dilluns, 24 d’abril del 2017

Què llegim?




Sembla que la majoria del personal llig com els xiquets veuen les pel·lícules, que vol dir veure sempre les mateixes. Tots els que hem tingut fills hem patit moltes hores d’empassar-nos les repetides imatges i idèntics diàlegs per les pantalletes. Quantes vegades han passat per la vostra tele pel·lícules com El Rei Lleó o El Llibre de la selva? Sembla que, de grans, la cosa no canvia i a l’hora de llegir es tracta de buscar ratificacions per estimular els propis prejudicis i obsessions. Es fuig d’escoltar o llegir el que diuen els “altres” i es reflexiona sobre les coses que considerem pures i netes: obvies. Tampoc les noves tecnologies, les xarxes socials, no ens han deixat escapar d’això. Tot el contrari, el Facebook i el Twitter ens organitzen en colles en què sempre ens alimentem de les mateixes, repetides, idees. Ningú no escolta el que diuen els “altres” i ens atrau i ens estimula que escriguen o diguen allò que volem llegir o sentir. I, per moltes possibilitats que ens dóna la tecnologia es continua sent personal d’un sol llibre o d’un sol diari. Hauríem de fer cas a Sant Agustí: «Temeu l’home d’un sol llibre».  El Mestre tenia més raó que un sant: “d’una «lectura», el millor profit que en podeu traure és el revulsiu que us empasseu. Potser us farà vomitar, potser no. Si vomiteu, si vomitem, poc o molt, les «idees fixes» que hem acumulat per educació o per inèrcia de classe, això que haurem guanyat. Per al cos i per a l’ànima. La majoria dels clients dels psiquiatres són individus que no han sabut triar uns llibres emètics, quan calia.”

Potser, per això, el meu amic Xavier Serra diu que per escriure llibres bons te n’has de llegir molts de roïns, d’infumables. I posa l’exemple que s’ha llegit les obres completes de José Corts Grau     —que ja són ganes!—, i em recorda que si no fóra pel nom —el de José Corts Grau— que han posat a un carrer de Fortaleny i la biografia que li ha fet ell en el llibre Els reaccionaris valencians, la tradició amagada (Afers), ningú no recordaria el seu nom, ni els seus, que deuen ser els del PP. Llegim un poquet d’un llibre seu, Motivos de la España eterna, publicat en 1943, perquè se’n feu una idea —el traduirem per veure com sona—: “La Nació i l’Estat han tornat a retrobar-se al cap de tres segles i tornem a ser espanyols per la gràcia de Déu”. Però, per saber com eren i què pensaven els reaccionaris valencians, cal llegir-los per poder escriure: “Hi ha tipus humans d’una grisor irreparable, plúmbia, d’una mediocritat sense escletxes. Escriure sobre aquests individus és desesperant, perquè la seva trajectòria és literalment inenarrable. No hi ha per on agafar-los. No presenten cap contrast, cap angle, cap sinuositat, cap corba gràcil i amena. Tot en ells és igual. Si hagués depès de mi, no hauria escrit mai aquest retrat.”


Levante, 24 d'abril de 2017

dilluns, 17 d’abril del 2017

Mentida o veritat?




La pregunta és evident: ¿quan Isabel Bonig s’adherí al “rebuig absolut” del parlament valencià als pressupostos del PP de l’altiplà, sabia, o no, que els seus “amos” carpetovetònics li posarien el braç dins la màniga? ¿Sabia que la cúpula regional del seu partit assumiria que no hi ha marge per a canviar els comptes del govern i resituaria la seua postura per evitar un imatge d’indisciplina? No sé que és pitjor per a Bonig: mentir premeditadament o no saber que no té cap força ni influència a Madrid, que només està “per ofrenar i oferir” els vots valencians a Mariano Rajoy que ja té els diners compromesos per als qui li planten cara de veritat i per a —entre altres “companys”— l’ama carabassera del PSOE a qui li deu algun favor que ha de pagar, com ara, l’accés al govern.

Si ho sabia, estava mentint-nos de manera deliberada amb premeditació i traïdoria. I, pitjor encara, sense solvència ni dignitat considerant-nos com a faves que es mamem el dit. Supose que, ingènuament, pensarà que, fent-li una visita al confessionari del rector del seu poble o del mateix Antonio Cañizares, tindrà perdonat el pecat de la “mentida” i podrà continuar intentant enganyar-nos. Si és així, s’equivoca perquè potser tinga perdonat el pecat i tinga el camí lliure cap al cel, però de cara a nosaltres —en aquest cas tots els valencians inclosos els empresaris i els militants del seu propi partit— ha perdut la credibilitat. Des del principi, fóra sincera o no, ja ningú no es va creure l’acte del “rebuig absolut” dels pressupostos en el parlament valencià. El va fer sense cap aparença de veritat i, quan torne a parlar, pensarem que està mentint-nos de nou.

Però, si no ens ha mentit, si l’acte del “rebuig absolut” als pressupostos de l’estat va ser sincer, vol dir que la fava és ella, perquè no coneix ni les seues forces ni sap que no és “ningú” a Madrid. No que no és “ningú”, pitjor encara,  està, ara, obligada a dir que Ningú li ha fet mal com li va passar a Polifem en L’odissea, una de les històries fundacionals de la literatura Europea: “Què et passa? Per què crides? T’ha fet mal algú?”, li preguntà qualsevol ministre. “Ningú m’ha fet mal”, contesta Bonig. “Si Ningú t’ha fet mal, potser el dolor te l’envia Zeus i nosaltres no hi podem fer res ”, li diuen els que tenen la paella pel mànec del seu partit.


Evidentment, el PP valencià no farà cap torcebraç als seus amos de Madrid. Veurem que fan els partits de la nostra esquerra i els empresaris orfes d’un partit de dreta que represente els seus interessos: ¿muntaran un ciri?, ¿armaran un sagramental?, ¿armaran un sidral? O ofrenaran noves glòries a Espanya muntant un “pollo”. Segurament, ni això. 

Levante, 17 d'abril de 2017

dimarts, 11 d’abril del 2017

PP Jekyll i PP Hyde





Ja sabeu l’argument: els del Partit Popular d’ací descobreixen—pensen que han trobat— una manera que permet el desdoblament de la seua personalitat pepera en una part bona, valenciana: PP Jekyll; i una de dolenta i submisa a Montoro i a Espanya: PP Hyde. Els primers, els que es volen fer passar per bons valencians, s’adhereixen al “rebuig absolut” del parlament valencià als pressupostos de Rajoy. Així, les Corts Valencianes han pogut aprovar per unanimitat una declaració institucional contra els pressupostos del govern espanyol del PP per a 2017, que castiguen el País Valencià,  que s’ha convertit en l’autonomia que rep menys diners per habitant i la segona on més baixen les inversions que, segons diuen, són tres-cents milions d’euros menys que en 2016. 

Però, els de l’altiplà els han posat el braç dins la màniga i els ho han dit ben claret: “heu de canviar d’opinió”. Així, el PP Jekyll només ha sigut un miratge momentani, perquè, com en la novel·la de Robert Louis Stevenson, ja no serà possible tornar a fer la poció efectiva de manera que serà el PP Hyde per sempre. I seran, altra vegada, capaços de fer les accions més horroroses contra els valencians —n’hem vist de molt grosses i no les repetirem ací— i els seus diputats a les Corts de Madrid votaran a favor d’uns pressupostos que ells mateixos consideren perniciosos, injustos i perjudicials per al nostre país. Els de Ciutadans faran la mateixa jugada i aniran darrere les petjades del PP com sempre fan, perquè han vingut al món per seguir el recte camí de donar suport a la dreta sempre que siga necessari.


Tot això perquè aquesta història no és com la novel·la. No es tracta de l’oposició entre el bé i el mal dins del mateix partit. El partit popular ha demostrat manta vegades que no té un caràcter híbrid. No té una lluita interna entre l’àngel i la bèstia. Els del PP valencià són tots iguals i si han criticat els pressupostos ha sigut per amagar els seus instints submisos a l’altiplà. No es tracta de cap història de psicoanàlisi ni cap tensió entre el subconscient i el “jo”. És tot pura hipocresia. El PP ha vingut a casa nostra a fer allò que ha vingut a fer. Només cal veure que han fet els darrers vint anys i observar a què es dedicaran a partir d’ara. De moment, intenten dinamitar tots els avanços del nou govern en matèria social, sanitària i educativa i, ara, votaran en l’altiplà uns pressupostos que veus molt autoritzades diuen que perjudiquen els valencians. Ja veurem com queda la convocatòria dels senadors i diputats d’acudir al Parlament valencià el 25 d’abril, dia en què la Cambra celebra la seua jornada i es commemora la derrota valenciana a Almansa. La “trobada” hauria de servir per a coordinar accions contra aquests pressupostos injustos. Veurem de què va el PP valencià. Només caldrà escoltar i veure que diuen. Escolteu també els de Ciutadans.

Levante, 10 d'abril de 2017

dilluns, 3 d’abril del 2017

De bon matí




Va ser Joan Fuster qui, amb certa dosi d’ironia i potser també un poc de mala llet, afirmava que una veritable “història social” no hauria d’atendre només els paràmetres tan evidents com els econòmics, sinó que proposava que els estudis haurien de prendre nota, també, de dades més ocultes com ara l’ús de la cullera o la pràctica del sexe: “La renda sexual per capita! Això també ho haurien de precisar les estadístiques”. 

Molts anys més tard, un polític suec, Per-Erik Muskos,—en aquest cas no és de Sueca, sinó de la ciutat sueca d’Overtonea—, ha proposat que es puguen fer pauses a la faena d’una hora pagada perquè els empleats puguen anar a casa a practicar sexe. Potser, li han passat les estadístiques de la renda sexual per capita i l’ha vista molt baixa: insuficient. Per això, busca millorar l’ànim i les relacions personals dels treballadors i augmentar, al mateix temps, la taxa de natalitat: “hi ha estudis que demostren que el sexe és saludable”. La proposta només té un problema: ¿com es controlaran els treballadors perquè practiquen sexe en aquella hora i no que l’aprofiten per fer una altra cosa molt més pitjor, com ara, per fer una altra faena?


¿Caldria exportar la idea a Espanya? ¿I quina hora seria la preferida per fer l’amor?, pregunta la periodista Thais Villas a uns quants polítics de diferents partits en un programa d’humor,  que és el lloc on es tracten aquests temes tan seriosos en la pell de brau. I volent, o sense voler,  els polítics, amb les seues respostes desenfadades, mostren el seu tarannà i, fins i tot, la seua ideologia. Jesús Maria Posada del PP ho qualifica d’ocurrència perquè diu que hi ha més coses i molt més  importants que tractar. Miguel Vila de Podemos, com que és jove, juga a fer-se el desganat i diu que compliria per imperatiu legal: cal complir la llei. César Luena,  socialista i revisionista, ho incorporaria al programa electoral perquè diu que hi ha molta gent fotent en política i seria molt millor de fotre en positiu. Albert Rivera es fa el liberal i no vol que siga obligatori. Potser, demà dirà que sí. Juan Carlos Girauta, de Ciutadans, apareix amb la veu de mascle ibèric de la caverna espanyola i amolla: “jo, com un bou, a totes hores. Ara mateix, si es presenta”. Mentre que Joan Baldoví, mediterrani, romàntic i més pragmàtic, com a bon valencià diu que la pràctica del sexe el fa més feliç, millor persona i més productiu. I que prefereix ocupar-se’n de bon matí, quan el sol ix per la mar. Diu que així està més relaxadet per a la faena i pot fer més feliços els altres. Com que Joan Baldoví és de la família i està entrant ja en una certa edat, li envie un WhatsApp en què li recorde una cançó de La Trinca: “La trempera matinera no és trempera verdadera, la trempera matinera és trempera de pixera”. Immediatament, em contesta que no està —totalment— d’acord, que, en aquelles hores del matí, li va molt bé.

Levante, 3 d'abril de 1917