dilluns, 27 de juny del 2016

Mirant el nord






Escric el dia de la reflexió pensant que, quan em llegireu, ja sabrem els resultats electorals i estarem més a prop de saber què farà el PSOE, que molt probablement continuarà sent la clau que obri tots els panys: el de la gran coalició (clau activa o clau passiva), la del canvi amb l’esquerra, o la de les terceres eleccions que segurament tampoc no podrem descartar. 

Com que ja tinc el vot decidit, m’entretinc llegint una novel·la danesa que em va recomanar el meu amic Manel Joan i Arinyó: Els crims de l’escriptor imperfecte de Mikkel Birkegaard (Bromera). M’agrada la novel·la negra i el llibre de Birkegaard em vé com l’anell al dit per desconnectar d’una campanya electoral cada vegada més avorrida, dels tripijocs infames d’alguns polítics o de l’eixida del Regne Unit d’Europa i les seues conseqüències. Millor endinsar-me en la vida del personatge protagonista de la novel·la, un escriptor bastant boig com diuen que no és la gent de nord enllà, que indaga sobre els processos creatius. Reflexiona sobre la relació entre els llibres i la realitat. Un tema clàssic de la literatura universal: qui copia a qui? Ací es tracta de com se sent i què fa un escriptor de novel·la negra de fama internacional que descobreix que hi ha algú que li copia els crims en la realitat: la mateixa violència brutal, la mateixa crueltat insuportable. Sobretot, però, m’interessa alguna reflexió que fa del procés creatiu: “Mai no vaig prendre la decisió conscient de convertir-me en escriptor. És com si no hagués tingut opció, perquè recorde haver escrit sempre, fins i tot abans de saber-ne”. La novel·la de Birkegaard té els ingredients del gènere policíac; però, sobretot, els d’un best-seller que desenvolupa una intriga moderna i urbana.

És evident que la novel·la negra nòrdica s’ha posat de moda. Ens diuen que aquesta moderna literatura costumista ha arrelat en una societat de benestar en caiguda. Una caiguda, però, que no vé d’ara i, per tant, no podem culpar la maleïda crisi. El declivi de la societat del benestar del nord ja el descrivia, abans de la crisi, el millor dels novel·listes d’aquesta nova moda literària: Henning Mankell mitjançant el seu personatge policia Kurt Wallander. A banda de descobrir-nos els paisatges nevats de l’hivern suec, ens descobria també les debilitats, les contradiccions d’una societat que sempre ens havien venut, i encara ens volen vendre, com el paradigma de la societat del benestar. Amb Wallander vam veure com s’anaven retallant les conquestes socials i com les classes dirigents, com en tots els llocs del món, exhibien els pocs escrúpols, la hipocresia i la mentida. On és la socialdemocràcia?

Levante, 27 de juny de 2016



dimarts, 21 de juny del 2016

Focs grossos



Des de la finestra de casa, veig el fum que m’indica que el país es crema: “Llà on se fa foc, fum n’ha d’eixir”, deia el nostre Joanot Martorell en el Tirant. La Canal de Navarrés, la Ribera Alta i la Vall d’Albaida pateixen el foc gros tan habitual en les nostres terres, sobretot, quan vé el maleït vent de ponent que gairebé mai no porta res de bo: “vent de ponent, vent dolent”. 

En l’altra finestra, la de la tele, sent que el cardenal Antònio Cañizares es fa portaveu de la Mare de Déu dels Desemparats i diu que alguns no saben què fan i l’han ofesa.  No sé si vol apagar un foc que ell mateix ha provocat o simplement vol seguir atiant-lo. 

A França, el futbol, que hauria de ser només un joc, pateix un altre foc ben gros. Un foc que fa més por encara que el que crema els boscos. Els hooligans, que figuren que van a animar les seleccions, es converteixen en guerrilla urbana. Tot un espectacle de pallisses que no podem entendre. Tampoc no s’entén com la UEFA, l’organisme rector del futbol europeu, ha sancionat la Federació russa amb una multa de 150.000 euros pels incidents registrats en l’estadi Vélodrome de Marsella durant i després de la disputa de l’Anglaterra-Rússia. El comportament de fanàtics violents mereix la mateixa multa i pel mateix concepte amb què sancionaren el Barça per la presència de banderes estelades al Camp Nou en un partit de la Champions. La vara d’amidar d’aquest organisme que dirigeix el joc de la piloteta és per fer-se-la mirar. La llibertat d’expressió mai no s’hauria de tractar de la mateixa manera que la violència dels hooligans que és un foc ben gros que la gent del futbol hauria d’apagar de manera definitiva.

També Europa, la imprescindible i obligada per als nostres polítics, té un foc ben encés al Regne Unit, un estat on els seus habitants tenen dret a decidir sense problemes si tots se’n van d’Europa o si una part, com Escòcia, forma el seu propi estat. Això, ací, és pecat mortal: una cosa i l’altra.


Mentre passen els avions carregats d’aigua m’apareix la imatge  i les paraules d’Alfonso Guerra per recordar-me que també al PSOE l’incendi és tan brutal que no sabem com acabarà. Hi ha qui qualifica Guerra de “patètic”. Però no, perquè “patètic” és el que és apte per moure passions i Alfonso Guerra ja fa temps que no en mou ni una. Més aïna fa “llàstima”: “tristor causada per la vista dels mals d’altri”. Alfonso Guerra fanfarronejava d’haver raspallat l’Estatut català. El que no sabia és que, al mateix temps, raspallava el PSOE, tant que ja no el reconeix ni ... 

Levante, 21 de juny de 2016

dilluns, 13 de juny del 2016

Escriure el país





En plena època d’eclosió de la literatura catalana −en els anys setanta del segle passat−, Joan Fuster va fer un crit d’alerta en una publicació amb un títol molt clar: “Una carència singular”, que es referia a la necessitat de novel·listes, de narradors, que parlaren sobre la societat valenciana. Fuster sempre es queixava de l’abundància de poetes i de la mancança de narradors i manava la faena.  Avui, que han passat més de quaranta anys de l’escrit de Fuster, podem dir que comptem amb una bona nòmina de novel·listes. Per això, la Universitat d’Alacant, a través d’una iniciativa del Departament de Filologia Catalana, ha pogut ajuntar un bon grapat de narradors dels nostre país que escriuen sobre la seua terra.

Una bona mostra d’aquesta iniciativa és l’antologia, Escriure el País, que ha publicat Onada Edicions. Un llibre que conté trenta-sis relats on trobem ficció, enyorança, història, memòria, però també actualitat. Les diferents visions dels narradors que conformen aquesta antologia ens porten a viatges al passat, a un present convuls, a experiències individuals i col·lectives, a paisatges d’horta i de secà, a rius, a muntanyes... I parlen de trens, de postguerra, de desenganys en la transició, de la infantesa, de la solitud en la gran ciutat...


 El llibre s’obri amb un Homenatge a Príam de Pasqual Alapont, en què el protagonista es queda admirat davant la imatge d’una cebera que es troba en una cruïlla de carreteres. A través d’aquesta construcció, que servia per secar i emmagatzemar cebes, el narrador evoca el passat i associa la construcció als camps de concentració o a un temple grec d’anar per casa; però, sobretot, recorda l’onanisme de la seua adolescència. Instint corregit per la cultura. Associacions que només pot tenir un fill de la terra que ha passat per la Universitat, com la majoria dels autors d’aquesta antologia que pertanyen a la primera generació de les classes populars que va poder estudiar.  I hi trobareu temes com: la infantesa,  en el relat de Xavier Aliaga, a Xativa; una rata penada que troba la seua cova, en el de Manel Alonso Catala; una visita surrealista al Palau dels Borja, en el de Manel Joan i Arinyó; la famosa novel·la inèdita de Joan Fuster, en el de Manuel Baixauli; una visió de la València urbana, en el d’Adolf Beltran; el mas, la serra d’ombria, la serra de solana, en el de Francesc Bodí; el mercenari de la ploma, en el d’Esperança Camps; la moixeta, en el de Vicent Borràs; una llegenda, en el de Bernat Capó; la visió de la transició com a derrota, en el de Toni Cucarella; tots els colors de la mar i de Sorolla, en el de Martí Domínguez; i vint-i-quatre relats  més.

Levante, 13 de juny de 2026

dilluns, 6 de juny del 2016

Pactes absurds




Els que, malgrat tots els entrebancs, fem ús d’aquesta maltractada llengua, estem una miqueta farts i cansats de polèmiques i debats estèrils que no condueixen a cap port desitjat. Per això, no volem que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua es plantege “pactes” absurds, inútils, sense dignitat i en peu d’igualtat, amb entitats subvencionades i instrumentalitzades pels governs anteriors, de la caverna, per impedir qualsevol avanç en la normalització del valencià. Seria com fer un viatge on les aventures i les coneixences no tenen cap trellat. Seria com si la Vicepresidenta i Consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives, Mónica Oltra, plantejara un pacte amb l’arquebisbe, Antonio Cañizares, per fer la Llei valenciana per a la igualtat efectiva i no discriminació de les persones lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals...

Vulguen o no vulguen, els nostre acadèmics, la malaltia que pateix la nostra llengua ja no és la manca d’una normativa clara i assequible per a tots els parlants. Avui, disposem d’eines útils per a l’ús normatiu de la llengua: universitats, professors, gramàtiques, diccionaris, llibres de text, literatura... Ja no partim de zero i la llengua no té cap problema per ser usada amb criteris científics en tots els àmbits d’ús. La malaltia que pateix la llengua encara és la manca de normalització: el fet d’estar bandejada de la majoria d’àmbits d’ús més formals. Els problemes que tenim en usar-la quan anem al metge, als jutjats, a les administracions i... I, això, no ho pot resoldre cap acadèmia.  

L’AVL no pot resoldre el problema de la normalització, però sí que pot fer molt de mal, si s’acosta a posicions acientífiques que demonitzen la col·laboració necessària entre tots els territoris que parlen la nostra llengua... La unitat de la llengua és fonamental per a la seua supervivència. Els mitjans de comunicació, les editorials i les empreses en general necessiten un mercat ampli on siga rendible usar el català. Des del punt de vista econòmic, no va a ser possible doblar totes les pel·lícules o traduir tots els llibres a les tres varietats predominants del nostre domini lingüístic. La solució és que convisquen totes les varietats i que el personal les conega. La reciprocitat, com proposa el nostre govern, en els mitjans de comunicació és fonamental. Cal mantenir i respectar les diferències dialectals, però buscar-ne més de les que hi ha o dedicar-se a aguditzar-les serà letal per a l’idioma.

Les xarxes socials són la prova més clara que tenim de normalitat. En la xarxa, els usuaris que fan servir el català es comuniquem sense cap tipus d’entrebancs ni complexos en totes les varietats lingüístiques. No cal insistir en les diferències ni en les fractures. 

Levante, 6 de juny de 2016