dilluns, 31 de desembre del 2018

Venturós any nou





Aquest any nou supose que sabrem, de manera definitiva, què vol ser Pedro Sánchez quan siga major. Sabrem si vol seguir, com cagalló per séquia, els passos del tres partits de la dreta extrema dirigits per la batuta de José María Aznar o és capaç de dissenyar una política pròpia capaç d’obrir una porta que done eixida a un dels problemes més importants que ha tingut i té la nostra “democràcia” actual: el “problema” de Catalunya. No puc entendre com un senyor com Aznar porte la batuta de res, després de tot el que ha sigut capaç de dir i de fer. Només cal fer un petit exercici per veure la credibilitat d’aquest senyor. Feu la prova i obriu la finestreta del Google i escriviu: les mentides d’Aznar. I llegireu: la sola visió d’Aznar és ofensiva, i les mentides de les armes de destrucció massiva de Saddam; les mentides de José Maria Aznar, Bloc de... , un repàs documentat a les moltes falsedats que ha desgranat l’expresident davant la comissió d’investigació al Congrés sobre...; Antoni Bassas, Aznar i la mentida de la violència, “Aznar sap que el que diu és una mentida, però sap per què la diu; “Aznar no en va tenir prou amb les mentides del seu regnat que encara les estira com un xiclet insuls. Li serveix de tiragomes per atacar tot allò ...”; i un llarg etcètera, tan llarg que no ens aturaríem mai. 

La pregunta és òbvia: com deu estar la dreta espanyola, si qui li marca el camí és un senyor del qual diuen totes aquestes coses? Molt senzill, és pot dir en una paraula: mediocritat —només cal preguntar-se si Pablo Casado és capaç de traure’s un màster de la mateixa manera que se’l trauen els nostres fills, sense problemes. Tampoc cal demostrar-ho massa, només cal sentir-lo parlar a ell i a Albert Rivera per veure que no són precisament unes llumeneres.  O en dues paraules: més mentides. L’un més que l’altre diuen que no pactarien amb VOX. Copie de les notícies: “El PP d’Andalusia anuncia que no pactarà amb VOX”. “Rivera qualifica VOX de "populista" i assegura que Cs no pactarà “amb ...”  “Rivera no descarta pactar amb VOX per governar a Andalusia ...”. La cosa ha quedat, finalment, com estava previst des del principi: de la mateixa manera que els populars, Ciutadans han deixat clar que no tenen cap problema per pactar amb VOX...

Tot això d’Andalusia sembla que és un assaig per crear una alternativa de dreta extrema per a les altres comunitats autònomes com ara la del País Valencià, però també per a formar govern en l’altiplà. Davant d’aquesta mediocritat i descoloriment de la vida política actual disfressada de “constitucionalisme” trobem a faltar una veritable política que faça front a aquest nou tsunami que ja és vell al nostre país. Pedro Sánchez té molt a dir. Venturós any nou?

Levante, 31 de desembre de 2018





dilluns, 24 de desembre del 2018

El dret a la soledat





Normalment no m’afecten massa les males notícies —les de la premsa, dic, aquelles que cauen lluny dels meus— perquè en l’edat que tinc ja he vist i llegit massa coses i un ja no es sorprén de la capacitat de fer maldat que té l’espècie humana. Sí que m’ha entristit, però, la mort de Laura Luelmo. M’ha tocat el cor perquè molt a prop tinc dones molt joves que tenen molta il·lusió d’incorporar-se a la professió de l’ensenyament per dos motius que jo compartia a la seua edat: guanyar-se la vida en una professió que, al mateix temps, és una vocació i independitzar-se de casa. Poder obrir les ales per volar pel món i viure la pròpia vida sense cap tipus de protecció i de dependència. A més, sóc una persona a qui li agrada caminar pel terme —córrer ja em resulta una mica dur—. M’encanta fer camí pel cordó del riu per si trobe els “meditatorums” que ha escampat Manuel Baixauli per vora el Xúquer en la seua literatura. Tasca que, evidentment, només es pot fer des de la soledat més crua. I va bé l’aïllament, sobretot, perquè gairebé sempre és voluntari i perquè, manta vegades, els passejos solitaris donen els seus fruits en forma de capítol d’un llibre o en forma de columna periodística. 

De vegades, també, em pose els auriculars per sentir Ràdio Pirenàica per contrastar un poc les notícies, per sentir l’altra versió d’uns fets que m’interessen. Va ser Mònica Terribas la que em donà la fatídica notícia. I no me l’he llevada del cap, perquè no feia massa dies que m’havia trobat una exalumna jove que caminava per vora riu, i li vaig dir: “No hauries d’anar sola pel terme”. Després, em vaig mig penedir. Em deia, a mi mateix, que era un masclista que no tenia cap potestat per fer por a una jove que tenia tot el dret del  món a caminar sola. I això és el que hem d’aprendre d’aquest cas més de violència de gènere: que les dones tenen el dret a la soledat. De poder anar on vulguen sense l’obligada companyia. No cal que tornen a portar “carabina” per poder festejar la persona que estimen o, simplement, per poder caminar o córrer pels carrers o pel terme. No necessitem “polítics” com Pablo Casado —la paraula “polític” li ve gran— capaços d’aprofitar-se d’un assassinat tan vil per buscar un grapat de vots amb una actuació en el parlament que podem qualificar, si més no, de demagògica i populista —per dir de manera suau el que veritablement pense. Em va disgustar la seua actuació que demanava als grups parlamentaris que no deroguen la presó permanent revisable. Diu que és la millor forma d’evitar la reincidència. Li van contestar ben contestat: “La presó permanent revisable està en vigor i no ha evitat aquest assassinat”

Levante, 24 de desembre de 2018






dilluns, 17 de desembre del 2018

Els dies gloriosos





M’entretinc llegint l’interessant llibre Els dies gloriosos de Josep San Abdón (Onada) que respon al convenciment que una frase de Josep Maria Espinàs, que cita en el llibre, és certa: “Escriure ajuda a pensar”. I en això estem i d’això tracta el llibre: de pensaments i de reflexions sobre la realitat, sobretot,  cultural. Uns pensaments i unes reflexions ordenades en forma de dietari que s’inicia a finals de març del 2001 i es tanca el 31 de desembre del 2016. En el llibre podrem trobar anotacions sobre la literatura, el cinema, la música, la televisió, les arts plàstiques... Tot —com ha de ser— amb una mirada solvent, molt personal i, de vegades, contundent sense pretendre quedar bé amb ningú. Mireu, si voleu, el comentari que fa a una frase d’Ana Maria Matute que deia que quan es parla de contes de xiquets i xiquetes la gent s’imagina que són contes d’imbècils. Diu San Abdón: “Els darrers anys, en efecte, una gran plaga s’ha apoderat del sistema educatiu: les anomenades lectures per a joves, aquelles que han de fer que els xics i les xiques agafen afició a la lectura. Són novel·les on es mesclen unes gotes de rock, unes gotes de droga, unes gotes d’okupes, unes gotes de pares separats i unes gotes d’adolescents embarassades. El còctel resultant avorreix les ovelles, i la literatura no apareix enlloc. El vertader gust per la lectura només es pot agafar amb bona literatura. Als setze anys em vaig veure obligat a llegir Anna Karenina de Tolstoi i encara gaudeixo del plaer del record, i no vaig ser l’únic, ja que el llibre el vaig deixar a un  amic i encara no me l’ha tornat”. A mi tampoc no m’han tornat la versió del Decameró de Boccaccio que els amics ens passàvem, als catorze anys, per llegir el conte de la “resurrecció de la carn” en què la jove Alibec esdevé ermitana i  a  qui Rústic, monjo, ensenya de retornar el diable a l’Infern. Tot un clàssic que, en passar de mà en mà, semblava una baralla de cartes, però que a molts de nosaltres, adolescents, ens descobrí l’“autèntic” plaer de la lectura.

També, però, trobareu en el dietari temes d’extrema actualitat com ara el populisme. San Abdón ens recorda Chantal Mouffe, professora de Teoria Política al Center for the Study of Democracy, a la Universitat de Westminster, que ha estudiat els partits populistes de dretes a Europa i que diu una cosa molt evident i que molts obliden en parlar del fenòmen. Obliden que el populisme es produeix per les polítiques de consens al centre entre conservadors i socialdemòcrates. Així ho expressa: “Avui en dia, en la política democràtica, la possibilitat que hi ha d’escollir és la mateixa que entre Pepsi-cola i Coca-cola”.


Levante, 17 de desembre de 2018

dilluns, 10 de desembre del 2018

La bèstia






Volen buscar raons fàcils per explicar un fenomen tan complex com ha estat l’entrada de Vox al Parlament d’Andalusia. Un error és creure que l’extrema dreta espanyola no ha tingut mai representació parlamentària i que és un fenòmen nou, actual. La dreta franquista sempre ha estat integrada en el PP i sempre s’ha fet sentir d’una manera o altra. Ara, que els del PP van dividits en tres partits, l’extrema dreta porta la batuta de l’espai conservador. Nou de trinca —per estrenar— seria l’existència d’una autèntica dreta democràtica. Mireu si és així que Isabel Bonig, la cap del PP valencià, sembla que veu l’entrada de Vox a Andalusia com una oportunitat perquè li isquen els comptes també ací per fer fora el govern del Botànic. No hi ha cap risc d’allunyar-se del centre polític perquè ella n’ha estat sempre a anys llum. Els seus brams anticatalanistes i el seu odi a la llengua dels valencians és una mostra del “poc respecte” —per dir-ho suau— que ens té als que tenim una idea diferent del nostre país. 

Un altre error, repetit manta vegades, és atribuir el creixement de l’extrema dreta a l’auge de l’independentisme català. “Han despertat la bèstia”, han dit, fins i tot, persones que intenten donar una explicació raonable. Però, no es paren a pensar què significa “despertar la bèstia”. Significa que tenim “una ama carabassera” que ho domina tot i que hem de tenir cura de no molestar. Si no la molestem, ens permetrà alguna coseta, però, si volem fer un país normalitzat, en què recuperem plenament els nostres drets ens caurà la maledicció: “Cal rematar-los!”, ho recordeu? No, els valencians sabem millor que ningú que l’anticatalanisme ha existit sempre a casa nostra i molt abans de l’independentisme.  I molt violent. Sembla que Joan Fuster —i un grapat de persones que no alçaven un gat per la cua ja van despertar la bèstia—. Recordeu, els de més edat, les bombes? No, l’extrema dreta sempre ha estat a casa nostra, però ara compta també amb la deriva generalitzada a tota Europa. L’independentisme català és una excusa més, però ho és, sobretot, la criminalització que n’ha fet la dreta que diuen que no és extrema. Ara Ciutadans i el PP van cagalló per séquia seguint  les passes de la bèstia que diuen que han despertat els independentistes. Ara només hi ha una competició: veure qui la diu més grossa i més reaccionària. No oblideu, però, alguns dirigents del PSOE andalús que amb les seues bajanades no es queden curts al costat de la dreta extrema. Escolteu Alfonso Guerra que diu que Ciutadans és un partit “coherent” que serà premiat a tot Espanya després de la seua postura política a Catalunya.

Levante, 10 de desembre de 2018






dilluns, 3 de desembre del 2018

Constantí Llombart








Si jo haguera de fer una pel·lícula sobre Constantí Llombart, començaria pel final, pel soterrar. No, els àngels no tocaren a glòria aquell dia, com diuen que passa en la terra quan mor un poeta. És veritat que a la casa mortuòria va assistir Teodoro Llorente i una comissió de Lo Rat-penat que volien un soterrar eclesiàstic per al poeta, però també hi va anar una comissió del partit Federal de València que n’hi volia un civil. Com que Llombart havia pres part activa pel partit republicà en els últims anys de la seua vida, Blasco Ibáñez va voler reivindicar la “glòria” de donar sepultura al difunt per a les forces republicanes i que aquest fóra acomiadat de manera laica —cosa a la qual va accedir la família. Així, de retruc, es podria dur a terme, en plena Setmana Santa, una mostra pública d’anticlericalisme. La cosa, però, se’n va eixir un poc de mare. El carrer Pelayo era ple de gent, de gom a gom. En arribar-hi el cotxe mortuori, se sentí una veu: “Eixa creu!” —era la que hi havia dalt del carruatge. Un robust xicot, al qual li faltava un ull, se’n pujà lleuger a dalt i va voler arrancar la creu. No podia, però, malgrat els esforços que feia. El personal es feia un fart de riure i el xicot va quedar en ridícul. I començaren a aücar-lo. “És de ferro”!, cridaven. Com que no la podia arrancar, intentà doblar-la, cosa que va aconseguir. Entre unes coses i altres sembla que més que un soterrar va ser una manifestació republicana.

D’aquest final, passaria al principi de la seua vida. A l’entorn humil en què es va criar Carmelo Navarro, el qual, després, es canviaria el nom per Constantí Llombart. I contaria com de viu era de menut i com va voler abandonar els estudis molt prompte. Com es posà a treballar d’aprenent d’enquadernador en una impremta i com llegia tota mena de papers a l’impressor. Lectures que nodriren el seu esperit inquiet. No oblidaria el moviment cantonal que començà el 12 de juliol de 1873, a Cartagena i, sis dies després, explotà a València amb el nostre heroi de testimoni i que finalitzà amb l’entrada a la ciutat, el 8 d’agost, de les tropes del capità general Matínez Campos —després de bombardejar-la.

Aquesta pel·lícula no seria mai la mateixa sense tenir a l’abast l’excel·lent tesi doctoral de Josep Enric Estrela. Una tesi convertida, ara, en llibre gràcies a la inestimable tasca de la Institució Alfons el Magnànim, que commemora, així, el 125 aniversari de l’escriptor. Després de vint-i-cinc anys, Enric Estrela és l’únic que ha fet cas de la lamentació que va fer Vicent Ventura a propòsit del centenari de la mort de Llombart: “No tinguem una biografia d’ell mitjanament útil”. Ara ja la tenim. Una biografia que aporta una valuosíssima informació inèdita o publicada en la premsa i en què Estrela recupera Llombart com a referent de tots els que ens estimem un país més digne, civilitzat i culte. Una biografia que us recomane.

Levante, 3 de desembre de 2019

dilluns, 26 de novembre del 2018

El desentierro






Tornant de València, del Centre del Carme, on vam assistir a la presentació del llibre Constantí Llombart de Josep Enric Estrela —acurada edició d’Alfons el Magnànim, ja en parlarem—, comentava amb el meu amic Abel Guarinos que, a través del cine, coneixem més el barris de Harlem, el Bronx, Queens i Brooklyn que no el del Carme o el de  Russafa. De la mateixa manera que ens és més familiar l’escarpada gola excavada pel riu Colorado, el Gran Canyó, al nord d’Arizona, que els magnífics paisatges del Penyagolosa o les encantadores sendes de la Vall de Laguar. En no sé quin moment de la conversa li vaig dir: “Els americans actuals tenen molt poca història, però el cinema els ha creat una mitologia, un imaginari, brutal”. Crec que va ser en aquell moment quan Abel em digué: “Vés a veure El desentierro i veuràs el mateix paisatge per on, en aquests mateixos moments, anem cap a Sueca. Ara estan passant-la en moltes sales de cine. És una pel·lícula que va arrasar en els primers Premis Valencians de l’Audiovisual”. I, com que sempre he sigut una persona molt disciplinada, vaig anar a veure-la a un cine de la Ribera amb molt bona companyia. Sí, era tot un privilegi poder veure-la en un lloc que forma part del paisatge  de la pel·lícula i amb persones que l’havien vista rodar.

Aquesta primera pel·lícula que dirigeix Nacho Ruipérez aporta uns paisatges de casa nostra al cine. Converteix en elements de ficció els interiors de les cases de camp tan conegudes per nosaltres i ens ensenya, des de dalt, les imatges dels arrossars amb les seues carreteres de pols que tant hem transitat. Així, la marjal  —amb la Ruta del Bakalao, la part més fosca dels clubs d’alterne, la tracta de blanques i el consum de drogues— forma part de l’escenari i de l’argument d’un thriller que podríem veure en una pel·lícula americana més o menys bona, o dolenta, amb les necessàries situacions de violència que impressionen i amb les imprescindibles històries d’amor. Em va agradar veure subtitulats, en castellà, els diàlegs en valencià que conviuen de manera natural i amb personatges que parlen castellà o anglés. No haguera sigut creïble el castellà en el món del trinquet, que forma part de l’escenari de la trama de la mateixa manera que el beisbol, el bàsquet o el futbol americà són protagonistes en les pel·lícules que veiem cada dia. I la corrupció que, ens agrade o no, com diu Nacho Ruipérez: “És un tema que els artistes han de tractar i contar des de perspectives diferents i entendre que és alguna cosa que ha estat present en el territori”. En definitiva, una bona dosi de cine negre amb referents nostres on el paisatge i, fins i tot, la llengua són protagonistes.

Levante, 26 de novembre de 2018








dilluns, 19 de novembre del 2018

Manuel de Pedrolo





Una de les primeres coses que vaig escriure aquest any que s’acaba va ser una columna sobre Manuel de Pedrolo perquè començava la celebració del centenari del seu naixement. Era l’homenarge de la Generalitat del nord a tan important poeta, dramaturg, contista, novel·lista, articulista, traductor... En publicar la columna, Jaume Lloret, que va ser el primer alcalde de l’actual constitució, a Sueca, va fer un comentari a través de les xarxes socials: “ Alguna cosa hauríem de fer ací a Sueca per commemorar el centenari. O no, Voro? Fes-te’n responsable que l’obra i el compromís polític de Manuel de Pedrolo no passe desapercebut al llarg del 2018, centenari del seu naixement.”

I la veritat és que Jaume Lloret tenia raó en què a Sueca no podia passar desapercebut el centenari del naixement d’un escriptor l’obra del qual, en paraules de Joan Fuster, “és un dels casos, a part, de la literatura catalana”. Un escriptor prodigiosament fecund que sempre buscà de manera deliberada el camí pluralment suggestiu de l’experimentació tècnica i que va saber jugar tots els pals de la baralla —que va conrear pràcticament tots els gèneres i subgèneres— i que canviava de tècnica a cada llibre. Va explorar i explotar fins al màxim la seua aptitud per utilitzar uns mitjans narratius que coneixia o s’enginyava i  que va saber aprofitar per treballar sobre temes recurrents de la literatura universal: la solitud, la incomunicació, el sexe, la naturalesa incomprensible del món i de la vida —el seu sentit, si és que en té—, l’alienació... Tot en una prolífica i fecunda obra d’un autor que Rafael Tasis s’atreví a qualificar com el novel·lista més considerable d’aquest segle i més important després de Narcís Oller.

No vaig fer cas a la recomanació de Jaume Lloret fins que vaig tenir l’oportunitat gràcies a la telefonada que em va fer Esther Cuenca fa uns dies: “Voro, hauríem de fer alguna cosa, a Sueca, sobre l’any Pedrolo”. “Estaria molt bé”, li vaig dir. I d’aquella conversa va sorgir la idea d’organitzar una taula redona sobre l’escriptor de l’Aranyó (Segarra). Una taula redona que es farà el 28 de novembre, a les 19 hores, a la Biblioteca municipal de Sueca i en què participaran Víctor Gómez, Xavier Serra, Núria Cadenes, Francesc Vera... I Josep Franco i Manel Joan Arinyó  —suecà i cullerot, respectivament—que el van conéixer personalment. Potser Josep i Manel ens conten la conversa que van tenir amb l’escriptor un dia i que començà així, segons el cullerot a Fem un trio: “Som de Sueca —se li va ocórrer dir al jove escriptor suecà a tall de salcoduit. I jo, en comptes de saltar-li al coll i rodar-li’l, vaig callar com un sompo tot desitjant que l’estratègia donara resultat.

Levante, 19 de novenbre de 2018




dilluns, 12 de novembre del 2018

El poder dels diners




Em perd mig partit Inter-Barça de la lliga de campions, en què tots m’han dit que hi hagué futbol del bo, per assistir a la preestrena d’El jardí dels cireres, tot un clàssic d’Anton Pàvlovitx Txékhov, versionat per Manolo Molins sota la direcció de Joan Peris. Va ser una vesprada agradable amb molt bona companyia en què gaudírem d’un interessant espectacle que compta amb un repartiment de luxe: Pilar Almeria, Josep Manel Casany, Cristina Garcia, Berna Llobell, Laura Romero, Ximo Solano i Guille Zavala. L’obra ens conta la història d’una família aristocràtica que ha de vendre la finca familiar a causa dels deutes. Un tema d’extrema actualitat i recurrent en la literatura universal: el poder dels diners. Mira si és actual el tema que, mentre jo tornava amb el tren i veia a través del mòbil la segona part del partit, segurament el Tribunal Suprem deliberava o havia donat ja la notícia de la famosa i polèmica sentència perquè els diaris començaren a fabricar els titulars: “El Suprem rectifica per a donar la raó als bancs i carregar al client l’impost de les hipoteques”. I tothom escandalitzat com si no hagueren tingut un pare que, des de menuts, els explicara que “la banca sempre guanya”. O, un poc més majorets, un mestre que els diguera: “Les lleis les fan els qui estan en condicions de respectar-les —i només perquè hi estan.” O: “Per als pobres, els diners són un misteri. Per això es mantenen pobres.”

Ja som majorets per saber qui fa les lleis i per a qui les fa. He sentit contar a Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, que, en una reunió del comité central del Partit Comunista, en plena transició democràtica i debatent la possible reforma política, Santiago Carrillo va rebre una telefonada d’Adolfo Suárez i s’hagué d’absentar durant unes quantes hores. En tornar, li preguntaren: “què passa?”. “No res”, va respondre Carrillo. I digué alguna cosa així com: “La Monarquia ni tocar-la, innegociable”. I ja sabeu com va eixir la Llei de  la  Reforma política i tot el que va vindre després. De totes maneres jo m’he divertit molt avui sentint la demagògia “populista” —perquè deien el que la gent vol sentir— dels polítics espanyols qüestionant allò que fa tres dies era inqüestionable: la llei i els jutges. No havíem quedat que les sentències no es podien discutir? Com la sentència no els ha agradat, ara cal canviar la llei, però sense efectes retroactius perquè no perjudique a qui podria perjudicar. Crec que no tenia raó allò que es diu en el nostre Curial i Güelfa: “Qui justícia demana no fa tort a degú, e lo pretor no el condamnaria si abans no fos cert aquest haver-lo merescut”. Jo em quede amb el que m’ensenyaren de ben menut: la banca sempre guanya. 

Levante, 12 de novembre de 2012



dilluns, 5 de novembre del 2018

Quan els burros volen





Emmanuel Carrère, en el seu llibre El regne, em recorda la famosa i immortal frase del camarada trotskista Gueorgui Leonidovich Piatakov: “Si el Partit ho ordena, un autèntic comunista ha de ser capaç de veure blanc el que és negre i negre el que és blanc”. Poca broma, perquè la frase és brutal. No diu que l’autèntic comunista ha de dir —mentint— allò que ordena el Partit, sinó que té l’obligació, fins i tot, de veure blanc el que és negre i... Santiago Carrillo, com que era eurocomunista i, per tant, revisionista, digué el mateix d’una manera molt més suau: “Mes val equivocar-se amb el partit, dins del Partit, que tenir raó fora del partit o contra el partit.” Jorge Semprún, dissident i víctima de la utilització d’aquest model, ho conta en la novel·la Autobiografia de Federico Sánchez: “Tindre raó contra el partit significava només que es posseïa una diminuta parcel·la de veritat, que, en veure’s arrencada de la Veritat global, històrica i concreta, de l’Esperit-de-Partit es transformava dialècticament en falsedat global”. El problema, però, és que aquesta visió només es pot tenir des del “poder” de l’organització. Quan Piatakov i Carrillo caigueren en desgràcia, van haver de prendre una bona dosi de la pròpia medicina. Piatakov va ser jutjat, condemnat a mort i executat per ordre de Ióssif Stalin i Carrillo, com que eren altres temps, només va ser expulsat del Partit. 

Dic això perquè, en política, com en l’església, sempre s’ha volgut fer creure que un burro vola. Avui seria possible que “una invenció tardana i rebuscada sense cap classe de fonament evangèlic com el misteri de la santíssima Trinitat” —com diu Carrère— s’aprovara com a moció de síntesi en un congrés de qualsevol partit d’esquerres o com un article inqüestionable de qualsevol constitució. I és que manta vegades els partits s’han convertit en esglésies en compte de simples instruments per millorar la societat. Els dirigents volen que els feligresos, baixant els ulls, s’empassen totes les mentides dels argumentaris que es fabriquen sense una engruna de discrepància. Us pose un exemple: fa quatre dies la majoria de dirigents d’esquerres i, fins i tot, del PSOE, però, sobretot del PSC i del PSPV eren teòricament partidaris del dret d’autodeterminació. Només cal fer una ullada als documents per comprovar-ho. Ara, però, només que existeix la Constitució i la legalitat. Per què? ¿Han perdut els principis? ¿Tenen por de ser desplaçats de la seua cadira com el camarada Piatakov o com el camarada Carrillo? ¿O continuen buscant la “Veritat global” que els ajudarà a guanyar les eleccions per fer el que es puga per la causa? A això darrer li diuen pragmatisme. I el defensen amb convicció: “Si per aconseguir l’impossible deixes d’aconseguir el possible estàs fent el fava.”

Levante, 5 de novembre de 2018



dilluns, 29 d’octubre del 2018

La veu del regne







Vaig assistir a la sessió inaugural del macrocongrés La veu del Regne que el meu amic, el professor Antoni Furió, ha organitzat, com a president, a propòsit que ara fa 600 anys de la creació de la Generalitat Valenciana. Mentre sentia la lliçó inaugural,  em van entrar ganes d’assistir a alguna de les sessions que es fan, entre els dies 21 i 28 d’octubre, a València, Morella i Alacant. La veritat és que l’esdeveniment és d’una transcendència remarcable tant des del punt de vista històric com per la seua innegable actualitat com ha deixat palés el president del congrés: “De fet, això que avui vivim, les democràcies parlamentàries, té el seu origen en el parlamentarisme medieval, en institucions com ara les Corts i la Generalitat. No deixa de ser estrany, per tant, que siga tan mal conegut i que els historiadors es posen més en la pell del rei, que és el poder central, que no en la pell del regne. I això explica algunes coses.” 


El congrés compta amb el patrocini de la Generalitat Valenciana, la institució que s’estudia, i que, nascuda inicialment amb una finalitat fiscal i financera, acabarà ostentat la més alta representació política primer del regne i després del país. Una institució poc coneguda i mal coneguda, no sols per la majoria dels valencians, sinó també pels mateixos historiadors. La finalitat, per tant, és que, a través de l’estudi, s’arribe a un millor coneixement de la institució mes important del País Valencià i també de la història valenciana en general. Com diu Vicent Olmos: “Potser per trobar l’únic precedent d’una magnitud semblant a aquest esdeveniment ens hauríem de remuntar al Primer Congrés d’Història del País Valencià (1971) que fou una de les fites acadèmiques i cíviques més importants anteriors a la Transició democràtica.”  Ara, a través de l’estudi de la Generalitat, es podrà aprofundir en la nostra història, en el coneixement dels nostres fets, com ara la introducció de la inquisició, l’expulsió dels jueus i dels moriscs, les Germanies, la guerra de Successió, les conseqüències de la derrota d’Almansa, l’intent de l’estatut fallit de la segona República... És de sentit comú pensar que s’hauria d’haver fet molta més difusió del Congrés per part de les nostres institucions i que els valencians haurien de saber que el nostre país no va nàixer ahir ni despús-ahir, sinó que ja té vuit segles d’història... Si els valencians hagueren tingut més interés pel nostre passat, sobretot per l’època en què el regne era un estat sobirà, potser les coses ens hagueren anat d’una altra manera com a poble. Com diria el vell historiador: sense conéixer el passat, no podem comprendre el present i fer un bon camí que ens porte a un món millor.

Levante, 29 d'octubre de 2018

dilluns, 22 d’octubre del 2018

El desenllaç







Pedro Sánchez ara està en la fase del desenllaç del relat que, malgrat ser un mediocre, ha sabut construir-se. Millor dit, un relat que li han elaborat els seus enemics fent-lo màrtir d’una conspiració de fontaners matussers i desprestigiats —Susana Díaz, Emiliano García-Page o Guillermo Fernández Vara...— i mòmies amortitzades com ara Alfonso Guerra i Felipe González que feien de portaveus dels poders fàctics i la caverna. Només hi havia un propòsit: que seguira manant Mariano Rajoy. Tot això amb una gestora que cada dia que obria la boca feia riure perquè s’havia desfet del secretari general del partit de males maneres pel simple fet de voler complir la seua paraula: No és no. Pedro Sánchez, però, va continuar el relat de la millor manera: els va derrotar i tornà a la primera línia de la política, però, en un principi, no s’atrevia a complir els desitjos del personal que li havia donat suport: fer fora Mariano Rajoy. Li faltava el desenllaç, el pas més important per portar el partit a dalt de tot.

Finalment, ho aconseguí amb la moció de censura que comptà amb la inestimable col·laboració d’un  Pablo Iglesias reciclat i les forces nacionalistes de tot l’estat fartes d’un PP ple d’històries per a no dormir. Ara, però, Pedro Sánchez té la tasca més difícil que és governar amb èxit i deixar de ser un polític insignificant per a convertir-se en un bon estadista. El repte és el mateix de sempre, el “problema” de Catalunya. Un problema que li va impedir governar en el passat perquè els socialistes no tenen una alternativa diferent a la dreta per a resoldre’l. Ara, ha sabut vendre la burra dels pressupostos socials. Uns pressupostos que sembla que són exigència de Podemos i que ens obliga a fer-nos una pregunta: els socialistes, per ells mateixos, no podien fer uns pressupostos socials? Uns diuen que els pressupostos s’aprovaran perquè els independentistes de Catalunya se sentiran obligats i altres diuen que Sánchez ha fet els pressupostos perquè no els aproven, ja que té prou en prorrogar-los per acabar la legislatura. El propòsit és donar la imatge que vol una entesa amb l’esquerra i fer-se fort, com diuen les enquestes, per guanyar les eleccions... Tot un relat en marxa. Mentre, però, a casa nostra, algú solta el fantasma del pacte del PSOE de Ximo Puig amb Ciutadans per a la nova legislatura valenciana. Segons les enquestes és possible perquè ixen els números. Només falta el relat. No fa molt ja començà a contar coses l’expresident Joan Lerma en una entrevista: “‘Cal cercar on hi haja les màximes confluències”. Quan li preguntaren si es referia al tripartit, ens deixà bocabadats amb la resposta: “Fins ara sí, però això no vol dir que en el futur haja de continuar essent així.” Interessos de partit, com tots, i com sempre. Però, sense relat, per ara.

Levante, 22 d'octubre de 2018




dilluns, 15 d’octubre del 2018

La dreta, dreta






La dreta, dreta, no  ha vingut per a quedar-se com diuen alguns analistes. No ha vingut perquè mai no se n’havia anat del Partit Popular i, per tant, de les nostres institucions. No es tracta només d’una opinió perquè ho diu sense circumloquis ni titubejos José Maria Aznar, un dels seus líders predilectes: “Jo vaig deixar el Govern en 2004 amb un espai electoral unit des de la dreta fins a la frontera del PSOE, més encara, el PP havia creuat el ring i s’havia endinsat en el terreny del PSOE. Avui, aquest espai està trossejat en tres: PP, CS i VOX, i això és molt mala notícia”. És a dir: no s’amaga de dir que els de VOX, amb els seus exabruptes eixelebrats, eren del seu propi partit i voldria que tornaren. I, ara, veu amb  Pablo Casado, que té el seu suport, una oportunitat de reconstruir el PP i tot el centre dreta. Ell parla de centre dreta, però jo només que veig que dreta, dreta. 


Veig dreta, dreta, i competició per qui la diu més grossa contra els enemics necessaris que sempre necessiten. Un dels enemics, un dels seus fantasmes més recurrents, és la llengua que nosaltres hem parlat des de menuts i a la qual no volem renunciar. Ells, però, els “ells” de sempre i els “nous” coincideixen i fan pinya atiant el foc de l’anticatalanisme per impedir que s’albire una certa normalitat cultural i lingüística. Mireu si ens vol Isabel Bonig: “Quan governem eliminarem el requisit lingüístic per l’ingrés en la funció pública”. I, si escolteu els crits que cridaven els feixistes que volien colpejar els manifestants el dia 9 d’octubre, comprovareu que molts són els mateixos  o pareguts als que crida Isabel Bonig en el parlament valencià. Ella no parla ni raona. Ella crida. I ben fort. Molt paregut va parlar Inés Arrimadas, a les Illes, contra la llengua acompanyada del català Xavier Pericay i del valencià Toni Cantó —reconeixent sense voler la unitat dels Països Catalans?— en un acte que deien que era en defensa de la llengua, però amb voluntat d’impedir que la llengua avance en els àmbits d’ús formals. Va dir que Balears està “exactament igual que Catalunya fa uns 15 anys”, i que caldria evitar que es cometeren els mateixos errors. I només faltava Pablo Casado, el del màster “polèmic”, que ve al nostre país a dir: “Se segueix amb l’Espanya ens roba i s’acaba adoctrinant els xiquets” per afegir que els Països Catalans són ofensa per als valencians perquè València i Balears són alguna cosa més que un apèndix de Catalunya”.  És a dir que José Maria Aznar té més raó que un sant. Encara que en són tres en poden ser un, com el misteri de la Santíssima Trinitat: des de la dreta, dreta, fins a la frontera del PSOE per intentar fomentar l’odi dels valencians i els balears contra el catalanisme. Evidentment, sense mesurar les conseqüències. Res de nou. Com sempre.

Levante, 15 d'octubre de 2018

dilluns, 8 d’octubre del 2018

Impuls






Amb Impuls Xavier Serra tanca la sèrie de Biografies parcials que considera ja una obra acabada i completa. No vol incloure la seua generació que seria la següent a la del volum que presenta ara. La seua voluntat era escriure sobre uns personatges molt concrets, de les generacions anteriors, que ha tingut la sort de conéixer i que havien tingut una positiva i eficaç repercussió en la cultura              —sobretot en la cultura—, la política o l’economia del País Valencià  en les darreres dècades. En conjunt són vint-i-quatre biografies —sempre parcials— agrupades cronològicament per generacions. “La sèrie està completa, si més no des de la meua parcialitat. Els lectors no es dedicaran a llegir els volums en ordre, ni a seguir l’ordre dins de cada volum. Cada lector començarà per on li plaurà.” Són quatre volums que començà a publicar l’any 2009 que han comptat, des de l’inici, amb els retrats fotogràfics de Francesc Vera i el disseny de les portades de Manuel Boix.    Es tracta d’unes edicions molt acurades marca de la casa —Afers de Vicent Olmos— i una magnífica literatura, entre l’assaig i la narració, que ens conta no només les vivències dels personatges, sinó, també, aspectes fonamentals de la nostra història.


Serra ha volgut fugir de la manera de fer molts llibres que s’acostumen a englobar sota l’etiqueta del retrat literari i que no són altra cosa que reculls necrològics. S’ha volgut apartar dels “discursos i escrits d’ocasió, improvisats, mediocres, banals i plens d’elogis excessius i injustificats”. Sempre ha tingut en compte el precedent de Josep Pla en què ha trobat un mestre que ha sabut oferir-nos unes magnífiques biografies de personatges fonamentals de la nostra cultura amb una prosa elaborada, impecable... En aquest darrer volum trobem els retrats literaris de l’actriu Pepa López que va nàixer a la Vila Joiosa en una època anterior a l’eclosió turística i que ens conta les peripècies de la seua família en el negoci del xocolate i la seua trajectòria professional en el teatre. El de Dominic Keown que ve de les tenebroses xemeneies de les nombroses fàbriques del seu país per a fer crítica literària en el nostre i enamorar-se de l’assaig de Joan Fuster i la poesia de Vicent Andrés Estellés i... El de l’amic Vicent Olmos amb la seua heroïcitat de crear i mantindre viva, tants anys, l’editorial Afers. El de Ferran Arasa que ha dedicat la seua vida a l’arqueologia valenciana. El d’Enedina Lloris que ens endinsa en el món de la música, concretament en el d’una soprano. I, finalment, el de Vicent Partal periodista i director de VilaWeb .

Levante, 8 d'octubre

dimarts, 2 d’octubre del 2018

Xúquer




Si els rius s’han considerat déus o éssers relacionats amb la divinitat, el cicle de la vida, amb les pautes de la fertilitat, la mort i la renovació —com diu Josep Lozano— el Xúquer és el nostre déu. Potser per això l’escriptor d’Alginet, després del seu poemari L'Albufera. Palus Naccarum, ens regala un bon grapat de versos dedicat al nostre riu: Xúquer, uns textos que aquesta vegada van acompanyats de les fotografies d’Albert March en una edició de Neopàtria.

El Xúquer naix en la província de Conca: “als ulls de Valdeminguete,/ naix nostre riu principal,/ ben a prop de Tragacete”/. Un riu que, en aquesta part oriental de la península, històricament, sempre havia estat frontera separant els diferents pobles que l’habitaven fins que Jaume I el convertí en l’eix del nostre país: “Fou Sucro amb els romans,/ Xuqr per als sarraïns,/ Júcar per als castellans,/ i Xúquer li diguem ací.” Jaume I s’estimava el Xúquer i va morir al seu costat: “Casa l’Olivera va ser son ostatge,/ quan la fi esperava sense cap reguard./ D’Alzira partires per al llarg viatge,/ d’Alzira partires per a mai tornar.”

El Xúquer ha acompanyat sempre la gent de la Ribera: “Com un bé que serpenteja/ des de Tous fins a Cullera/ formant nombrosos meandres,/ creua el Xúquer la Ribera”. Ha sigut fonamental per a la nostra subsistència regant els nostres conreus i donant-los l’aigua necessària per a la vida, però no ha tingut un lloc rellevant en el nostre imaginari col·lectiu —es queixa Lozano. Però diu que, tot i això, sí que hi podem trobar alguns autors que han escrit al nostre riu al llarg de la història. Els versos que hi dedicà Ibn Khafaja (Alzira, 1058-1138/9). Els que va fer Luís de Góngora y Argote, el 1603: Los pinares del Júcar. La riberenca novel·la de Blasco Ibáñez, Entre naranjos en què dedica tot un capítol a descriure una terrible riuada que, com la pantanada de Tous, va deixar petjada en la Ribera: “Mil nou-cents huitanta-dos/ fou l’any de la pantanà,/ en què la presa de Tous,/ mitja comarca inundà.” “Hi havia plogut per dalt/ com si s’acabara el món./ Tots els afluents i barrancas/ anaven de gom a gom”. També van escriure al riu Gerardo Diego, Pedro Bárcena, Antoni Prats i... Sobretot, però, els riberencs Josep Palacios amb magnífiques il·lustracions de Manuel Boix en La serp i el riu. I, ara, amb els poemes de Josep Lozano i les fotografies d’Albert March podem gaudir d’un nou homenatge al nostre riu, però també als pobles de la Ribera: “En l’hora suau del capvespre,/ quan el sol se’n va a ponent,/ i les aus van recollint-se/ per trobar un bon recer,/ amb plomes de color rosa/ passa un esbart de flamencs, sobrevolant harmoniosos/ el poble de Fortaleny.” Un llibre que és una autèntic regal.

Levante, 1 d'octubre de 2018






dilluns, 24 de setembre del 2018

Bufar en caldo gelat





Com que vivim en un món que dóna més importància a la forma que al contingut, no seré jo qui aconselle els joves que no es matriculen en un màster malgrat que pense que, en la majoria de casos, són una estafa. Una enganyifa que manta vegades és un requisit per a poder exercir la professió que t’agrada i, per tant, no pots fer altra cosa que pagar i plorar. Fer-te fer un màster, generalment, és una manera com una altra de rascar-te la butxaca. Per això, els màsters “innecessaris”, perquè no te’ls exigeixen, són, en la majoria dels casos, una manera de decorar la pròpia mediocritat, sobretot, si no assisteixes a classe, no aprens res i només els vols per omplir-te de “formes” el currículum sense pensar que quan més temple no hi ha més religió. Com si els títols i els màsters universitaris foren garantia de fer-te menys burro de la resta dels pobres mortals. Una equivocació que, encara que sembla lògica i vàlida, es desmenteix completament quan passes llista del personal i comproves la quantitat de faves que els exhibeixen com si hagueren fet no se sap quina proesa. Només cal veure la cara i les coses que diuen els “acusats” en els casos de frau que estan de moda aquest dies per adonar-te de la “mediocritat” d’uns “senyorets” i d’unes “senyoretes” que bufen en caldo gelat.

Vinc d’un món en què els títols tenien importància, però només com a instrument per guanyar-te la vida d’una manera digna. Tinc uns quants amics que han exercit la seua professió admirablement sense el títol universitari corresponent, com ara, historiadors que han treballat de periodistes o que s’han dedicat a donar classes d’una altra matèria. El mateix Joan Fuster hagué de patir dels mediocres que li van posar dificultats per accedir a la càtedra de literatura de la Universitat de València —ell era advocat— i, fins i tot, hagué de fer una tesi doctoral quan ja havia demostrat, amb les seues publicacions, que sabia més que el personal que l’anava a avaluar. Mireu que escriu en un poema que volia commemorar que feia quatre segles i un dia de la mort de François Rabelais: “Ells ho faran al seu estil:/ amb tènues discursos,/ amb tesis doctorals,/ amb cerimònies cartilaginoses o trossos de pedra. /¿Hi ha res més trist que una tesi doctoral?/ Fes el favor de dir-m’ho!/ Som nosaltres que ens hi agradem, /nosaltres,/ la posteritat/ necròfila,/ necròfaga,/ canora. De fet, les tesis doctorals només serveixen,/ i encara!,/ pour se tourcher le cul,/ concretament culs doctorats”. De fet, quan Fuster es trobava davant un desconegut, que es creia important, el rebia amb un llenguatge procaç, irreverent i irrespectuós, però molt eficaç perquè li estalviava els adotzenats —perquè els espantava.


Levante, 24 de setembre de 2018

dilluns, 17 de setembre del 2018

De veritats i mentides






De menuts ens ensenyaren a no mentir, sobretot, per una raó: perquè era una pecat mortal que ens abocava a l’infern. Ja ho va dir el nostre Ramon Llull: “Qui ven veritat per mentir, ven Déu”. Però, feta la llei, feta la trampa. Hi havia la confessió que t’absolia del pecat i que et deixava més nét i més pur que una patena. Només havies de procurar morir-te un moment després de la confessió      —que no et donara temps per fer més pecats— i anaves directament al cel com si no hagueres mentit o, en tot cas, al purgatori que era una opció raonable i més assequible per a la nostra manera de comportar-nos. Fins i tot, la confessió no era una càrrega insofrible. Hi havia rectors que t’ho feien molt més fàcil, perquè es conformaven amb eufemismes que  t’evitaven dir tota la veritat. És a dir: et permetien una altra manera de mentir.  Si sabies buscar, els trobaves de seguida: “He comés actes impurs”, els deies. I no es parlava més. El bon rector et deia: “Resa dos avemaries en el banquet del front”. I n’hi havia que era tan soca que se n’anava al carrer a resar en el banquet de la porta de la casa del front de l’església. Els senyors rectors no preguntaven més perquè es quedaven sense clientela.

De més majors, tinguérem altres mestres que passaven de preceptes moralistes i ens aconsellaven de no mentir o de mentir només per raons pràctiques, perquè fóra útil. El primer consell em va sorprendre molt —perquè jo era una xiquet molt “adoctrinat”, no com els d’ara— i me la va dir un home major que m’estimava: “No digues mentides, si no és per guanyar diners”. Més tard, en assabentar-me de les coses que hagué de fer per guanyar-se la vida aquell pobre home, en ple franquisme, el vaig entendre un poc millor.  Després, ja vaig sentir coses més elaborades, que també tenien una finalitat pràctica. Que s’ha de saber mentir, perquè si et pillen perds la credibilitat que és una de les poques coses que tenen els pobres. És a dir: o mentir bé —sense que et pillen— o millor dir la veritat. I mentir bé és molt difícil entre altres coses perquè “qui vol mentir, gran memòria ha de tenir”.

Ara, però, se’n passen de la ratlla, sobretot, els que es dediquen a crear opinió. Parle, és clar, de polítics i periodistes. Hom parla de “postveritat” i de “relat” que manta vegades són eufemismes de mentida. No es tracta de dir la veritat. Es tracta de dir allò que volen sentir els “teus”. Allò que els agrada de sentir perquè els emociona o els toca el tendre. I, com que “els teus” ho volen sentir, no importa que siga mentida. I, així, la cosa es degrada, perquè no és busca la veritat, sinó munició per al “combat”. Ara s’ha fet un pas endavant en això de la mentida i la veritat. Ara hom sap que menteixen, i no els pot creure, però no els retira la confiança. Els empenta perquè segueixen mentint per validar el relat en què es vol creure.

Levante, 17 de setembre de 2018




dilluns, 10 de setembre del 2018

El moviment que parla





Torna setembre i torna la Mostra Internacional de Mim. I m’avisa mentre passege per vora mar: “La Mim a Sueca celebrarà del 19 al 23 de setembre la seua 29a edició sota el lema El moviment que parla. Per a oferir-vos tots els detalls sobre aquesta cita amb el millor teatre gestual us convoquem demà dimecres 5 de setembre a la roda de premsa seguida d’un menjar-còctel en l’Hotel Masia El Teular situat en un paratge incomparable envoltat d’arrossars”. Com que fa un dia de possible tronada que és un espectacle de veure en “la partida” —on sempre han passat coses estranyes—, em dic que no m’ho perdré. I hi vaig i escolte el Secretari Autonòmic de Cultura i Esport,  Albert Girona, que explica que ja són vint-i-nou edicions que fan que no calga ja parlar de consolidació de la mostra, sinó de normalitat. I té tota la raó. Els espectacles teatrals, en aquestes dates, són una cosa tan normal a la capital de la Ribera Baixa com la collita de l’arròs que, a hores d’ara, ja comença a presentar un paisatge cada vegada més daurat que anuncia les màquines per a la sega. Girona ens diu que la Generalitat ha duplicat la seua aportació econòmica a un festival que demana l’aportació del Ministeri de Cultura perquè, com diu el regidor de cultura de Sueca, Vicent Baldoví, estem parlant d’un dels més importants festivals de la seua especialitat. Un festival que l’alcaldessa, Raquel Tamarit,  diu que consolida la ciutat com un viver de cultura. I pose encara més atenció per sentir Joan Santacreu, el director del festival: “A voltes atribuïm el gest o el mim a l’expressió de la cara i en aquesta edició volem mostrar com els cossos es posen en moviment per a contar-nos diferents històries, traslladar-nos a universos desconeguts i inèdits, pròxims o propers”.

Ja en el còctel, m’acoste als fotógrafs Vicent M. Pastor i Francesc Vera i veig que parlen de la rivalitat entre Sueca i Cullera. Els recorde que els de Sueca diuen als de Cullera “matajutges”, perquè  el 1911 es va produir una vaga general a Cullera que acabà amb la mort del jutge de Sueca i els seus ajudants. Francesc, però, en contà una de més bona atribuïda al Padre Amado de Cristo Burguera que té una «Historia fundamental de Sueca y sus alrededores».  Diuen que el Padre Amado contava que un dia com avui, amb perill de tronada que feia por que pedregara i fera malbé la collita d’arròs, un llaurador se’n va anar corrents a la muntanyeta dels sants per resar als “benisants”. Va anar i va entrar a l’ermita. I es va estranyar que no eren els sants en la fornícula. Va eixir al carrer i en el cel es trobà amb una història sense paraules. Va veure Abdó i Senén que espentejaven els núvols cap a Cullera perquè soltaren allí la pedregada.  

Levante,10 de setembre del 2018