dilluns, 28 d’abril del 2014

Un abril de llibres




Quan puc aprofite el 23 d’abril, diada de Sant Jordi, per pujar a Barcelona per visitar vells amics i passejar-me per uns carrers de la ciutat envaïts per un personal obsedit en elegir llibres i roses per a regalar a la gent que estima. Columnes de compradors aturant-se en les parades de rambles i passejos escapant-se durant una llarga estona del seu treball perquè, malgrat les aparences, és un dia faener. Diuen que part de l’èxit de la festa es perquè no és un dia oficialment festiu. Sembla una paradoxa, però, si fóra festiu, segurament tothom s’escaparia de la ciutat a buscar un poquet de descans a la platja o la muntanya deixant buida la ciutat i els llibreters i escriptors (mediàtics i no tan mediàtics) amb un pam de nas. Però no, tothom es queda a casa i com de difícil es fa aturar-se al mig del carrer a fumar una cigarreta! Hi ha tanta gent! Malgrat això, sembla que et passeges per un carrer cèntric de València, perquè no pots evitar de topar-t’hi amb coneguts que et fan aturar. T’alegres de trobar-t’hi un Manolo Baixauli escoltat per l’eficient representant literària Cristina Mora que el fa signar el seu magnífic llibre, La cinquena planta, al costat d’Isabel Clara Simó i Judit Mascó. Li agrade o no a l’escriptor de la Ribera ja s’ha convertit en un mediàtic a casa nostra. Ara ja només li falta pegar el pas de les traduccions, que segurament farà un dia o altre. En tornar a casa, però, no s’ha acabat la història perquè m’espera la Fira del llibre de València on els llibreters, els editors i escriptors valencians conviuen alguna estona per a oferir-nos les novetats. Han estat també un dies preciosos per a passejar i pensar un poc que no tot està perdut i que la cultura resisteix malgrat tots els entrebancs. Aprofite per a manifestar-me contra totes les derrotes, esperançat que el proper abril siga el darrer d’un govern que s’ha passat un fum d’anys intentant destruir les poques coses que s’havien aconseguit després de molts anys de lluita i dur treball. Em passege un any més pel Jardí de Vivers de València i compre uns quants llibres per ajudar a resistir un sector cultural que és fonamental per a la nostra supervivència. I, com no, continue saludant els amics de sempre i comprove que estan tots preparats per pegar la darrera espenta per aconseguir el canvi polític necessari en aquest maltractat país. Enguany també, amb un poc de sort, signaré algun llibre, com he fet a Barcelona.

Levante, 28 d'abril de 2014

dilluns, 21 d’abril del 2014

Que no siga un desastre!



Massa eufòrics veig els amics de l’esquerra que sembla que ja estan repartint-se el pastís abans de cuinar-lo. Que si governaran en solitari, que si serà un govern de dos i que l’altre ajudarà des de fora... Els partits polítics, ja ho sabem, es dediquen massa a mirar-se el melic i a veure que els convé com a organització, com a família, oblidant-se moltes vegades dels problemes reals i què interessa, de veritat, als pobres ciutadans. És llei de vida: la història és mou per interessos i els partits també en tenen. Encara com tot el personal que té certa influència política no ho viu d’una manera tant partidista. L’altre dia, no recorde a propòsit de què va ser, preguntava què li faltava fer a un amic que ha fet de tot en aquesta vida, com tots els de la nostra generació. L’amic que ha treballat en el camp, ha venut bombones de butà, ha sigut cantant, historiador, periodista, novel·lista, polític, professor de valencià i no sé quantes coses més, no dubtà a contestar-me a través del WhatsApp: “Què em falta fer? El més difícil: que guanyem i que no siga un desastre”. I crec que tenia més raó que un sant i que en això haurien d’estar ocupats i preocupats els tres partits de l’esquerra valenciana que segons les enquestes poden derrotar la gent aquesta del Partit Popular que, per al meu gust, estan governat massa anys el nostre país. Que guanyem i que no siga un desastre és l’objectiu  que s’haurien de fixar els qui aspiren governar aquest país. Per una vegada i per a una estoneta llarga, com a mínim de quatre anys, s’haurien d’oblidar de totes les diferències que els separen, de tots els interessos egoistes, de totes les misèries i personalismes per tal d’atendre totes les coses que cal fer, sobretot, les que es poden fer que en són moltes. Potser penseu que sóc ingenu i que demane un impossible i que cadascú em dirà que el seus són els bons i els malvats són els altres i tot això i allò... Per això li vaig contestar al meu amic que pensava que guanyar serà fàcil i que m’agradaria equivocar-me, respecte la segona part. Guanyar serà fàcil, perquè són els dels PP els qui segurament perdran. Perdran ells, si perden, perquè se n’han passat tres pobles i el personal està escaldat. Hi ha molts valencians que estan patint uns moments molts difícils i que donen menjar als seus fills amb moltes dificultats. Ja són molt pocs els que fan la vista grossa a totes les malifetes del nostre govern. En són tantes i tant grosses! Guanyar serà fàcil, però, que no siga un desastre cal treballar-ho i molt.
Levante, 21 d'abril de 2014

dilluns, 14 d’abril del 2014

La Nau, el viatge en el temps




No vaig gairebé mai a València. Millor dit, només vaig a manifestar-me, a deixar constància que no estic d’acord amb cap de les malifetes que fan els que ens governen a casa nostra des de fa massa temps. A la meua edat s’està millor exiliadet al poble on puc passejar vora un riu que cal defensar cada dia contra les estupideses dels mateixos de sempre. Hi ha vegades, però, que no en puc fugir: la presentació del llibre d’un amic o una exposició d’un dels pocs personatges que ha lluitat sempre, a través del seu treball, de traure’ns de la grisalla provinciana en què ens havíem enfonsat en l’art plàstic valencià. Manolo Boix i uns pocs noms més ens vam traure de la pura congelació en què havia arribat l’academicisme més estantís i mediocre. Agafar el tren i anar a València per veure una exposició de Boix em commou, perquè no vull fer cas de les advertències d’un personatge de Contrapunt d’Aldous Huxley, que no vol que ens deixem impactar per l’art perquè no està adulterat amb totes les incongruències de la vida real: “És possible que siga massa veritable, pur, com aigua destil·lada”. Supose que voldrà dir que, malgrat la voluntat de realisme, els personatges que apareixen en les obres d’art no es recorden sobtadament de les factures que han de pagar o dels correus que han de contestar. Per això, em dic que m’anirà bé desconnectar un poc de la vida encara que haja de fer l’esforç d’acostar-me al cap i casal. I es converteix en tota una experiència entrar al Claustre de l’edifici de la Nau i topar-me amb les cinc escultures dels Borja: sant Francesc, el papa Calixt III, Cèsar Borja, Lucrècia i el papa Alexandre VI. De sobte, me’ls trobe com si els hagueren tret de la història perquè formen part de la vida quotidiana. Al mateix temps, però, em sent en una altra època, amb armadures, arnesos, cuirasses, corones, escuts d’armes i, sobretot, amb una Lucrècia que amb la seua mà dreta s’acarona el seu pit nu i, amb l’esquerra, els genitals rememorant la llegenda eròtica i sentimental que li han atribuït, mentre Sant Francesc sosté una Bíbia entre les mans. Després, entre ja en l’exposició i em trobe amb el protagonisme del color negre i l’estima de Boix per la literatura, la història, la mitologia, la filosofia..., però sense defugir la realitat que li ha tocat, ens ha tocat, viure. Com sempre, l’art que volia que m’allunyara dels problemes de cada dia, acaba acostant-me’n, perquè per molta metàfora i simbolisme, toque, encara que depurada i passada per la tècnica de l’artista, la dura terra...

Levante, 14 d'abril de 2014

dilluns, 7 d’abril del 2014

Ser o no ser




Malgrat que prestigiosos homenots com ara els de l’escola cínica socràtica o filòsofs com David Hume o el mateix Nietzsche van combatre la metafísica i a casa nostra es va dir que era agafar la vaca pels collons, la “disciplina” continua en les trinxeres dels estudis universitaris i és matèria de diversió dels seus catedràtics i doctors. Encara estan en les barricades investigant els principis de la realitat a un nivell d’abstracció que transcendeix qualsevol disciplina, cercant les estructures més generals i el sentit i la finalitat de tota realitat i tot ésser... A València, però, com totes les altres coses i disciplines, sempre anem un poc més enllà en ultrapassar el domini de l’experiència sensible, de la ciència positiva, de realitat fenomènica i, per això, el Departament de Metafísica i Teoria del Coneixement de la Facultat de Filosofia de la Universitat de València proporciona uns titulars metafísicament inversemblants a la premsa: “És impossible guanyar un doctorat amb sexe”, “Les acusacions d’una doctora a una altra d’haver aconseguit aprovar amb favors sexuals a un catedràtic no tenen cap sentit”. I el més distret de tots: “Existeixen suficients controls per a evitar aquests suposats casos de nepotisme”. Titulars de premsa que dedicats a un Departament de Metafísica i Teoria del Coneixement són, si més no, molt cridaners i donen un to que ajuda a comprendre les causes de l’absurditat del món en què vivim. És com si el Departament valencià de filosofia s’haguera adscrit de sobte a les teories més alegres de Nietzsche: “La potència intel·lectual d’un home es mesura per la dosis d’humor que és capaç de fer servir”. Potser estiga fent un gra massa de l’assumpte i només es tracta d’una campanya per modernitzar el Departament i posar-se a l’alçada d’antics dirigents de l’extingida televisió autonòmica o tal vegada simplement es tracte de canviar            la seua fama d’avorrit i volen tractar assumptes que no s’enlairen i que xafen la dura terra. O potser només siga que tot en aquest món va podrint-se poquet a poquet i el filòsof, pobret, ja no és un simple funcionari que exerceix la seua professió amb dignitat. Perquè ja m’explicareu com pot dedicar-se una persona a la filosofia sense la dignitat i la condició de funcionari. Una altra possibilitat és que es tracte tot d’una conspiració del poder per acabar i traure de l’ensenyament una disciplina que fa pensar les persones. Jo què sé? Pertorbada queda la tranquil·litat d’un món que funciona a part, la Universitat, quan una persona els acusa de mantenir el dret de cuixa.

Levante, 7 d'abril de 2014