dilluns, 26 d’octubre del 2015

Ensenyar a navegar



L’altre dia un professor em contava que va manar als seus alumnes que llegiren un text d’un autor clàssic per després comentar-lo. Mentre tots estaven cara el paper, observà com un d’ells estava atent a la pantalla del seu telèfon mòbil. Abans de renyar-lo, el professor va tenir la sort de decidir alçar-se de la seua poltrona, s’acostà a la taula del xicot i comprovà que estava llegint el mateix text que llegien, en paper, els seus companys. Es tractava d’un conte del Decameró que el jove estava visualitzant a través de la Serp blanca, una magnifica web d’Enric Iborra on, entre altres escrits literaris, es recullen diversos materials de la literatura universal. El professor, més que enfadar-s’hi, se sentí satisfet, perquè va comprovar que la seua batalla a favor de les noves tecnologies començava a donar fruits. Estava cansat de discutir amb els companys i dir-los que el mòbil no era cap enemic que calia prohibir als alumnes, sinó una eina molt útil que era necessari ensenyar-los a utilitzar. Si els ensenyem, poden consultar qualsevol diccionari, qualsevol data de qualsevol autor, escoltar un poema d’Ausiàs Marc cantat o comentat i, per què no un bon catàleg de llibres fet per als alumnes i no per al professor?... I és que la lectura d’avui no té res a veure amb la lectura del passat. No podem tancar la porta a la realitat, perquè ens entrarà per la finestra. Per això, no ens hem de limitar a prohibir que els joves naveguen, cal ensenyar-los a navegar, perquè la xarxa és un mar turbulent d’ones i vents que per navegar-hi necessita capità, timó, rumb...   

S’ha escrit molt sobre el fet que els joves no lligen i s’han fet un fum de propostes per fomentar la lectura. Propostes que manta vegades no tenen en compte que, en molt poc de temps, s’ha produït una revolució tecnològica amb efectes que encara no som capaços de captar, ni de pair. Uns efectes que segur que seran molt més influents que els que va produir la revolució que la invenció de la impremta va suposar i que encara és la base del llibre d’avui. La impremta revolucionà la lectura. Eixamplà el mercat, canvià el concepte de llegir i va fer que el lector es poguera relacionar directament amb el text sense intermediaris. Es passà d’escoltar a llegir. Ara, però, anem un pas més enllà: el lector té la possibilitat de dir la seua. I els plans lectors han de tenir en compte aquests canvis. La tecnologia també pot acostar el lector als llibres, als de sempre. Ben encaminat, un conte del Decameró trobat en la xarxa et pot portar a buscar el llibre sencer, al darrer llibre de Baixauli o a un bon manual de Literatura Universal. La xarxa no és un enemic del paper, el pot reforçar.

Levante, 26 d'octubre de 2015 

dilluns, 19 d’octubre del 2015

El cardenal




Si els valencians no hem tingut sort amb els nostres dirigents polítics (sobretot amb els de dreta), si som (encara) un país sense política, què em digueu dels dirigents de l’església? Em direu sense cap por a equivocar-vos que la jerarquia de l’església valenciana, no ha intentat arrelar-se al país, i no ha sentit com a pròpia la nostra llengua i cultura. Per no tenir no tenen materials litúrgics per a celebrar, predicar i ensenyar en valencià, com han denunciat rectors com Juli Cignes: “Si un vol treballar i fer servir el valencià en la vida de l'Església, ha de recórrer a Barcelona per tal de buscar càntics i materials pastorals i litúrgics, perquè ací no tenim res. Aquest és el panorama.”

Si el cardenal arquebisbe de València, Antonio Cañizares, no té cap respecte als seus feligresos, quin respecte, quin amor tindrà als refugiats d’un país i una religió diferents? Cap amor. I vol posar fre a “la invasió d’emigrants i refugiats”, perquè posa en qüestió que siguen realment “perseguits” i es trau de la màniga que formen part d’un “cavall de Troia” dins les societats europees i, concretament, l’espanyola. I ho remata: “no es pot jugar amb la història i la identitat dels pobles”.

Encara com comencem a tenir polítics, com la nostra vicepresidenta Mònica Oltra, que va saber contestar-li com Déu mana: “Vaig tenir fam i em donàreu de beure; era foraster, i em vau acollir; despullat, i em vau vestir; malalt, i em visitàreu; era a la presó, i vinguéreu a veure’m”. La vicepresidenta haguera pogut explicar-li també que els que han jugat i juguen en la nostra història i identitat són el personal de totes les jerarquies, que són els que han portat veritablement la parca de la destrucció de la nostra cultura. Són els més nobles senyors: “Ah veureu què va fer i a què va arriscar-se l’estrenu dins el cavall polit, on sèiem tots els més nobles dels argius, als troians portant la destrossa i la parca”.


Crec, modestament, que no hi ha prou que corregisquen o que es corregisca aquest senyor. Alguna cosa més hauria de fer l’església amb una postura tan dissident amb la del Papa. Es tracta de missatges no diferents, sinó antagònics. Per què creurà tot un senyor cardenal que la gent abandona casa seua i es posa a caminar per les carreteres o a jugar-se la vida en la mar amb els fills i carregats de misèria, sense res?

Levante, 19 d'octubre de 2015

dilluns, 12 d’octubre del 2015

Biografies parcials 3




El professor i escriptor Xavier Serra ens regala sis retrats més de la seua col·lecció Biografies parcials “L’època crítica” (Afers): “En un volum anterior d’aquesta sèrie ja vaig escriure que el País Valencià havia fet eclosió, en tots els aspectes, en la dècada dels setanta del segle passat. La dècada precedent fou “l’època crítica”: l’etapa en què aparegueren unes primeres mostres, molt restringides encara, molt localitzades, de vitalitat política”. I retrata sis personatges nascuts entre 1936 i el 1940 que considera culturalment determinants d’acord amb el seu cànon particular, que, com el de Plutarc, en les seues Vides Paral·leles, pretén seduir-nos i d’influir-nos a través d’un l’ideal ètic. En aquest cas els personatges retratats són l’escriptor Joan Francesc Mira, el fotògraf Francesc Jarque, el cantant Raimon, l’historiador Thomas Glick, el filòsof Josep Lluís Blasco i l’estudiós de la literatura catalana Albert Hauf. Personatges que, tret del filòleg Albert Hauf, ens acosten a l’ambient gris i ensopit, però ocultament efervescent de la ciutat de València en els primers anys de la dècada dels seixanta.


Encara que Xavier Serra té un estil molt propi en què combina una narració eficaç amb l’assaig més pur i dur amb opinions molt contundents, no podrà evitar que se’l compare amb un precedent que ell coneix molt bé. Parle, és clar, de Josep Pla: “L'única manera de lluitar contra la terrible invasió de l'oblit, de crear una memòria col·lectiva és recordar, infatigablement, el que alguns homes —és a dir, el poble— han fet una mica més enllà dels interessos particulars, immediats i petits.” Serra, a més d’il·lustrar a través de les seues biografies la història recent del País Valencià, fa també, com Pla, literatura de la bona. Fer-nos llegir sis biografies d’una tirada, com si llegírem una bona novel·la, és un mèrit del seu estil que conté una prosa elaboradíssima, literària, però clara i assequible. Una prosa molt personal, però que, al mateix temps, conté la influència de mestres com Joan Fuster que, inevitablement, apareix en gairebé totes les seues biografies. Esperem que algun dia ens en faça una com Déu mana de l’autor de Nosaltres els valencians, que continga no només la seua vida, sinó l’evolució de les seues idees. Una biografia que caldria que fera també i acompanyat, com sempre, del fotògraf Francesc Vera.

Levante, 12 d'octubre de 2015

dilluns, 5 d’octubre del 2015

Pacten o no pacten?




Difícil dilema en què es troben els nacionalistes valencians. Tot un tràngol perquè els pactes són com els matrimonis o els melons, que no saps com t’aniran fins que no els encetes, a bou passat. El fet que les expectatives de Pablo Iglesias s’han desinflat, segons diuen les enquestes, dóna ales als sectors més reticents al pacte i els que en són partidaris no acaben d’entusiasmar-se. La provatura de Grècia li ha fet molt de mal al partit de Pablo Iglesias perquè ha visualitzat que no tenen alternativa a la socialdemocràcia. Per a engolir-se les polítiques dels poderosos no feia falta aquell viatge, els diuen sense cap tipus de compassió. Els del Bloc, no sé si tot Compromís, sí que té una alternativa real a la socialdemocràcia espanyola. Encara que no tenen massa diferències en les polítiques econòmiques i socials, sí que en tenen moltes en la manera d’entendre les relacions amb l’estat. La qüestió nacional sempre ha estat la diferència entre el Bloc i els altres partits progressistes. Una qüestió que, potser, entendrien molt més que els de Podemos alguns dirigents socialistes valencians com ara Ximo Puig o Vicent Soler, si no militaren en un partit socialista tan difícil, com diu Rubalcaba. Un  partit que acaba de liquidar, fer miques, el PSC i que té un dirigent que s’embolcalla amb la bandera espanyola i que ara diu que Ciutadans pot ser un molt bon aliat per a després de les eleccions generals ¿Us podeu imaginar com ens aniria a qui ens estimem aquest país si el PSPV haguera pactat amb Ciutadans amb tot el discurs de Carolina Punset? Penseu-ho bé, perquè només els han faltat el números, perquè Mònica Oltra va fer tots els mèrits per a aconseguir aquell pacte.


Ara els nacionalistes tenen el problema que els d’Iniciativa, els de Mònica Oltra, estan entusiasmats amb el pacte amb Podemos i que el Bloc té molts militants reticents. Cal anar en compte i no precipitar-se. Ara és el moment d’obrir el diàleg i valorar si, tot ben lligat el pacte, pot servir per fer un grup parlamentari valencià. Un grup fet des d’ací i sense ingerències de Madrid. I obert a Esquerra Unida, per què no? Podemos no en vol saber res d’Esquerra Unida perquè no són faves i saben on estan els vots. Si hi ha pacte, que siga des de l’unitat i dels interessos del país i de la seua gent, no dels dels partits. I, si no hi ha, també, que siga un trencament amb trellat.

Levante, 5 d'octubre de 2015