dilluns, 28 de novembre del 2016

L'alquímia de la vida



Si voleu assistir a una extensa i sucosa entrevista amb Xavier Vendrell sobre l’alquímia de la vida, a casa Víctor Labrado, a Sueca, no cal que us alceu de la cadira. Només us heu de procurar el llibre de Joan Borja i Sanz: Sobre l’alquímia de la vida (Onada Edicions), que ha guanyat el Premi Internacional de Divulgació Científica Ciutat de Benicarló. Comprovareu, a més, que a Sueca no són tots llauradors o animals de la ploma. Us trobareu davant el jove Xavier Vendrell (Sueca, 1971), que és especialista en genètica, Director de la Unitat Genètica Reproductiva de Sistemes Genòmics, membre actiu de la Societat Espanyola de Fertilitat i no sé quantes coses més. I que ha publicat un munt d’articles en revistes científiques internacionals de màxim prestigi. 

Ací, però, en aquest llibre interessant i entretingut, trobareu una conversa lliure i espontània sobre la vida. D’una vida consagrada a la ciència de la vida: a la biologia. I, més concretament, a un dels seus camps més atractius i espectaculars, i que més novetats, curiositats i prometences ha aportat a la revolució del saber: la genètica, en general; i la genètica humana, particularment. Podreu dialogar sobre les peripècies d’un investigador que ja treia bones notes en l’Institut Joan Fuster de Sueca, que començà fent medicina i que acabà dedicant-se a la Biologia. Si teniu sort, Víctor Labrado us prepararà un cafenet o un té verd amb menta, mentre una nota a peu de pàgina us contarà que Joan Fuster, en uns articles de La Vanguardia, recordava als seus lectors la diferència essencial entre les “ciències, ciències” −la física, la biologia o la química − i les “ciències humanes”, que a penes són veritables ciències. Si Víctor s’enrotlla i us posa un whisky, podreu preguntar a Xavier de tot: sobre el mètode científic, sobre les malalties mitocondrials... I, mentre el jove científic us ho explica d’una manera que ho podreu entendre, Víctor es queixarà un poquet perquè ja està vellet, però s’alçarà de la cadira per portar-vos un tros de coca lleument enxocolatada. Aleshores, serà el moment de parlar de la reproducció assistida com a gran negoci i... 


En definitiva, estareu davant un llibre que us permetrà assistir a una bona conversa sobre un fum de temes que segur que us interessen: la trajectòria d’un científic, els compromisos ètics de la investigació genètica i la manipulació dels embrions, les tècniques més modernes de fecundació in vitro, la possibilitat d’elegir el sexe dels fills, la importància del llenguatge en la difusió i conceptualització del coneixement... I, sobretot, entendreu per què, quan éreu més joves i atrevits, Fuster us deia que el més important era la Biologia.

Levante, 28 de novembre de 2016

dilluns, 21 de novembre del 2016

Coses que no m'estranyen



Em sorprén que un ocell no fuja espantat quan li tiren una pedra. No m’estranya, però, que Fernández Díaz no escampe el poll en ser humiliat per partida doble pel Congrés dels Diputats. No em xoca que tothom el rebutge; que el Vaticà expresse els seus dubtes perquè puga ser ambaixador a l’estat Pontifici; que, malgrat no tenir domini de cap llengua estrangera i estar reprovat pel Congrés, el PP el propose per presidir la Comissió d’Exteriors de la Cambra Baixa. No em ve de nou que el PSOE i Ciutadans digueren primer que ho consentirien i que acabaren cedint anunciant que votarien que no, per por que Podemos els deixara en el cul a l’aire. No m’estranya que, just després, els del Partit Popular intentaren col·locar-lo al capdavant de la comissió mixta del Tribunal de Comptes i que l’exministre rebera la segona humiliació del dia. No em confon que Fernández Díaz, amb l’excusa d’estar al servei del partit, accepte qualsevol càrrec humiliant. El que de veritat em meravellaria seria que aguantara la desgràcia amb dignitat i que se n’anara a casa amb la seua gosseta, Lola, que li fa molta companyia i que l’estima molt.

No m’estranya que la jugada d’Adolfo Suárez de col·locar la monarquia en la Llei de Reforma Política li eixira redona. No em desconcerta que Rita Barberà acudira al besamà del rei; que Pablo Iglesias no anara perquè diu que li feia fàstic acompanyar l’exalcaldesa de València; que Susana Díaz declinara la invitació perquè asistia a una conferència de Felipe González a Sevilla; que Rafael Hernando qualifique d’enormement constructiu i positiu les paraules del monarca; que Alberto Garzón defense i diga que el símbols republicans que han exihibit alguns diputats i senadors de la seua formació són “actes pacífics” de rebuig a una institució que no ha sigut elegida pels ciutadans. El que em colpiria seria la unanimitat de sempre, com si els temps no hagueren canviat


No m’estranya que aquells que demanaven amb urgència un Congrés a Pedro Sánchez ara no tinguen cap pressa a celebrar-lo. Que Iceta lamente els càstigs als diputats del PSOE. Que es barallen Cristina Cifuentes i Susana Díaz per la pàtria i per la pela. Que Teresa Rodriguez vulga una organització autònoma de Podemos a Andalusia. El que m’admiraria seria que el PSC, PSIB i el PSPV plantaren cara de veritat al PSOE per tenir un projecte propi que els permetera, com ara, plantejar una candidatura unitària de l’esquerra al senat.

Levante, 21 de novembre de 2016

dilluns, 14 de novembre del 2016

Donald Trump

                               Foto: Francesc Vera





De nou, els politicòlegs −els politòlegs deuen ser aquells que estudien els polits o titots, com diria Eugeni S. Reig− , els analistes tertulians i els elaboradors d’enquestes no n’han encertat ni una. No tenien prevista la victòria  electoral de Donald Trump, com no s’aclareixen, ara, quan volen definir el populisme. Semblen els de Ciutadans i els del PP quan no podien explicar què era la corrupció. I això que la veien de propet i no necessitaven ulleres.

El mot “populisme” serveix per definir, de la mateixa manera, un guenyo que un borni. Uns i altres el fan servir contra els seus contrincants: contra Podem, contra Le Pen, contra Evo Morales i contra governs d’un signe o altre, però també l’utilitzen contra l’independentisme català i contra Trump... Si volen, però, les facultats de ciències polítiques es poden posar a estudiar els factors que van desencadenar l’ascens d’Alfonso Rus, Rita Barberá, José Bono, Afonso Guerra, Rodríguez Ibarra −ja sé que el populisme no s’ha de confondre amb la demagògia. No són incompatibles, però. Hi ha qui fa servir les dues coses− i un grapat de gent que, salvant les distàcies, jugaven a fer una manera de fer política que podem etiquetar com a populista. O no? No es populisme que el partit de Mariano Rajoy s’anomene Partit “Popular”? Amb la gent que el forma, amb els interessos que defensa, amb l’espanyolisme florit anticatalà i antivalencià... ¿O tampoc no és populisme el mateix espanyolisme de l’ama carabassera, Susana Díaz? ¿Com voleu definir el seu fanatisme que exacerba emocions col·lectives contra comunitats diferents i que es considera seriós i socialista a l’altiplà? ¿Com anomenem l’espanyolisme ranci de Ciutadans que no es menja un torrat en els països que aspiren a la sobirania? A tots ells els podríem adjudicar la frasse: “jo sóc el poble i els altres els vostres enemics”.


Si voleu, per acabar, podem parlar d’hipocresia. Trump és un xenòfob que vol fer un mur contra els emigrants. Però, què fa Europa amb els refugiats? Sí, els enviem tota classe d’ONG, quatre duros, i els deixem morir ofegats en la Mediterrània o que acampen quan més lluny millor. En què es diferencia la xenofòbia de Trump de la d’Europa? De moment, ell ho diu i nosaltres ho fem. Sí, és evident que Trump és un populista, però qui no ho és? Comencem per molts dels tertulians de les ràdios i les televisions −quan parlen de política o de futbol−,  i seguim: per a uns, les camisetes de Mònica Oltra i, per a altres... Ai, la política! cada dia més espectacle i més populista. Però, qui no ix en la tele, no existeix.

Levante, 14 de novembre, de 2016

dilluns, 7 de novembre del 2016

La pàtria, la butxaca




Ja tenim nou govern. Ara, sabrem si Mariano Rajoy vol o no dialogar, si serà capaç d’arribar a acords, o si seguirà fent el que  li vinga de gust gràcies a l’abstenció d’una part del PSOE  −que ja té el que vol− encara que això signifique la seua destrucció com a alternativa en tot l’estat. Rajoy ha sabut molt bé esperar la col·laboració dels poders econòmics, i de tota l’artilleria del present i del passat que governà i governa el partit de la floreta: Felipe González, Alfonso Guerra, Fernández Vara, Juan Carlos Rodíguez Ibarra, tot a través d’un cop de mà de l’ama carabassera,  Susana Díaz, i la col·laboració inestimable del fava de  Pedro Sánchez que és alt, però curt com de la mà al colze: “Els altres, veient-lo tan curt de gambals, l’encenien... per cremar-li la sang i divertir-se fent-lo destralejar”.

La decisió del PSOE del sud d’investir Rajoy no és del tot gratuïta. A Andalusia i Extremadura no volen que canvie res a Espanya, les seues bones infraestructures i part del seu nivell de vida depenen dels pressupostos elaborats a l’altiplà i de les transferències fiscals que provenen dels valencians, catalans i mallorquins. Mireu on s’ha defensat amb més insistència el no. Si mana Rajoy, no canviarà res i, a més, es lleven de damunt Pedro Sánchez. Si Ximo Puig i l’amic Vicent Soler volen reduir el nostre dèficit fiscal i augmentar el nostre finançament, d’on pensen que han d’eixir els diners? Hi haurà algú a qui li’n tocaran menys, no? Susana Díaz  permetrà un millor repartiment? Qui pagarà el percentatge elevadíssim  −en comparació a nosaltres− de funcionaris de la població extremenya? Qui retallarà a Andalusia i Extremadura? Ningú, perquè Mariano Rajoy haurà de pagar el favor a Susana Díaz i a Fernández Vara. Per què creieu que aquesta gent demana la unitat d’Espanya i altres se’n volen anar? Per què, ara, un Pedro Sánchez derrotat diu que Espanya és una nació de nacions?


Sembla prou clar que la redistribució dels impostos és injusta i que els valencians paguem més del que rebem, que necessitem més. I, com a solució, el nostre govern no para de reivindicar els duros que ens haurien de pertocar. Per això, no acabem d’entendre la posició de Ximo Puig i d’una part important del PSPV en el tema de l’abstenció. Només podíem comprendre les afinitats amb Susana Díaz en clau interna, de relacions de poder dins del partit i dins del joc necessari de situar-s’hi. L’abstenció socialista, però, no es pot justificar només des del punt de vista de les batalletes internes. La realitat sempre és molt més complexa i una de les qüestions fonamentals es diu unitat d’Espanya. No tocar res. Ni al nord ni al sud. I Ximo Puig sí que vol tocar alguna cosa i parla sempre de finançament.

Levante, 7 de novembre de 2016