dilluns, 29 d’agost del 2016

Corrupció i trilingüisme




Sembla que els líders d’un partit en què abunden els experts en la pràctica de la corrupció, com el PP, i els d’un partit que anava d’abanderat de la neteja, com Ciutadans, no saben definir, ara, la parauleta. Els sentim divagar sobre què vol dir corrupció i no sabem si baquejar-nos de riure o de posar-nos a plorar. Com si no fóra una cosa fàcil i senzilla que a casa nostra ja va deixar clareta, ja fa un grapat de segles, el nostre Francesc Eiximenis quan parlava del tirà, d’aquell governant que en fa un mal ús del poder que li és atorgat. Al capítol 58 del  Dotzè de Lo crestià, que porta per títol “Que furtar a la comunitat sia pijor cosa que furtar a alcun en singular”, Eiximenis explica un altre possible tret definitori del tirà: és aquell qui furta a la cosa pública. I ho exposa amb tons exaltats: “Per raó d’açò ensenyaren los grans philòsofs que los tirans deuen ésser perseguits fins a la mort, car tostemps aflaqueixen e empobreixen la cosa pública, e aytant com poden enriqueixen si mateixs”. No hi ha perill, però, que lligen Eiximenis molts dels representants de la nostra dreta. Van de cristians, però, ja ho sabeu: són ignorants en prosa i actes morals.

Els de Ciutadans no es posen d’acord amb el PP  en el tema de la corrupció i no s’atreveixen a demanar-los una peça mediàtica com van fer a Andalusia −com podria ser la nostra Rita Barberà, per què no?−. I busquen l’atenció intentant negociar el model d’ensenyament a Catalunya. La cosa té collons: uns partits minoritaris a Catalunya, des d’un pacte fet a Madrid, han de decidir eliminar el model d’ensenyament català per substituir-lo per un ensenyament trilingüe. Recordeu la batalla de les Illes i les propostes del PP a casa nostra. I, si ho mirem bé, és més divertit encara: només les comunitats que tenim llengua pròpia tenim la necessitat que els nostres alumnes aprenguen ràpidament l’anglés. La trampa és evident: més castellà i més anglés per impedir la normalització de la llengua encara minoritzada. Decidir a Madrid que s’ha de fer en les autonomies en el tema de la llengua no és corrupció? Com a mínim és una proposta poc democràtica.

Si parlem de casa nostra, els polítics haurien de saber que els valencianoparlants som els únics bilingües d’aquesta terra −sabem valencià i castellà− i que, si cal més bilingüisme, vol dir que cal més valencià, perquè els castellanoparlants −la majoria− en saben poc de valencià. Cal que els  polítics s’assabenten que, per garantir els drets dels que tenim una llengua pròpia, l’han d’aprendre tots els que han de servir el ciutadà: els jutges, els polítics, els mestres, els metges... L’excusa que tots hem de saber el castellà és molt pobra. Que aprenguen la nostra llengua, que nosaltres ja hem aprés la seua. I tant com l’hem aprés! Molts de nosaltres, els més majors, a base d’hòsties i humiliacions en l’escola.

Levante, 29 d'agost de 2016

dilluns, 22 d’agost del 2016

Pablo de Iglesias



Durant la maleïda crisi econòmica, va haver un moment en què el personal necessitava un revulsiu, una il·lusió que trencara amb molts dels fonaments de la transició, que havien entrat en descrèdit. Crisi en gairebé totes les institucions, crisi dels partits polítics, corrupció sistèmica... El personal més polititzat volia anar un pas més enllà del que oferien els partits tradicionals i tot començà a canviar. A Catalunya la il·lusió es va trobar en la Independència. Un desig d’independència transversal que ara reivindica tant la dreta com l’esquerra. El marejol va ser tan gran que, fins i tot  i abans que li posaren els braç dins la màniga, el PSC, en teoria partit independent del PSOE, es va apuntar al dret a decidir. El canvi en les forces polítiques va ser  tan brutal que em permetreu que faça la broma de dir que la dreta catalana −que històricament, quan anaven maldades, s’havia encomanat a la guàrdia civil i a l’exèrcit− ara s’ha posat sota l’empara de la CUP.

Al País Valencià, la dreta havia de caure. No podia continuar amb la seua “grande bouffe”, mentre la gent perdia la meitat del salari, la faena o la dignitat. La dreta va caure, però l’alternativa ja no va ser únicament el PSOE, ni la sucursal del Podemos a casa nostra. L’alternativa ha estat una esquerra plural on per primera vegada el valencianisme polític té un pes important. Ajudaren a la maniobra factors com el fet que els nacionalistes valencians comprengueren, per fi, que el País valencià serà d’esquerres o no serà, la irrupció de nous polítics que van entendre que la superestructura és la televisió, un personal molt castigat per la crisi... Si mirem a les Illes, la cosa ha sigut molt semblant. 

Ho diu Iñigo Errejón en els agraïments de la seua tesi doctoral: “Als Països Catalans vaig tenir sempre una terra d’acolliment. Allí vaig comprendre la importància de les arrels, la identitat i els seus acompanyants necessaris.” I, justament, és en el tema nacional on Pablo Iglesias, un personatge amb “ment incisiva i voluntat bolxevic”, se la juga. És en les nacionalitats castigades on ha arrelat més el seu missatge renovador i on s’ha de situar molt bé en allò que Gramsci anomenava “guerra de posicions” en la seua teoria del poder polític: planificar, avançar, retrocedir. A Galícia, supose que haurà aprés la lliçó: que ja no pot fer com Felipe González i el seu partit, que van venir a la democràcia amb el dret d’autodeterminació i han acabat defensat l’Espanya unitària de sempre. Si  Iglesias vol vertebrar l’esquerra de l’estat espanyol, ha de partir de la plurinacionalitat i de la independència de les forces de cada país. Si pot fer això, cosa que dubte, tindré raó jo quan dic que els de Podemos són els més espanyols de tots, perquè, en teoria, defensen l’única Espanya que podria tenir un poquet de trellat.


Levante, 22 d'agost de 2016

dilluns, 15 d’agost del 2016

Albert Rivera







Que descansats s’hauran quedat els “intel·lectuals” nacionals espanyols Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc Carreras, Xavier Pericany i tota aquella colla de gent que inventaren allò de Ciutadans. Han tirat la pedra (Albert Rivera) i han amagat la mà. No diuen ni piu i han deixat sol el xiquet, que no té ni idea, que no sap qui és Immanuel Kant, ni la seua Crítica de la raó pura, però, com s’ha  vist, tampoc no coneix bé la Constitució ni el paper del rei en el negoci que porten ara de la investidura. Em dóna la impressió que Albert Rivera només sap dir que no vol poltrones i que: “jo sóc espanyol, espanyol...” Un discurs molt pobre. En realitat el mateix discurs que tenien els intel·lectuals que muntaren el “tinglado” disfressats de progressistes, però fent olor a claveguera. Tenen raó els meus amics del nord quan diuen: “Ací ja sabem com són i de què van. Ara ho sabreu vosaltres”. I la veritat és que ja anem sabent-ho. No s’han apartat un pas de la vella i fastigosa caverna de sempre. Més que substituir-la, volen reforçar-la. No han vingut a regenera res, han vingut a portar renovada la vella malaltia de sempre, la de l’Espanya carpetovetònica. S’han  instal·lat a casa nostra per impedir allò que els corruptes ja no podien impedir: la nostra normalització com a poble. 


A l’altiplà, com que ja està el PP i no saben més, cada dia diuen una cosa i l’endemà la contrària. Del no a l’abstenció, i de l’abstenció al sí. Mireu quina bola: “No hi ha vet a Rajoy, ja ho hem dit, mai no l’ha hagut”. I Rivera es queda amb cara d’innocent i, en compte d’agafar el bou per les banyes, es deixa torejar per un Rajoy que hauria d’estar acorralat, però que marca el ritme de totes les jugades. Ridícules les sis exigències per a negociar: sis trampes per a justificar el sí. I, encara que sembla que van avant i arrere, des del principi han anat en la mateixa direcció. Té raó Pablo Echenique: “Confirmat: Ciutadans s’ofereix a llavar-li la cara al partit més corrupte d’Europa. Ara Rajoy només ha d’agafar sabó i la tovallola”. I tot això ho fan sense gràcia, sense posar res de consistent en la trama. Tot és previsible des del principi i ens avorreixen com una ostra. I acabem apagant la tele, passant de les notícies i llegim Irène o Alex de Pierre Lemaitre que, malgrat Ciutadans i gràcies a Bromera, podem llegir en català. Un inspector Camille Verhoeven que fa el que ha de fer: investigar. I capítols curts en què sempre passa alguna cosa i tot és rellevant. Intriga i incertesa i una història plena de sorpreses i girs. Res a veure en la farsa aquesta en què s’ha convertit la investidura del nou govern. Continuaran manant els mateixos de sempre. Encara com, a casa nostra, els hem pogut donar unes vacances. Que duren, per l’amor de Déu!

Levante, 15 d'agost de 2016


dilluns, 8 d’agost del 2016

Per vora mar






Cada dia, de bon matí, si puc, camine per vora mar des de Bega de Mar, en el terme de Sueca, fins al far de Cullera. Com que m’entretinc unes quantes hores en el passeig, faig el sacrilegi de connectar-me la ràdio del mòbil per estar una mica acompanyat. Així, mentre camine entre les dunes i la mar, em trobe amb tota classe de sorpreses. La primera del dia és una entrevista que li fa una ràdio espanyola a Eduardo Zaplana. Només l’anuncien em ve al cap una interjecció que és un eufemisme de carall: caram! I tot seguit una frase de Gerard Piqué: “amb tu començà tot”. L’entrevista no té res, ximpleries. Es nota que, a banda dels tripijocs de la formació del nou govern, els periodistes no saben què traure. Van sequets. Zaplana diu: “No ho sé”. Després de dotze anys dels atemptats de l’11-M a Madrid manté que: “quedarà sempre el dubte de si hi havia algú més” darrere del major atac terrorista en la història d’Europa. Encara com se’m talla l’emissió quan comença a parlar de corrupció: “cal distingir entre les coses greus i les anecdòtiques”. 


En aquest mateix moment em sona el mòbil. Sent la veu de Manel Joan i Arinyó que vol que dinem, però vol que vinga Anna Moner. “No ho organitzes tu? Doncs, dis-li-ho tu”, li dic. “No. Li tinc por. Fes-ho tu”. Intente explicar-li que això del bisturí i del ganivet Anna només ho fa servir en la ficció, però Manel no baixa de la moto. Finalment li dic que vindrà també Francesc Vera, que ja ha fet prou de Capitán Tan i que estarà per ací i també Jordi Boladeras, que em presentà en casa Fuster Quan truquen de matinada en versos alexandrins. Xe, calla! En versos alexandrins? Com que no s’ho creu i en el mòbil es pot fer de tot, li envie l’escrit. Ja posats i com que encara sona en la ràdio l’entrevista amb Zaplana, telefone a Anna i li parle del dinar i, evidentment, li conte les pors d’Arinyó. “Això és que la jubilació li ha alterat alguna cosa”, em diu Anna. Encara vols que se’ns altere més, li dic. I ens fem un fart de riure. Aprofite l’avinentesa per vendre-li la burra que em presente el meu nou llibre, Els dimonis que dicten (Afers) que eixirà a setembre. “M’encanta el títol, ja saps que els dimonis....”. I es talla la comunicació. Com que ja està tot dit i el dinar organitzat, torne a engegar la ràdio i ara m’apareix Isabel Bonig, que assegura que no ha rebut cap regal de la presumpta trama de l’AVE Múrcia-Alacant. I diu que és increïble que facen política barata en aquest tema. Com si la política del seu partit estiguera en les altures. I denuncia els retalls del consell en partides socials... Té la cara folrada de baqueta. M’adone que ja he tornat a casa i no he vist ni la mar. I això que anava caminant per la voreta. Tanque la ràdio, la deixe dins del barret i entre a l’aigua. No vull tornar a casa sense la sensació d’haver-me submergit encara que siga un poquet.

Levante, 8 d'agost de 2016

dilluns, 1 d’agost del 2016

Mariano Rajoy



Quan era molt jove i innocent, Joan Fuster em va regalar dos llibres seus que no m’esperava i que no havia llegit encara. No em va voler regalar Nosaltres els valencians o El blau en la senyera, com jo haguera volgut. Segurament em veuria excessivament adoctrinat i ple de conviccions i va preferir obsequiar-me amb dos volums amb moltes idees i poques creences que em feren pensar. Unes obres que m’han acompanyat sempre: Consells proverbis i insolències i el Dietari 1952-1960. En la pàgina 30 del Dietari podeu llegir: “Amb uns interlocutors com els que Plató acostuma adjudicar a Sòcrates, devia resultar molt fàcil ser Sòcrates”. Aquest aforisme em va portar a llegir els Diàlegs de Plató i em forçà, sobretot, a prestar l’orella a les paraules ingènues dels seus interlocutors, a la seua ximpleria. Per això, ara que veig Rajoy eixir triomfant en totes les competicions malgrat les malifetes dels seus companys (pregunta: què ha de fer una organització política perquè la il·legalitzen?) no puc deixar de preguntar-me a quin punt d’ignorància, d’ineptitud, d’ineficàcia, de covardia... poden arribar uns faves que es creuen d’esquerres.


No parle només dels dirigents. Un amic meu de dretes, que no ha llegit mai res, m’ho va dir molt claret: “Mira, Voro, nosaltres som malvats, però vosaltres sou ximples. No sou capaços de tapar-se el nas i anar a votar. Sempre trobeu pegues: no són prou nacionalistes, no tenen en compte no sé què, el cap de llista no m’agrada... I molts us quedeu a casa. Sou un melonar! Nosaltres ho tenim molt més clar: votem Rajoy i després ens confessem”. I té més raó que un sant, però no és prou, perquè, encara que no arriben als números que calen, Rajoy ha d’arreglar la partida. I l’arregla, perquè sap controlar el temps i, com un bon jugador de pòquer o de truc, sap quan ha d’envidar o tirar la falta. Sap deixar que li facen la faena els que manen de veritat amb les seues pressions i espera les discrepàncies i el canibalisme dels seus contrincants. L’ajuden els mitjans de comunicació, però també la poca traça dels sues opositors. Mireu la jugada. L’oposició, ingènua, no veu altra possibilitat i no para de dir que Rajoy ha d’acceptar l’encàrrec del rei i, per tant, ha d’anar a la investidura. No saben més. Rajoy, però, sap fer 19 punts amb tres daus. Com Sant Benet que “tirant els daus, va fer en dos d’ells XII punts, i el tercer dau es partí per dues parts, i en la part sobirana VI punts presentant i en la altra, ensems departida, aparegué un as, axí que Sant Benet va fer XIX punts”.  Rajoy ha acceptar l’encàrrec del Rei, però jugarà la partida, si la guanya. Com ha de ser. Com va fer en la Mesa del Congrés on també va fer 19 punts amb tres daus.

Levante, 1 d'agost de 2016