Estic encantat amb totes les propostes que han aparegut de cara a la campanya de Nadal que d’una manera o altra volen potenciar la lectura. Si es tracta de fer regals i consumir, regaleu i llegiu llibres! A mi m’ha seduït especialment el regal que m’ha fet el meu amic editor Vicent Olmos: la reedició d’un llibre de Manuel Ardit, que a hores d’ara estava exhaurit. Els homes i la terra del País Valencià. Segles XVI-XVIII, que va ser publicat en dos volums el 1993 per l’editorial Curial i portava el número vuit de la col·lecció “Biblioteca dels Països Catalans”. I que, ara, podeu trobar com a novetat de l’Editorial Afers.
Només en fullejar-lo, m’ha entrat un poquet de nostàlgia, perquè m’ha traslladat a la meua època d’historiador −i de jove− preocupat per totes les transicions hagudes i per haver, sobretot, la que més estudiàvem: la del feudalisme al capitalisme. I buscàvem en la història aquells llargs períodes de transformació en què citàvem manta vegades Antonio Gramsci, quan deia alguna cosa així com: una crisi és aquell moment en el que allò vell es mor, però el que és nou no acaba de nàixer. I l’etern dilema del nostre model de transició: la via revolucionària, el model francés; o la via prussiana, més reaccionària. Que portava a preguntar-nos el condemnat problema “metafísic” de l’existència de la “burgesia valenciana” i quina “classe de burgesia” i... Moltes vetlades de discussió d’un bon grapat d’estudiants de la meua generació que volíem fer una transició a la democràcia que preteníem que fóra l’hòstia.
Comence el llibre pel final, perquè em trobe un epíleg d’Eva Serra en què fa un repàs a la historiografia de Manuel Ardit. Hi destaca dos valors indiscutibles de l’historiador: profunditat investigadora i capacitat de síntesi. Ens explica que el nucli fonamental de la seua investigació va ser la crisi valenciana de l’antic règim. En 1977 publicava la seua tesi doctoral amb el títol Revolucion liberal i revuelta campesina. Un ensayo sobre la desintegración del régimen feudal en el País Valenciano (1783-1840). Eva Serra ens recorda una cosa que ens fa molta gràcia, perquè l’hem viscuda en carn viva. Que, en el prefaci d’aquell llibre que va ser referència per als que estudiàvem història en aquell moment, irromp el Joan Fuster manador de faena. Diu Manuel Ardit que l’inici de la seua tesi va ser: “impremeditat i fruit de l’atzar i prové del suggeriment d’un amic, Joan Fuster, qui per allà l’any 1964, a punt d’acabar els meus estudis, em proposà acabar en un llibre sobre els diputats valencians a les Corts de Cadis”. A ell, en aquells moments, li interessava l’erasmisme del segle XVI, però li va fer cas a Fuster.
26 de desembre de 2016