divendres, 18 de març del 2011

Els fills dels aqueus

La col·lecció Bernat Metge va fer una tasca fonamental en la traducció dels clàssics. La seua actuació ha estat imprescindible per alguns que ens mantenim cabudets en voler gaudir d’una llengua totalment normalitzada. Gràcies a aquesta tasca podem llegir: “Arribaren plegats a la tenda i les naus dels mirmidons i van trobar Aquil·leu amb el so harmoniós d’una lira, bella i artitzada, que dalt tenia un claviller de plata; se l’havia enduta com a part del botí quan va arrasar la ciutat d’Ecció”. A través de la literatura i de la bellesa de la música que escoltaria Aquil·leu, nosaltres, pobres lectors mortals, podem constatar que, des dels nostres remots orígens, els tambors de guerra han estat presents permanentment. I la Bernat Metge, amb més de 370 volums, ens subministra un material sense el qual no podrien identificar les nostres arrels i burxar en el botí literari de les ciutats arrasades.

Barcelonesa d’edicions està intentant tapar un altre dels forats que teníem: la publicació de materials d’estudi i de treball. Per això vaig assistir a la presentació de la traducció d’Harold Roig d’un llibre fonamental de John Burnet, L’aurora de la filosofia grega, que es feia a les Tertúlies de ca Fuster a Sueca. Un llibre que és una “narració” del naixement d’una cosmologia “científica” que faria dels pensadors, que Burnet no volia anomenar pre-socràtics, els pares de la ciència europea: “El meu desig ha estat mostrar que una cosa nova vingué al món amb els primers mestres jonis”. Mestres que van obrir el camí que Europa sempre ha seguit i que ens porta a definir la ciència com “el pensar sobre el món a la manera grega”. Vaig tindre el gust de xarrar i fer-me alguna copa amb els professors Josep Montserrat i Jordi Sales, que van fer una presentació molt interessant i amena d’aquest text tan influent en la primera meitat del segle XX en llengua anglesa. Però jo em vaig quedar amb un parell de frases del professor Jordi Sales que no tenen res a veure amb el llibre. Va dir insistentment que calia reflexionar sobre la violència a Europa. “Ah, home cec! ¿Et penses de veres que els fills dels aqueus són tan poc aguerrits i tan covards com dius?”. I que el millor argument contra l’escepticisme és la tafaneria.

(Levante, 14 de març de 2011)

dimarts, 8 de març del 2011

D’Algemesí a Glasgow





Hi ha cançons que no saps per què, però se’t queden gravades en el cervell i no fas més que repetir-les de manera inconscient i persistent: “arbres del nord que acompanyen les hores”. Això m’ha passat, aquesta vegada, amb Glasgow, la primera cançó del darrer treball Andanes de Rafa Xambó: “núvols i pluja incessant com un sostre de marbre”. Des que em va regalar el CD, el dia de la Trobada d’escriptors de la Ribera, que no ha parat de sonar en el meu cotxe i en el meu cervell: “llàgrimes d’un planeta que es mor”... M’agrada assistir cada any a l’encontre d’escriptors perquè, a banda de retrobar-me amb els vells amics, sempre m’enduc algun bon regal. “Tot ho encomane a l’atzar d’aquest viure”. Enguany ha estat el CD de Rafa i el llibre d’Enric Lluc, Després del silenci (Onada), que tan amablement m’ha donat la seua dona.

Em vaig acostar a la trobada acompanyat per Francesc Vera i pel jove filòsof Xavier Serra. Amb aquesta companyia es pot anar a la fi del món, però la nostra destinació, ara, era més casolana, al costat de casa, Algemesí. Enric Ramiro i Enric Lluc, que s’han encarregat enguany de l’organització de la festa, han estat molt a l’altura de les circumstàncies i aparquem el cotxe en un lloc que ens havíem preparat. Després d’assistir a l’església, on no escoltarem les paraules del senyor rector, sinó les erudites explicacions de Josep A. Domingo sobre el retaule major, manierista i tenebrista, de F. Ribalta, Xavier i jo ens perdem la foto amb els de la Muixeranga, perquè fem fugina a la visió d’un vídeo per a la UNESCO sobre la processó d’Algemesí. Som iconoclastes, ja ho sé. “Vaig carregat de no res, mentre els ulls em festegen”. Ell esmorza i jo em faig un rebentat d’anís. Evidentment, no fem tard al dinar de germanor, que és quan Josep Lozano llig cada any les obres publicades pel personal i ens intercanviem els obsequis oficials. Tampoc no ens perdem el gintònic d’un petit comitè en una terrassa: “sóc un racó d’un celler per si vols beure amb mi”. Allí, a la fresca, els majors rememorem velles batalles i Manolo Baixauli ens conta que està llegint La guerra i la pau, de Tolstoi. “Venen ocells africans a estiuar a la fresca, m’imagine que t’han vist vora mar” . Després, tornem a casa i “me’n vaig cap endins, cercant la solitud, amb una altra cançó...
(Levante 21 de febrer 2011)