dilluns, 24 de setembre del 2018

Bufar en caldo gelat





Com que vivim en un món que dóna més importància a la forma que al contingut, no seré jo qui aconselle els joves que no es matriculen en un màster malgrat que pense que, en la majoria de casos, són una estafa. Una enganyifa que manta vegades és un requisit per a poder exercir la professió que t’agrada i, per tant, no pots fer altra cosa que pagar i plorar. Fer-te fer un màster, generalment, és una manera com una altra de rascar-te la butxaca. Per això, els màsters “innecessaris”, perquè no te’ls exigeixen, són, en la majoria dels casos, una manera de decorar la pròpia mediocritat, sobretot, si no assisteixes a classe, no aprens res i només els vols per omplir-te de “formes” el currículum sense pensar que quan més temple no hi ha més religió. Com si els títols i els màsters universitaris foren garantia de fer-te menys burro de la resta dels pobres mortals. Una equivocació que, encara que sembla lògica i vàlida, es desmenteix completament quan passes llista del personal i comproves la quantitat de faves que els exhibeixen com si hagueren fet no se sap quina proesa. Només cal veure la cara i les coses que diuen els “acusats” en els casos de frau que estan de moda aquest dies per adonar-te de la “mediocritat” d’uns “senyorets” i d’unes “senyoretes” que bufen en caldo gelat.

Vinc d’un món en què els títols tenien importància, però només com a instrument per guanyar-te la vida d’una manera digna. Tinc uns quants amics que han exercit la seua professió admirablement sense el títol universitari corresponent, com ara, historiadors que han treballat de periodistes o que s’han dedicat a donar classes d’una altra matèria. El mateix Joan Fuster hagué de patir dels mediocres que li van posar dificultats per accedir a la càtedra de literatura de la Universitat de València —ell era advocat— i, fins i tot, hagué de fer una tesi doctoral quan ja havia demostrat, amb les seues publicacions, que sabia més que el personal que l’anava a avaluar. Mireu que escriu en un poema que volia commemorar que feia quatre segles i un dia de la mort de François Rabelais: “Ells ho faran al seu estil:/ amb tènues discursos,/ amb tesis doctorals,/ amb cerimònies cartilaginoses o trossos de pedra. /¿Hi ha res més trist que una tesi doctoral?/ Fes el favor de dir-m’ho!/ Som nosaltres que ens hi agradem, /nosaltres,/ la posteritat/ necròfila,/ necròfaga,/ canora. De fet, les tesis doctorals només serveixen,/ i encara!,/ pour se tourcher le cul,/ concretament culs doctorats”. De fet, quan Fuster es trobava davant un desconegut, que es creia important, el rebia amb un llenguatge procaç, irreverent i irrespectuós, però molt eficaç perquè li estalviava els adotzenats —perquè els espantava.


Levante, 24 de setembre de 2018

dilluns, 17 de setembre del 2018

De veritats i mentides






De menuts ens ensenyaren a no mentir, sobretot, per una raó: perquè era una pecat mortal que ens abocava a l’infern. Ja ho va dir el nostre Ramon Llull: “Qui ven veritat per mentir, ven Déu”. Però, feta la llei, feta la trampa. Hi havia la confessió que t’absolia del pecat i que et deixava més nét i més pur que una patena. Només havies de procurar morir-te un moment després de la confessió      —que no et donara temps per fer més pecats— i anaves directament al cel com si no hagueres mentit o, en tot cas, al purgatori que era una opció raonable i més assequible per a la nostra manera de comportar-nos. Fins i tot, la confessió no era una càrrega insofrible. Hi havia rectors que t’ho feien molt més fàcil, perquè es conformaven amb eufemismes que  t’evitaven dir tota la veritat. És a dir: et permetien una altra manera de mentir.  Si sabies buscar, els trobaves de seguida: “He comés actes impurs”, els deies. I no es parlava més. El bon rector et deia: “Resa dos avemaries en el banquet del front”. I n’hi havia que era tan soca que se n’anava al carrer a resar en el banquet de la porta de la casa del front de l’església. Els senyors rectors no preguntaven més perquè es quedaven sense clientela.

De més majors, tinguérem altres mestres que passaven de preceptes moralistes i ens aconsellaven de no mentir o de mentir només per raons pràctiques, perquè fóra útil. El primer consell em va sorprendre molt —perquè jo era una xiquet molt “adoctrinat”, no com els d’ara— i me la va dir un home major que m’estimava: “No digues mentides, si no és per guanyar diners”. Més tard, en assabentar-me de les coses que hagué de fer per guanyar-se la vida aquell pobre home, en ple franquisme, el vaig entendre un poc millor.  Després, ja vaig sentir coses més elaborades, que també tenien una finalitat pràctica. Que s’ha de saber mentir, perquè si et pillen perds la credibilitat que és una de les poques coses que tenen els pobres. És a dir: o mentir bé —sense que et pillen— o millor dir la veritat. I mentir bé és molt difícil entre altres coses perquè “qui vol mentir, gran memòria ha de tenir”.

Ara, però, se’n passen de la ratlla, sobretot, els que es dediquen a crear opinió. Parle, és clar, de polítics i periodistes. Hom parla de “postveritat” i de “relat” que manta vegades són eufemismes de mentida. No es tracta de dir la veritat. Es tracta de dir allò que volen sentir els “teus”. Allò que els agrada de sentir perquè els emociona o els toca el tendre. I, com que “els teus” ho volen sentir, no importa que siga mentida. I, així, la cosa es degrada, perquè no és busca la veritat, sinó munició per al “combat”. Ara s’ha fet un pas endavant en això de la mentida i la veritat. Ara hom sap que menteixen, i no els pot creure, però no els retira la confiança. Els empenta perquè segueixen mentint per validar el relat en què es vol creure.

Levante, 17 de setembre de 2018




dilluns, 10 de setembre del 2018

El moviment que parla





Torna setembre i torna la Mostra Internacional de Mim. I m’avisa mentre passege per vora mar: “La Mim a Sueca celebrarà del 19 al 23 de setembre la seua 29a edició sota el lema El moviment que parla. Per a oferir-vos tots els detalls sobre aquesta cita amb el millor teatre gestual us convoquem demà dimecres 5 de setembre a la roda de premsa seguida d’un menjar-còctel en l’Hotel Masia El Teular situat en un paratge incomparable envoltat d’arrossars”. Com que fa un dia de possible tronada que és un espectacle de veure en “la partida” —on sempre han passat coses estranyes—, em dic que no m’ho perdré. I hi vaig i escolte el Secretari Autonòmic de Cultura i Esport,  Albert Girona, que explica que ja són vint-i-nou edicions que fan que no calga ja parlar de consolidació de la mostra, sinó de normalitat. I té tota la raó. Els espectacles teatrals, en aquestes dates, són una cosa tan normal a la capital de la Ribera Baixa com la collita de l’arròs que, a hores d’ara, ja comença a presentar un paisatge cada vegada més daurat que anuncia les màquines per a la sega. Girona ens diu que la Generalitat ha duplicat la seua aportació econòmica a un festival que demana l’aportació del Ministeri de Cultura perquè, com diu el regidor de cultura de Sueca, Vicent Baldoví, estem parlant d’un dels més importants festivals de la seua especialitat. Un festival que l’alcaldessa, Raquel Tamarit,  diu que consolida la ciutat com un viver de cultura. I pose encara més atenció per sentir Joan Santacreu, el director del festival: “A voltes atribuïm el gest o el mim a l’expressió de la cara i en aquesta edició volem mostrar com els cossos es posen en moviment per a contar-nos diferents històries, traslladar-nos a universos desconeguts i inèdits, pròxims o propers”.

Ja en el còctel, m’acoste als fotógrafs Vicent M. Pastor i Francesc Vera i veig que parlen de la rivalitat entre Sueca i Cullera. Els recorde que els de Sueca diuen als de Cullera “matajutges”, perquè  el 1911 es va produir una vaga general a Cullera que acabà amb la mort del jutge de Sueca i els seus ajudants. Francesc, però, en contà una de més bona atribuïda al Padre Amado de Cristo Burguera que té una «Historia fundamental de Sueca y sus alrededores».  Diuen que el Padre Amado contava que un dia com avui, amb perill de tronada que feia por que pedregara i fera malbé la collita d’arròs, un llaurador se’n va anar corrents a la muntanyeta dels sants per resar als “benisants”. Va anar i va entrar a l’ermita. I es va estranyar que no eren els sants en la fornícula. Va eixir al carrer i en el cel es trobà amb una història sense paraules. Va veure Abdó i Senén que espentejaven els núvols cap a Cullera perquè soltaren allí la pedregada.  

Levante,10 de setembre del 2018


dilluns, 3 de setembre del 2018

Josep Fontana





Vaig sentir parlar de Josep Fontana uns dos o tres anys abans que els companys del Partit Comunista d’Espanya ens volgueren fer empassar una Constitució que venien com si es tractara del Manifest Comunista. I ja veieu com ha eixit la criatura! Només heu de sentir qui i de quina manera avui defensa aquella Constitució sense voler reformar-la: els que no la volien per altres motius que nosaltres i ara la volen immutable, com la Bíblia, que no es pot canviar ni una coma. En aquells temps, tenia amics que contaven meravelles de les classes que Fontana impartia en la Facultat d’Econòmiques. Hi assistia tanta gent, fins i tot d’altres facultats, que molts es quedaven sense cadira i havien de seure en terra. 

Diuen que Josep Fontana es va fer historiador gràcies a les classes clandestines sobre llengua, literatura i història catalanes que s’impartien en el domicili de Ferran Soldevila i el magisteri de Jaume Vicens Vives, de la mateixa manera que alguns de nosaltres ho férem gràcies a les classes particulars de Joan Fuster, a Sant Josep 10, a Sueca, i a les classes que ens donava Juana Bravo a l’institut que avui porta el nom de l’escriptor. Recorde que Juana Bravo ens explicava en classe fets que estaven produint-se en aquell moment, com era el colp d’estat d’Augusto Pinochet a Xile. Juana Bravo i Fuster eren també d’aquells professors dels quals parla Joan Romero referint-se a Fontana. Cite de memòria i traduïsc: “Fontana era un professor que no volia que els estudiants repetiren el que ell deia o pensava. Sinó que més bé era un professor que proporcionava als estudiants els coneixements disponibles, un bon estat de la qüestió respecte de tot el que s’havia dit, sobre les qüestions més rellevants de la matèria, perquè cada estudiant fóra capaç de comprendre en profunditat els processos en curs i d’extraure les seues pròpies conclusions. Però també de suggerir-los els camins i vies d’accés a informació variada i activitats que tenien o ocorrien fora de l’aula”.  

Com diu Pedro Ruiz, li interessava la història com a Antonio Gramsci. Aquella història que es refereix al major nombre possible d’homes i dones, a tots els ésser humans del món quan s’uneixen entre ells en societat i treballen i lluiten per millorar-se a ells mateixos. La història que paga la pena, com diu Marc Bloch, és la que legitima socialment l’esforç intel·lectual, és aquella que no es limita a proporcionar “delectances estètiques” i erudició. La història ha d’ajudar-nos a viure millor. Fontana ho tenia molt clar i en la línia també del mestre Pierre Vilar ens deia: “Necessitem una història que ens ajude a interpretar els problemes col·lectius dels homes i les dones, per a entendre el món i ajudar a canviar-lo”. Descanse en pau.



Levante, 3 de setembre de 2018