dilluns, 28 de març del 2016

La crueltat del PP




Entenc perfectament les dificultats que tenen aquells que, amb bona voluntat, volen llavar la cara al PP, regenerar-lo, perquè es troben impotents: “protestes ofegades de respecte forsós i d’impotència”. Mira si és així que un jove militant conservador em deia: “Si de veritat ens volem netejar, renovar, potser el camí més recte i més fàcil seria començar de nou, perquè partir de zero és molt millor que intentar sanejar les coses podrides”. I és que no veia només el problema en la corrupció en els duros, en el fet de comptar els euros en milions de pessetes, sinó, també, en la corrupció del llenguatge, en la manera de fer política, sense pensar en el mal que se li pot fer a la societat, al país. Ja ho sabeu: atiar el foc a conflictes inexistents. Fer mal al contrincant polític sense pensar contra qui disparen el tret.

I té més raó que un sant el jove conservador ¿A qui li pot fer mal Maria José Català quan qüestiona la legalitat del viatge de la vicepresidenta Mònica Oltra a Grècia? ¿A Compromís? ¿Al PSPV? No. Fa mal als pobres refugiats que moren en la Mediterrània o viuen amuntegats en el fang. ¿Pensa, de veritat, Maria José Català que és molt important si Oltra ha incomplit una norma per voler ajudar aquesta gent? ¿Vol ajudar a resoldre el problema o acabar amb el seu adversari polític? Jo, de la vicepresidenta, no m’haguera quedat amb els mots de crueltat o d’indolència a l’hora de contestar a Català. És molt més pitjor. L’indolent és mancat de dolor, d’ànsia, d’emocions fortes i, sobretot, és tendent a la inactivitat, a no reaccionar. Maria José Català no deu sentir cap dolor de la desgràcia dels refugiats, però sí que reacciona, sí que és activa contra els qui els volen ajudar només per traure un rendiment polític, un grapat de vots. Una oposició conservadora, cristiana, com Déu mana, hauria dit a la presidenta: “Ací tens el PP per al que faça falta”. Com ara, demanar a Rajoy que ens deixe ser solidaris. Només es tractaria de seguir un vell principi il·lustrat: “No faces allò que no voldries que et feren”. I només cal pensar quin tracte voldríem rebre nosaltres si ens trobàrem en la situació dels refugiats.


Els refugiats són víctimes de la intolerància. Ja ho va explicar Voltaire: “El dret de la intolerància és doncs absurd i bàrbar: és el dret dels tigres, i és ben horrible, car els tigres no destrossen si no és per menjar, i nosaltres ens hem exterminat per paràgrafs.” El tema dels refugiats és molt seriós perquè Maria José Català s’entretinga en les coses que s’entreté.

Levante, 28 de març de 2016

dimarts, 22 de març del 2016

Ribó i els bous



Quan érem menuts jugàvem a coses que, encara que eren un costum de la terra, ara no passarien per correctes i ningú no les defensaria. Un dels entreteniments que teníem més bèstia era fer arca. Ja sabeu: lluita a pedrades entre nois o fadrins. Mira si és veritat que ho recullen els nostres diccionaris: “els xics del Cabanyal i els de l’Horta, sempre enguerrats, feien arca”.  La rivalitat entre els pobles o barris veïns era moltes vegades l’excusa d’aquest invent que no era altra cosa que voler imitar la guerra. A escala més petita ens divertíem entre nosaltres i ens dividíem entre dos bàndols: indis i vaquers, bandits i policies o... Quan estàvem en plena batalla sempre apareixia algú que no sabies de què anava. Tu per a qui vas? Li preguntàvem perquè no sabíem si tirava les pedrades contra els d’aquesta banda del riu o contra els de l’altra.

Conte això per l’ocurrència de Joan Ribó que no sap per a qui va o contra qui juga en aquesta “batalleta dels bous”. Millor dit: no vol mullar-s’hi del tot.  Després de la manifestació a favor de les “festa”, va voler ser com el rei Salomó en instar els aficionats a les curses de bous a plantejar-se la possibilitat de fer-les “a la portuguesa”, sense sacrificar els animals, alhora que ha destacat el rebuig del consistori que dirigeix al maltractament d’aquesta espècie. Vol fer una “síntesi” entre la “festa” i el “respecte a la vida”. 


Si us dic la veritat, veig molt bona intenció en la proposta de l’alcalde, però la considere una favada. Si jo fóra partidari dels bous, que no ho sóc, compararia la proposta al fet de beure whisky sense alcohol. I reivindicaria la tradició com fan els partidaris de torejar els animalets, diria no sé què de  la cultura i no sé quines altres coses més. Ribó, però, sap que tots els costums no són bons, com el que teníem nosaltres de petits quan féiem arca −encara conserve una bona cicatriu en el cap −, o com l’extirpació del clítoris que fan algunes “cultures”. A més, això dels bous, no era una pràctica exclusiva de la cultura d’ací. Fins al segle XVIII, tot Europa era bruta, supersticiosa i cruel. Es feien execucions públiques, es cremaven heretges i es torturaven animals. Només un exemple: Vicent Peris, cabdill agermanat, va ser decapitat i el seu cos arrossegat per València, i després portat a la forca del mercat, on el penjaren sense cap. Aquestes crueltats no són originàries ni d’ací ni d’allà. Eren la característica d’una Europa que encara no havia passat per la il·lustració, per la racionalització de les idees i la suavització dels costums fins ara entesos com a dogma. Algú haurà de portar la il·lustració a València. Si no es va a les arrels, millor callar.
Levante, 22 de març de 2016

dilluns, 14 de març del 2016

A la valenciana




Ja fa molts anys que els valencians estem de moda com si ací lligàrem el gossos amb llonganisses. Recordeu Mariano Rajoy quan citava com a models de gestió l’Ajuntament de Xàtiva d’Alfonso Rus, l’Ajuntament de València de Rita Barberà i la Generalitat de Francisco Camps. Models de gestió que Rajoy volia portar al govern d’Espanya. I en qualsevol míting que feien se sentia, quan pronunciava les paraules d’elogi als dirigents populars valencians: “ A por ellos, oe, oe, oe”. Mireu on són avui Rus, Rita Camps: no queda ningú i tenen el partit a punt d’esclatar. Que fort! Mentre escric açò se m’apareix Francisco Camps amb el cardenal espanyol i arquebisbe de València, Antonio Cañizares, resant en la tele. Evidentment en castellà: “Santa María…” Presentava en la Universitat catòlica un llibre que és la solució al govern d’Espanya. Molt fàcil: ha d’haver un guanyador i un perdedor. Qui guanya, guanya. L’arquebisbe ho té clar: aquest llibre dóna molta llum entre les tenebres. Brutal: un expresident, que ha eixit de la Generalitat per la porta de darrere, i un cardenal, que va comparar l’avortament amb els abusos sexuals, tenen la solució, també valenciana, per al govern d’Espanya. Per cert, una proposta que no és constitucional. Sí, aquesta gent del PP ha situat el nostre país en el mapa. I tant!

I sembla que, ara, també els valencians som el model per a l’esquerra per acomiadar Rajoy del govern de l’altiplà. “Volem un model de govern a la valenciana”, diuen, ara i adés, els podemites, sense dir que els del partit de Pablo Iglesias no governen a casa nostra, sinó que s’han quedat mirant. No van voler fer un trio i prefereixen vigilar el govern del PSPV i Compromís. Ells només diuen el que cal fer, com supose que els manaren a Madrid. La submissió d’Antonio Montiel a l’altiplà és més que evident. On són els diputats de Podemos valencians?

Pedro Sánchez també va pels pallers quan diu: “ya me gustaría que Pablo Iglesias tuviera la altura de miras de Mónica Oltra”. Que pregunte a Ximo Puig i a tots els valencians que volíem canvi com ens va fer patir l’actual vicepresidenta a l’hora de formar el Govern autonòmic. Encara com la responsabilitat de Govern i la bona sintonia amb el president l’han feta créixer com a bona política. Que dure el matrimoni i que no ens facen passar mals moments als qui volem una legislatura tranquil·la i eficient com sembla que tenim. Tant de bo Pablo Iglesias també jugara a la valenciana amb la seua estratègia i, finalment, pactara un bon govern que acabara amb les polítiques nefastes del PP i ens portara aire fresc, a la valenciana.

Levante, 14 de març de 2016

dilluns, 7 de març del 2016

El bes d'Iglesias





Encara que tenia molta faena, vaig voler seguir el debat d’investidura de Pedro Sánchez. El vaig veure en televisió mentre escrivia d’altres coses, perquè, per seguir-lo, no feia falta estar molt concentrat. Només calia estar atent als moments creats a posta per a la televisió i les xarxes socials. I la veritat és que em vaig divertir molt, perquè, com estava cantat, vaig veure i sentir moltes coses noves. Sobretot, vaig comprovar l’habilitat dels que saben on és ara la superestructura, que viu en les imatges de televisió i en les xarxes socials. Alguns polítics d’esquerra espavilats ja fa temps que saben que ja no es tracta de fer bons discursos, sinó de crear imatges i moments que es puguen compartir. Saben que, si no ho fan així, seran invisibles. Pregunte-ho al mestre de la imatge Pablo Iglesias o a la nostra vice, Mònica Oltra, que no serien ningú sense els moments estel·lars que van saber crear.

Per què el bes de Pablo Iglesias a Xavier Domènech d’En Comú Podem? Què volia dir? Molt senzill: volia fer visible un Xavier Domènech que ha guanyat les eleccions a Catalunya i s’havia quedat amagat sota les sigles de Podemos, com els diputats catalans del PSC, els del PP o els de Ciutadans. Va aconseguir primera pàgina en la premsa tradicional. Llevat de Joan Badoví, algú sap qui són i què fan els diputats valencians? Com a valencians no tenen ni veu ni vot en el món de les imatges, ni en cap altre. No l’han tingut mai. Iglesias, amb el bes, a banda de donar-li un poc de veu, volia reconéixer el sacrifici i visibilitzar que són una formació plurinacional. Res a veure, però, amb la total independència de Compromís, sense la qual no li podria demanar a Pablo Iglesias que moderara el to de les seues paraules i seure en una taula de negociació sense haver de demanar permís a ningú. Això no ho pot fer Domènech, per molt que el besen i li donen un poquet de veu. 


Una altra novetat van ser  les paraules i el seu to. No vaig a valorar-les. Només diré que, des de la transició a la democràcia, ha hagut moltes coses de les quals no es podia parlar. No podies dir ni tan sols el nom del teu país ni el de la teua pròpia llengua. En aquest país encara es criminalitzen els criteris científics dels estudiosos de la romanística internacional. I tantes altres coses. Sentir dir a Joan Tardà les coses que diu sempre reconforta. No es tracta d’estar d’acord o no, sinó de gaudir de la claredat en què s’expressa. I de les paraules més fortes, només dir el que m’han ensenyat a casa des de menut: “si dius el que vols, pots sentir el que no vols”. O “qui ensenya el cul, no es pot queixar si li’ l veuen”.

Levante, 7 de març de 2016