dilluns, 18 de desembre del 2017

El relat del Bloc






L’altre dia en el Col·legi de l’Art Major de la Seda, en la festa del porrat de llibres, Enric Morera m’explicava que en política, si volies tindre èxit, també calia tindre un bon relat. I té més raó que un sant el nostre president de les Corts.  Mireu si té raó que el partit popular de José María Aznar va perdre les eleccions perquè no va poder modificar el relat que s’havia construït després de l’atemptat de l’11M. Un relat que va canviar radicalment les expectatives electorals del seu partit: l’atemptat era la contestació a la guerra en què ens havia posat. Intentà modificar l’autoria de l’atemptat, el relat, però el personal no s’ho va empassar. Els mitjans de comunicació que no eren molt “amics” de la seua persona i del seu partit, no li ho van permetre. 

Però els relats als quals es referia Enric Morera eren els que s’havien llançat des de Compromís i que, segons ell, havien propiciat el seu èxit. No li’n vaig discutir cap. Però li vaig dir que no me n’agradava un de molt actual que s’anava contant per certs mitjans de comunicació. Un relat que no tenia massa clar si  s’havia fabricat des de dins de casa seua o des de casa dels seus contrincants. El conte és molt senzill: Mónica Oltra vol ser presidenta de la Generalitat. Per a ser presidenta de la Generalitat només ha de traure un vot més que el PSOE, i, per a traure’l, exigeix l’aliança electoral amb Podem. Mónica Oltra està acostumada a eixir amb la seua, però ara pegarà en pedra, perquè el BLOC ja té un referent millor que ella i que es diu Joan Baldoví. 


No m’agraº da ni gens ni mica aquest relat que vaig sentir en una emissora  de ràdio, perquè totes aquestes històries de divisions l’únic que poden fer és portar-nos el Partit Popular o la seua còpia, Ciutadans, al govern de la Generalitat. Als que no tenim partit ens importa ben poc que el president o la presidenta de la Generalitat siga Ximo Puig o Mónica Oltra. El que volem és que la gent, que està totalment en contra de les nostres coses, no torne o guanyar-nos les eleccions i s’instal·le en el Palau de la Generalitat per “rematar-nos”, com va dir Alfonso Rus. Supose que Enric Morera i la seua gent ja han aprés que hi ha matrimonis que són necessaris. Matrimonis que ens han portat a recuperar l’alcaldia de València per a l’esquerra i a recuperar el palau de la Generalitat. I, de cara a les pròximes, és molt senzill el que s’hauria de fer: què és millor anar amb Podem a les eleccions o anar separats? De quina manera es poden traure més vots? La coalició suma o resta? I la resposta a aquestes preguntes hauria de marcar l’estratègia electoral i no una altra cosa. Ja ho tenim bé d’interessos partidistes o de “capelletes” perquè encara queden moltes coses a fer. No tenim prou amb un govern que no ens robe. Cal fer alguna cosa més. I, per a fer més coses, cal seguir governant.

Levante, 18 de desembre de 2017

dilluns, 11 de desembre del 2017

Avui comença la ràdio






Tinc el mal costum d’engegar-me la ràdio a través del mòbil per dormir. Normalment sempre connecte les mateixes emissores —amigues i no tan amigues—, però, quan retransmeten un partit de futbol que no m’interessa, pose el ditet per buscar alguna cosa que m’entretinga i, sobretot, que em porte la son. No fa molts dies, buscant una emissora on quedar-me, vaig escoltar música en valencià i em vaig aturar. I, així, em vaig assabentar que, sota el paraigua de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC) i amb el nom d’À Punt, el nou espai de comunicació havia començat les emissions en proves amb música en valencià i falques de presentació de la nova ràdio. 

I veig, a través del Facebook, Reis Juan, que acaba de posar-se en marxa el d’ À Punt. Entre i em trobe: “Hola! Benvinguts i benvingudes al Facebook d’À Punt, l’espai públic de comunicació valencià. Dilluns, 11 de desembre, comencen les emissions de ràdio i en aquest vídeo descobriràs tot el que podràs escoltar. Emprenem un viatge apassionant. Ens hi acompanyes?”.  Pose play al vídeo i em trobe amb la cara del meu amic Carles Galletero, que farà un programa  que es diu Cuina de Bancal, però també veig les de Joan Espinosa, Aitana Ferrer, Irene Rodrigo, Reis Juan, Maria Josep Poquet, Amàlia Garrigos, Rafa Albert, Aitana Ferrer... M’imagine ja el programa de Carles, però entre en el seu Facebook per veure si explica alguna cosa. I veig una foto amb els seus companys amb un peu que diu: “Presente el dimarts que ve Cuina de bancal. Sí, el tercer per l’esquerre sóc jo, el nano ‘pelaet’! Ara presente en À punt ràdio un programa de gastronomia, cultura culinària, oci, turisme rural, agricultura, (ja ho havia dit?), amb el meu humor, la meua gràcia, el meu trellat i les meues ganes d’entretindre. Un programa per a fer-vos riure i acompanyar-vos els matins dels dimarts de 13,00 a 14,00 hores, abans de dinar, per fer gana. Estic content, perquè sé que molts se n’alegreu!” Pots estar ben segur Carles, molts ens n’alegrem. Ens n’alegrem, sobretot, perquè la llengua torna a tenir una eina imprescindible per a la seua normalització. Comencem amb la ràdio i esperem gaudir prompte de la televisió. Nosaltres ens n’alegrem, però el PP, que està en contra de la normalització del valencià, ja comença a protestar sense cap tipus de vergonya. No només va fer inviables la ràdio i televisió valencianes fins a tancar-les, liquidar-les, sinó que ara posarà tots els entrebancs perquè puguem gaudir de mitjans de comunicació en la nostra llengua. Serà la història de sempre: comencen amb la crítica del llibre d’estil i seguiran en cada pas que el valencià avance. Ho tenen molt clar. 

Levante, 11 de desembre de 2017
                                                                                    


dilluns, 4 de desembre del 2017

Les veus de Shakespeare




El meu amic Vicent Olmos em fa arribar un llibre que m’ha semblat molt interessant i entretingut: Shakespeare en la veu dels traductors  (Afers) de Josep Maria Fulquet.  Es tracta d’un llibre sobretot oportú, perquè m’arriba en un moment en que estic rellegint Hamlet (Quaderns Crema), en la magnífica, moderna i atrevida traducció de Joan Sellent. El llibre de Fulquet t’explica que la veu del traductor ha d’enriquir la llengua d’arribada i, per consegüent, la literatura que s’hi genera. La llengua de recepció trau tota mena de profits de la llengua de l’original, com ara: préstecs lèxics, neologismes, metàfores... La literatura de recepció s’enriqueix “per dir-ho d’una manera tòpica, amb la incorporació al propi terrer dels  tresors de les literatures estrangeres”. Les llengües, però, evolucionen i, per això, cal adaptar les traduccions a les circumstàncies de temps, de lloc i de tradició. Les traduccions antigues, encara que en molts casos són molt bones, poden quedar obsoletes  i cal fer-ne de noves i més adequades als nous lectors i a les noves circumstàncies. Jo afegiria que també els nostres textos clàssics, moltes vegades, si volem que arriben a un públic ampli, necessiten, amb el temps, adaptacions als diferents públics que en poden ser nous receptors. 


Clàssics que són necessaris per la seua qualitat i perquè tracten els temes universals de tots els temps i, per tant, actuals. Hamlet, que tinc entre mans, tracta el tema de la venjança, el sentit de la vida... Però també és una obra que reflexiona sobre el mateix teatre i, fins i tot, vol explicar-nos com han d’actuar els actors. No només els actors, però, perquè podríem aplicar els consells que Hamlet dóna a uns actors que passaven per allí a alguns polítics o periodistes actuals que em compte de dir les coses de manera seriosa escridassen i sobreactuen: “Et prego que recitis aquests versos tal com jo els he dit: fent-los lliscar sobre la llengua; si els has de dir cridant, com fan molts actors, ja tant se val que els digui el pregoner de la ciutat. Tampoc no facis anar les mans així, com si tallessis l’aire: sigues mesurat en tot. Perquè enmig del torrent, la tempesta o el que jo en dic el remolí de la passió, has d’adquirir i transmetre una moderació que hi done fluïdesa. Se’m revolta l’ànima quan sento un d’aquests individus cridaners amb perruca destrossant les emocions, literalment convertint-les en parracs i esqueixant les orelles dels espectadors del pati, la majoria dels quals no volen altra cosa que sorolls i pantomimes absurdes. Jo,  aquests actors faria que els fuetegessin per voler ser més inflats que en Tergamant, més herodistes que el mateix Herodes. No els imitis, t’ho prego.” No vull dir noms, no diré noms...

Levante, 4 de desembre de2017