSUC, explica la influència de Gramsci en el PSUC i també la recepció del pensament de Fuster en els sectors universitaris més joves del partit en els anys 70. Aquest article és el punt d’unió amb el darrer de Toni Rico que fa una anàlisi de la influència del pensament fusterià en els partits marxistes de l’època,  que és el tema d’estudi de la seua tesi doctoral que segurament tindrem la sort de veure publicada. En la presentació del llibre, a Sueca, ens regalà una reflexió per al debat de si Fuster coneixia o no Gramsci abans d’escriure Nosaltres els valencians: ¿No deuria ser que Fuster, aplicant el pensament marxista a una realitat concreta, arribara a conclusions semblants de les que hauria arribat Gramsci?

Levante, 27 de febrer de 2017

dilluns, 20 de febrer del 2017

Al N/Vostre gust




Francesc Vera i Hortènsia Viñoles, finalment, no s’obliden del tot de mi i, quan ja havien passat de llarg, tornen arrere per arreplegar-me. La nostra destinació és l’Alcúdia −un dels pobles de la Ribera on és nota la faena ben feta durant un bon grapat d’anys en el camp de la cultura− per assistir a la inauguració i presentació del llibre 10 al N/Vostre gust amb fotografies de Francesc Vera, Xavier Mollà, Pep Aparici, Paco Martí i Natxo Francés i textos d’Anna Moner, Ximo Urenya, Rafa Gomar, Ramon Ramon i Josep Monrabal.

Com que hi arribem els primers, em quede a la porta fumant una cigarreta mentre raone amb la gent que, poc a poquet, s’acosta. Em decidisc a entrar-hi amb la molt bona companyia de Manuel Boix i Anna Chornet. Mentre pugem les escales, tinc el privilegi d’escoltar com Manolo explica a Oreto Trescoli detalls de la seua Cúpula de la Ribera, de les pintures de l’interior de la mitja taronja de la Casa de la Cultura. No sé quina qüestió tècnica explica Manolo del pa d’or de la cúpula d’aquella obra simbiosi de pintura i escultura que el converteixen en un artista total.

Ja en la sala d’exposicions, em passege per contemplar les cinc sèries de fotografies. Mentre passe d’un lloc a l’altre, em regalen un parell de catàlegs que fullege amb delectança. Després de l’índex, m’ature en la cita molt ben trobada de W. Shakespeare de Al vostre gust (acte IV) que obri el catàleg i li dóna el nom: “el fet d’haver vist molt i no tenir res és com tenir els ulls rics i les mans pobres”. Cita d’una obra que passa en dos espais, en dos mons, diferenciats: la cort i el bosc. Com la mateixa exposició: la fotografia i el text. Dues realitats que, tant les fotos com els textos, volen jugar amb combinacions de dualitats: el món real i l’imaginari, l’espai real i l’espai mental, la realitat i el somni.... Una combinació de repartiments entre realitats i ficcions.  


Oportú el títol d’Absències del text d’Anna Moner que acompanya les fotografies d’interiors buits de gent de Francesc Vera: “els signes irrepetibles d’allò que fou, de petjades i presències del passat”.  Etèries son les imatges de les fotos de Xavier Mollà: Etèria. Molta tècnica acompanyada d’un text de Ximo Urenya: “aura personal o energia lluminosa”. Díptics, amb fotos de Pep Aparici i text de Rafa Gomar: memòria de viatges en el tren dels anglesos, Alcoi-Gandia, que ens oferia “un món inesgotable de distraccions reals”.  Les imatges de Paco Martí, El somni d’una cosa, amb text de Ramon Ramon: “Qui s’oblida de la perifèria, s’oblida l’ànima”. I, Dublin, amb fotografies de Natxo Francés i paraules de Josep Monrabal: “On jo havia vist simplement una malenconiosa torre quadrangular en ruïnes, “A”, n’havia vist dues.”

Levante, 20 de febrer de 2017

dilluns, 13 de febrer del 2017

La mata de jonc





Us diré la veritat: crec que no hauria d’haver fet aquesta columna. Si aconsegueixen que aquesta llengua en què us escric servisca només per parlar de les nostres misèries i de les nostres debilitats sociolingüístiques, la dreta −que està totalment en contra del valencià− haurà guanyat la batalla. Si aspirem a ser un país com cal i volem fer camí cap a la normalització, haurem de deixar de parlar de les coses de sempre i convertir la llengua en un vehicle útil d’expressió per a tots. I per parlar de tot: del puntal de canya en què s’ha convertit la gestora socialista per a sostindre el PP perquè no li caiguen les taronges; de la crisi, Assamblea, o com es diga, de Podemos; de literatura, de la nostra i de la de tots; de la vida; de l’amor; o, senzillament, de la mona de Pasqua. I no fer cas que el PP demane no sé què del valencià com a llengua autònoma...

Alguna cosa semblant haurien de fer també els “nostres” polítics: passar totalment de la dreta en aquests temes i seguir el recte camí d’accés a la plena normalització. Haurien de no escoltar les bogeries “il·legals” de la dreta. ¿Quantes sentències judicials caldrà que es dicten perquè aquest personal complisca la llei? El Tribunal Constitucional (TC/75/97) ha deixat ben clar on ha de situar-se el debat lingüístic: en l’àmbit científic i acadèmic, com el TSJCV (en nou sentències) ha determinat reiteradament la validesa tant de la denominació popular pròpia “valencià” com la internacional i acadèmica “català? ¿No s’omplin la boca, els de la dreta carpetovetònica, que cal complir la llei? ¿En què quedem? L’única cosa “positiva” d’aquesta nova i absurda polèmica és que els de Ciutadans sembla que s’han volgut desmarcar de la maniobra. La pregunta és molt evident: ¿fins quan podran resistir la temptació d’apuntar-se a la ignorància −o, i− maldat de jugar al secessionisme per un grapat de vots? Un grapat cada vegada més esquifit perquè la gent ja va a escola, en valencià, i comença a saber alguna cosa.


Repetisc: no havia d’haver escrit aquesta columna. I, sense parlar tant del tema,  hauríem de ser tots conscients que l’única manera en què podem sobreviure és seguir fent cas al vell  i gran cronista, a Ramon Muntaner, que demanava la unitat dels nostres pobles amb l’exemple de la mata de jonc: “I si algú em demana: "En Muntaner, quin és l'exemple de la de mata de jonc?", jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà.” No ho dubteu, el que volen és això: dividir-nos per aniquilar-nos.

Levante, 13 de febrer de 2017

dilluns, 6 de febrer del 2017

Teatre i política lingüística




El dilluns passat dèiem que era necessari que, de manera natural, calia que convisqueren tots els dialectes de la nostra llengua, perquè, en el món en què vivim, la normalització lingüística només serà possible si és rendible a nivell econòmic. I, com que no hi ha molts duros per a la llengua, no ens podem permetre el luxe de doblar totes les pel·lícules, llibres, obres de teatre... a totes les nostres  varietats geogràfiques.

Encara no havia acabat de fer l’article i m’arriba una programació de l’Institut Valencià de Cultura en què veig que ha preparat un febrer teatral excepcional tant pel que fa a l’ “escènic” com pel que fa a una “política lingüística” dirigida a incrementar els nous usos del valencià. Una llengua, el valencià, entés com el defineix la “nostra” Acadèmia Valenciana de la Llengua: “Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer ...” Axí, en un mateix mes, podrem gaudir d’obres de teatre en tres de les moltes variants del valencià: Guium o la ciutat adormida −Premi Micalet de teatre− del balear Toni-Lluís Reyes, en mallorquí −o valencià de Palma−; El Test de Jordi Vallejo i L’electe de Ramon Madaula, en barceloní −o valencià de Barcelona−; Trio de Rodolf Sirera, que estarà tres setmanes en el Rialto, en valencià dels barris del Carme i de Russafa.  Tot això, sabent que es pot donar el cas d’una producció catalana on els actors parlen en formes verbals del dialecte meridional valencià i, fins tot, en formes apitxades, com ja s’ha pogut veure en El crèdit de Jordi Galceran i direcció de Sergi Belbel, una producció catalana, però amb els actors Joan Miquel Reig −de Petrer− i Tomàs Mestre −nascut a València, però ja alacantí reconegut. Obra que es va programar al Teatre Arniches d’Alacant i que prompte podrem veure al Rialto. De la mateixa manera que els mallorquins van poder veure i gaudir de la versió valenciana de Happy End de Bertolt Brech i que allí s’anuncià com a teatre en català, com diu la “nostra” Acadèmia que allí es diu el valencià. 


Aquesta política lingüística, al meu parer encertada, s’hauria d’aplicar també en la nova ràdio i televisió valenciana −si és que alguna vegada les tenim−.  Amb la promesa de la reciprocitat, ací podrem veure TV3 i allà es podrà veure la nostra. I caldria establir acords i convenis per estalviar recursos i ser més efectius a l’hora dels doblatges de les pel·lícules. Acostumar el personal de tot el domini lingüístic a sentir totes les variants dialectals és una tasca necessària per a la normalització. Tot això, sense fer cap renúncia. Ah! I, sobretot, no fent cas a la dreta que està en contra del valencià.

Dilluns, 6 de febrer de 2017