dilluns, 11 de febrer del 2019

Clubs de lectura



    


Sempre m’he trobat molt a gust en els clubs de lectura que m’han convidat, perquè és un plaer reunir-te amb unes persones que t’han llegit i volen conversar sobre una obra a la qual tu li has dedicat moltes hores de la teua vida i, en molts aspectes, forma part de tu. I es tracta d’això, de parlar-ne del procés de creació, de quina part de realitat i de ficció hi ha en el teu llibre i de totes les coses que en volen saber −que en són moltes− els teus lectors. Prop de casa meua hi ha tres grups de lectura que funcionen molt bé i estan conduïts per tres persones que s’estimen els llibres i volen compartir la seua passió fomentant, com poden i saben, la lectura. Parle de Jeremies Barberà a Albalat,  d’Eduard J. Gay a Polinyà i de Josep Santandreu a Sueca. Les seues sessions són molt interessants i amenes perquè, sempre que poden, fan participar els autors dels llibres en les seues tertúlies i debats. I no ho tenen difícil perquè, a la Ribera, pegues una puntada a una pedra i et trobes amb un escriptor camuflat, o amb pilotes −aquest de les pilotes deu ser el meu amic Manuel Joan Arinyó−, que de tot n’hi ha. No vull dir més noms, perquè, com són amics, no me’n vull deixar cap de la llarga llista. Per cert, enguany celebrarem, el 16 de febrer a Albalat, crec que la XVI Trobada d’escriptors i escriptores de la Ribera i ens reunirem uns quants amics i amigues que fan fotografies o escultures, canten, pinten, escriuen, editen... perquè no tenim cap tipus de mania i està obert a totes les activitats artístico-culturals i afins. En definitiva, hi serem el bo i millor de cada casa. 

Abans de la trobada passe pel club de lectura d’Albalat on hi ha una sessió de la novel·la Aldebaran de Josep Franco (Bromera), que és la que més m’agrada de totes les que ha escrit que en són un bon grapat. Josep Franco és un dels més veterans i més productius escriptors de la Ribera que a Aldebaran conta una història situada en un temps de canvis, finals del segle XIX i principis del segle XX, quan el moviment anarquista començava a consolidar-se arreu del món i molts intel·lectuals artistes i persones respectables abraçaven l’acràcia i es posaven a l’avantguarda de la Revolució buscant la llibertat. Aquella “estrella vermella, poderosa i grandíssima, molt més gran que el nostre sol, que els astrònoms antics anomenaven Aldebaran. I lluitar per la llibertat és com pretendre arribar algun dia a Aldebaran: sabem que no hi arribarem mai, que mai no farem realitat el nostre somni, però que mentre lluitem per tenir Aldebaran a l’abast de la mà, en som els amos i ningú no ens pot furtar aquest somni. La llibertat és també l’estrella vermella: mentre lluitem per ella, és ja nostra.”

Levante,11 de febrer de 2019





dilluns, 4 de febrer del 2019

De bales i de presos




  

Ara resulta que, en aquesta pell de brau, la gran defensa de la “democràcia” consisteix a negar el dret a decidir als catalans, a blindar les coses “intocables” i a exigir que es vote a la Venezuela de Maduro, oblidant-se de tots els altres països “amics”, o “no tan amics”, que no són democràtics i a alguns dels quals proveïm de joguets que maten. No cal dir noms. Sí que està per terra la política quan s’imposa el relat dels tres bessons encarregats de custodiar les essències de la pàtria. Em fa riure que tots els que em parlen a favor de no tocar  ni una coma de la sagrada Constitució són −o han sigut− els més feixistes de la terreta. Els més majors dels nous demòcrates que conec sempre m’han dit que no la van votar.  I, així, els franquistes, o exfranquistes, són els grans defensors d’una democràcia que no volen “extrema” com la dreta que representen. Una dreta dirigida, diuen, pel senyor José Maria Aznar, el de l’extrema credibilitat −que no ha dit, ni diu, mai mentides.

Els del “socialisme és llibertat” segueixen el camí que els tres bessons carpetovetònics marquen sense qüestionar-lo, només suavitzant-lo amb un poquet de vaselina. I se’n va a Santo Domingo a clausurar un congrés de la internacional socialista a dir: “Som socialistes perquè defensem la llibertat. Qui respon amb  bales i presos a les ànsies de llibertat i democràcia no és un socialista, és un tirà” −frase en què cal estar d’acord sense pensar-s’ho, però aplicada a tots els llocs, fins i tot a Catalunya. Però no sabem (perquè no ha transcendit) si la prestigiosa Internacional ha dit alguna cosa sobre que els més rics del món acaparen cada vegada més part de la riquesa generada. Una tendència que no ha parat d’ampliar-se des de l’inici de la crisi econòmica. Si no s’han assabentat encara que es paren a llegir el llibre de Joan Romero i Antonio AriñoLa secesión de los ricos” on s’analitzen les desigualtats socials i les seues conseqüències. S’hi explica com els rics han desconnectat de la resta de la societat i com es tracta d’una estratègia molt deliberada... Un tema més apropiat per a la Internacional socialista que no els que els imposa la dreta extrema.

Per a reblar el clau, faltaven les declaracions d’Alfonso Guerra, un pobre home que sembla que no té ningú que l’estime i li diga: “Calla i no parles, que sembla que et falta un regonet i fas el ridícul”.  Sobretot quan diu coses com: “Entre la dictadura de Pinochet, horrible, i la de Maduro, horrible, hi ha una diferència: que en una l’economia no va caure i en l’altra ha caigut”. I això que porta ulleres!. La frase no cal ni comentar-la, perquè no té trellat. Encara com, ací, el nostre Ximo Puig marca un poc la diferència i no diu  bajanades com aquesta.

Levante, 4 de febrer 2019