dilluns, 28 de juliol del 2014

Caminant pel país



Ara que, amb un poc de sort, gaudiràs d’uns dies de vacances, has de saber que per caminar per paisatges bonics i indrets entranyables, on les petjades de la història han deixat el seu senyal en les pedres silencioses, no fa falta anar molt lluny. Pots aprofitar que estàs més pelat que una mona per la maleïda crisi per moure’t prop de casa teua. No et preocupes, però, perquè, quan més lluny, el miracle no és més gran. A casa nostra també pots trobar els camins o els senderols costeruts que t’allunyen i t’ajuden a desconnectar dels problemes de cada dia. Camins que et porten a una nevera bella i prodigiosa on trobaràs a dintre un freixe magnífic, a un mas en runes que té un forn que et mira des del forat i on un pi ha crescut prop de la seua boca, a un camí que puja i baixa entre sureres... Ja no tens cap excusa, perquè Josep Camilleri i Juanjo Bou et fan de guia a través del llibre Caminant pel país. Els camins de la memòria (Perifèric edicions). Un llibre que et pot ajudar a estimar la terra i que t’estimula a conéixer els racons més amagats del nostre paisatge. Una quinzena d’itineraris circulars que pots fer amb la família o amb uns quants amics sense massa esforços i que t’ajuden a conéixer llocs emblemàtics del nostre país farcits de llegendes i d’història. Abans d’eixir, les fotos de Juanjo i les cròniques de Josep t’han donat un tast i t’han estimulat perquè desitges passejar entre bancals d’oliveres mil·lenàries, entre les carrasques que et porten als molins d’Ares, per les fonts del desert de les Palmes, per la memòria de les trinxeres de Villamalur, pel barranc ombriu de la Ràpita, per damunt les pedres fullades de formes capritxoses que t’acompanyen fins al castell de Castro, sota els xops i els canyars de la “Penya Cortada”, sota la pineda de les Fontanelles que et guia cap al Cavall Bernat, pels cudols del Castellar de Meca, entre els lledoners del Barranc dels Tarongers, pel costat de les caves  del Montcabrer, pels escalons del Camí de les jovades, entre els colors maragdes i blaus de la Granadella, pel costat del freixe que busca el sol a la Font roja, sota la figuera de figues blanques de Bèrnia, i  entre tantes altres coses que pots trobar fent aquests agradables recorreguts que t’ofereix el llibre. Això sí, si no vols esperar a la primavera o la tardor i vols fer aquests camins en els dies d’estiu, has d’anar molt alerta amb el sol. Molta protecció solar i un barret. I, ja ho saps, quan més matinet millor.

Levante, 28 de juliol de 2014

dilluns, 21 de juliol del 2014

La madrastra pèrfida



Ara va i resulta que els empresaris valencians han descobert que el govern espanyol es comporta amb el País Valencià com la “madrastra pèrfida del conte”. Sembla que José Vicente González va dir que voldria que ens tractara com “la mare amorosa”.  No et fot! Que més voldríem tots! Tots volem amor! Segurament si hagueren assistit sense prejudicis a la ponència d’Antoni Furió, catedràtic d’història medieval de la Universitat de València, que té de títol “Espanya contra el País Valencià”, segurament haurien descobert alguna cosa interessant, com ara: “La reflexió que avui es pot fer és que no ha estat un bon negoci l’anticatalanisme, ni ofrenar noves glòries a Espanya ni la defensa d’unes preteses essències valencianistes. Tot això no ha passat de ser pura retòrica, mentre que en el pla material els retrocessos han estat cada vegada més grans. L’estat actual de dèficit de la Generalitat Valenciana no sols s’explica pel malbaratament i una mala gestió, que ha existit, una bona part és deguda al sistema fiscal i financer que perjudica els Països Catalans”. Mira quina casualitat, les paraules de Toni Furió coincideixen plenament amb allò que diuen els empresaris i, en canvi, el plantejament polític, la manera d’eixir del clot que proposen els empresaris valencians és diferent, perquè, si no demostren el contrari, els dirigents valencians, les elits, continuen sent, com deia el comte-duc d’Olivares, més “muelles” que els veïns del Principat. Ara, però, s’han plantat davant Madrid. No crec que intenten obrir cap via sobiranista, però haurien de saber que la via oberta al Principat i que prompte es tornarà a obrir al País Basc, provocarà un procés de  recentralització de la resta d’autonomies i que intentaran liquidar la nostra. Ja va veient-se. Els empresaris valencians s’hauran de pronunciar i veure si el PP els serveix com a instrument, com a eina, per a defensar els seus interessos o caldrà construir-ne una altra. Si us plau, que siga moderna i de casa i que abandone els fantasmes del passat.

Supose que això de Susana Díaz respon a una d’aquelles coses conjunturals de la correlació de forces en el PSOE i Déu sap què passarà demà en aquest partit centenari. No veig un eix andalús-valencià seriós, com no veia els famosos eixos Múrcia-València-Madrid o totes aquelles ximpleries que ens presentava Camps i el PP com a alternativa a la realitat. Les nostres aliances haurien d’estar ben claretes i d’acord amb els nostres interessos reals: econòmics, culturals, polítics, socials... La veritat, no entenc que pinta la presidenta andalusa a casa nostra.
Levante, 21 de juliol de 2014

dilluns, 14 de juliol del 2014

Un país sense política




Sempre he sintit a parlar de la mediocritat de la burgesia valenciana, no només com a classe dominant, sinó també com a classe dirigent, per això els intel·lectuals de la transició (per posar-ho en plural) es van veure en la necessitat de buscar un nou subjecte històric que pensara en termes de país. D’ací la famosa frase: “el País valencià serà d’esquerres o no serà”. I la veritat és que si s’ha fet o intentat alguna cosa, encara que tímida, per vertebrar el país (una incipient escola valenciana, infraestructures culturals, ràdio i televisió... i poc en l’economia, com l’intent de crear una banca valenciana o el Corredor mediterrani...) ha sigut de la mà d’una esquerra amb una certa sensibilitat autonomista. La dreta, sense pensar en el país, ni en les conseqüències que s’hi podien provocar, només ha sabut fer una política obstruccionista, demagògica i populista: el fantasma del catalanisme era un bon graner que els donà un bon grapat de vots per instal·lar-se en les institucions. Recordeu el pacte del pollastre? La classe dirigent, els empresaris, si no van ser còmplices de l’anticatalanisme, van callar, malgrat que ja tenien els catalans com a màxims clients i proveïdors. Aconseguiren les institucions, però per fer què? Quantes vegades s’oposaren des de Madrid i ací al Corredor mediterrani? No ho recordeu?  I tot el que han fet són bufes de pato, que van caient una a una com a conseqüència de la crisi, perquè no tenien cap fonament sòlit. Tot pur espectacle. I ens hem quedat sense un sistema financer, sense infraestructures sòlides... i, fins i tot, que Déu no ho vulga, ens podem quedar sense el València CF.

Ara, tenim un president, pobret, que instal·lat en una dura crisi i sense un duro, ha heretat també totes les calamitats d’una època de dilapidació i corrupció. Com que no sap fer altra cosa, fa de liquidador al servei de Madrid.  En aquestes alçades de la vida, hauria de saber de memòria allò que li recorden els empresaris: la política que no fem els valencians, la faran contra el valencians. I els empresaris tenen més raó que un sant: la política amb majúscula són els pressupostos de l’estat i, en això, no toquem bola. Ressuscitar el fantasma “català” és ridícul, perquè és tornar a una ideologia podrida. N’hauria de construir una altra que fóra més saludable o, com a mínim, que defensara els nostres interessos. No fa falta que siga independentista, ni federalista, però, com a mínim, hauria de ser un poc autonomista. Que aprenga de Rodríguez Ibarra, tan espanyol ell, o del Fraga president de Galícia, o de Bono..., si tanta por té als catalans... Que deixe, però, d’ofrenar, que ja no ens queda res...
Levante, 14 de juliol de 2014 

diumenge, 13 de juliol del 2014

Regeneració a FAES





El resultat de les eleccions europees ha deixat bocabadats els dirigents dels partits que suporten el tinglado. Tots els partits han hagut de canviar l’agenda per intentar regenerar-se. El PP, que va vendre la burra que havia guanyat les eleccions, comença a veure la realitat, els números, i també està disposat a moure fitxa. Sap que són un partit guanyador, però ferit, perquè podria perdre molt del seu poder. I, per això, s’apunta també al carro de la “regeneració”, però, com sempre, fent trampa. Totes les brillants idees consisteixen a fer canvis en el sistema electoral per no perdre el poder que tenen: reducció de diputats, elecció d’alcaldes de manera directa... Amb el sistema que proposen d’elecció directa dels alcaldes el PP d’aquesta terra neutralitzaria el fracàs electoral del 25M i disposaria de l’alcaldia de 424 dels 542 ajuntaments valencians. Guanyarien les ciutats més poblades i recuperarien Benidorm. Negoci redó. La proposta, però, van més enllà. Alguns dirigents autonòmics del PP van demanar, en el campus de la FAES, que governen també en les comunitats autònomes els presidents més votats. El ministre d’Indústria i president del PP de Canàries, José Manuel Soria va ser el primer a defendre-la. Es va definir com a partidari que governe “automàticament” el cap de la candidatura més votada. Va destacar que Coalició Canària ve governant dues legislatures sense haver guanyat ninguna de les eleccions corresponents. Tot un programa “defensiu” i fet a mida per als seus interessos.


En aquesta mateixa línia “defensiva” i amb la impossibilitat de construir un discurs propi, el president Fabra va tornar a ressuscitar el fantasma del catalanisme. No ha sigut capaç d’aconseguir un nou model de finançament i no té cap alternativa ni projecte que puga oferir als valencians. I, per això, ha optat a l’única cosa que sap fer bé la dreta a casa nostra: demonitzar l’oposició i movilitzar un potencial electorat anticatalanista. Sabent que el tema sempre ha motivat una gran tensió social a València i sense importar-li les conseqüències, comença a fer por de nou amb la catalanitat del tripartit i amb el perill que implicaria la formació d’un govern (PSPV, Compromís i EUPV). Aqueta formació, sempre segons ell,  no només facilitaria  que s’encenguera més l’agitació indenpendestista a Catalunya, sinó que s’encendria també a València i les Balears, però també afectaria a Espanya i a Europa. Com veieu tot un programa de regeneració nou de trinca amb unes idees brillants i noves per al segle XXI.

Levante, 7 de juliols de 2014