Del beat Ramon
Llull hem de dir que ens importa ben poc la seua vida i obra dedicada al
proselitisme cristià i al seu pla de conversió dels infidels. No ens entusiasma
tampoc el sistema filosòfic que va crear, l’Art, que intentava integrar la
religió, la filosofia, la ciència i la moral, tot per demostrar la superioritat
del cristianisme. Per això, no mourem un dit perquè el canonitzen, perquè tant
ens en dóna que s’haja quedat eclesiàsticament com un simple servent de Déu,
encara que popularment siga considerat i titulat com a beat. Sí que ens
diverteix molt la seua conversió, la seua manera de veure la llum molt més
literària que la de Sant Pau. No coneguem massa els seus primers anys, però
sembla que s’ho passava molt bé en la seua vida cortesana i llicenciosa fins
que canvià radicalment després d’un fet extraordinari. No sabem amb quina de
les dues versions quedar-nos de la causa del seu canvi radical. Qui de
vosaltres no canviaria de vida si mentre escrivíreu un poema d’amor se us
apareguera Jesucrist penjat en la creu? Més encara si aquesta visió es repetira
quatre vegades més. L’altra versió encara és més bona. Diuen que perseguint una
mallorquina dalt del cavall se n’entrà en una església. Quan ja l’havia
atrapada, baixà del cavall i la xicota, acorralada, no va tenir més remei que
ensenyar-li el seu pit malalt, podrit pel càncer. La conversió va ser imminent
com no podria ser d’altra manera.
Ara bé, el motiu
pel qual ens sumarem a celebrar el seté centenari de la seua mort, que
començarà el proper novembre, no és aquest. El motiu és que Ramon Llull, junt
als cronistes, ha estat creador de la nostra prosa literària. El fet que ens
dotara d’un model de prosa apta per a poder tractar totes les àrees del
coneixement degué ser una tasca brutal. No li agrairem mai prou que fóra el
primer europeu que va escriure en la llengua materna llibres sobre temes de
tots els àmbits de la vida humana i de la cultura del seu temps, quan l’únic
vehicle en què s’havia escrit sobre aquestes matèries, fins aquell moment, era
el llatí. No us sona actual la història? Va, diguem-ho també, un poc sí que ens
commou la seua literatura: “L’amor és una mar pertorbada per onades i vents,
sense port ni ribatge. Mor l’amic en la mar, i amb la seua mort moren els seus
turments i naixen els seus compliments”.
Levante, 28 de setembre de 2015