dilluns, 26 de desembre del 2016

Els homes i la terra




Estic encantat amb totes les propostes que han aparegut de cara a la campanya de Nadal que d’una manera o altra volen potenciar la lectura. Si es tracta de fer regals i consumir, regaleu i llegiu llibres!  A mi m’ha seduït especialment el regal que m’ha fet el meu amic editor Vicent Olmos: la reedició d’un llibre de Manuel Ardit, que a hores d’ara estava exhaurit. Els homes i la terra del País Valencià. Segles XVI-XVIII, que va ser publicat en dos volums el 1993 per l’editorial Curial i portava el número vuit de la col·lecció “Biblioteca dels Països Catalans”. I que, ara, podeu trobar com a novetat de l’Editorial Afers. 

Només en fullejar-lo, m’ha entrat un poquet de nostàlgia, perquè m’ha traslladat a la meua època d’historiador −i de jove− preocupat per totes les transicions hagudes i per haver, sobretot, la que més estudiàvem: la del feudalisme al capitalisme. I buscàvem en la història aquells llargs períodes de transformació en què citàvem manta vegades Antonio Gramsci, quan deia alguna cosa així com: una crisi és aquell moment en el que allò vell es mor, però el que és nou no acaba de nàixer. I l’etern dilema del nostre model de transició: la via revolucionària, el model francés; o la via prussiana, més reaccionària. Que portava a preguntar-nos el condemnat problema “metafísic” de l’existència de la “burgesia valenciana” i quina “classe de burgesia” i... Moltes vetlades de discussió d’un bon grapat d’estudiants de la meua generació que volíem fer una transició a la democràcia que preteníem que fóra l’hòstia.


Comence el llibre pel final, perquè em trobe un epíleg d’Eva Serra en què fa un repàs a la historiografia de Manuel Ardit. Hi destaca dos valors indiscutibles de l’historiador: profunditat investigadora i capacitat de síntesi. Ens explica que el nucli fonamental de la seua investigació va ser la crisi valenciana de l’antic règim. En 1977 publicava la seua tesi doctoral amb el títol Revolucion liberal i revuelta campesina. Un ensayo sobre la desintegración del régimen feudal en el País Valenciano (1783-1840).  Eva Serra ens recorda una cosa que ens fa molta gràcia, perquè l’hem viscuda en carn viva. Que, en el prefaci d’aquell llibre que va ser referència per als que estudiàvem història en aquell moment, irromp el Joan Fuster manador de faena. Diu Manuel Ardit que l’inici de la seua tesi va ser:  “impremeditat i fruit de l’atzar i prové del suggeriment d’un amic, Joan Fuster, qui per allà l’any 1964, a punt d’acabar els meus estudis, em proposà acabar en un llibre sobre els diputats valencians a les Corts de Cadis”. A ell, en aquells moments, li interessava l’erasmisme del segle XVI, però li va fer cas a Fuster.

26 de desembre de 2016

dilluns, 19 de desembre del 2016

Envide i truque!





Que bon jugador de truc seria Mariano Rajoy! Gairebé tan bo com Miquel el pastisser que va ser el meu company de moltes partides durant molt anys. No li pillarien cap falta feta sense envit. Brutal la que va deixar caure damunt la taula de joc l’altre dia, aprofitant el sopar de Nadal del PP de Madrid: “Amics i amigues, moltes gràcies a tots. Fins d’aquí molt poc i ja preparant les pròximes eleccions”. Va posar en alerta a tots, a polítics i periodistes. Els ha deixat bocabadats i sense saber si va d’envit enganyós o va carregadet de cartes. Ell no fa res. Ell envida la falta, però són els altres els que s’han d’espavilar per interpretar el joc.

La vicepresidenta, Soraya  Sáez de Santamaria, com a part del govern i responsable d’una part de la gestió, ha fet el seu paper institucional i s’ha afanyat a apagar el foc com li pertoca. Ho vol interpretar com un “lapsus” del president. Ha descartat que el president estiga pensant en una nova convocatòria electoral i ha justificat les seues paraules dient que està cansat de tota una setmana amb una agenda plena i amb molts sopars nadalencs i que, a la nit, la ment no està “tan viva” com a les nou del matí. Segurament aniria “lleugeret” i animadet, com a protagonista  del sopar de l’Associació de Periodistes Parlamentaris, en rebre el premi al millor orador. Segons la vicepresidenta, no l’hauria traït el subconscient, com s’afanyarien a dir els psicoanalistes, sinó que el motor del “lapsus” hauria sigut el cansament.

En canvi, el portaveu del PP al Congrés, Rafael Hernando, que ha de fer un paper més “canalla” s’ha apressat a dir que el seu partit ha d’estar “sempre preparat” per a les eleccions, i deixa la jugada  enverinada de Rajoy en mans del PSOE. Que hi haja eleccions no depén del PP, sinó de la voluntat de col·laboració de la resta de partits per aprovar els pressupostos i garantir l’estabilitat del govern. I deixa deures a la discutida i qüestionada gestora socialista: cal que reflexionen durant aquest Nadal sobre la situació política espanyola. Més pressió per a la debilitada gestora.


Gabriel Rufián ho aprofita per provocar una miqueta més i deixar el PSOE en el cul a l’aire. I diu que no hi haurà eleccions perquè el president del govern espanyol està “més fort” que fa un any ja que  té el suport de Ciutadans i el PSOE, “les dues marques blanques” del PP. I Assegura que aquesta legislatura serà llarga... Pablo Iglesias diu alguna cosa pareguda. Errejón estreny un poc més quan diu que no sap si és una manera de xantatge als que en comptes de socis semblen més bé ostatges. I, així, cadascú diu la seua, però al ritme que marca i vol Rajoy, perquè és qui controla la partida i qui té el botonet per activar la mare de totes les batalles: les eleccions.

Levante, 19 de desembre de 2016

dilluns, 12 de desembre del 2016

La tele




Quan vaig tenir la meua primera casa, em vaig comprar una tele molt petita, perquè aquest electrodomèstic, imprescindible, estava molt mal vist entre la gent més polititzada de la meua generació. Jo, intentant ser políticament correcte, la dissimulava entre les prestatgeries. Conec alguns, de més intransigents, que encara avui es neguen a tenir-la, perquè així, sense interferències, diuen que lligen, escolten música i... A més, volen tancar els ulls a la manipulació de la informació, a la programació alienadora i no volen que els afecte la manera de relacionar-se a casa. No sé qui va dir que la televisió s’havia convertit en el cap de les famílies. Malgrat que jo em vaig fer una tele petita, no he fet mai cas d’aquells discursos. Encara que tingueren raó, sempre he sigut un enamorat de les pelis i les sèries. 

Encara recorde la primera vegada que vaig veure l’aparell en el casino de Fortaleny, el poble on vaig nàixer. Un dia en posaren una, de tele, i els xiquets anàvem amb la cadireta que ens portàvem de casa a veure el Virginiano, Bonanza, El fugitivo o.... Una vegada davant d’aquella pantalla en blanc i negre, assistírem també,  gairebé en directe, a l’assassinat, a Dallas, de John F. Kennedy o  a la missió nord-americana que va portar l’Apollo 11 a la lluna. Vaig veure com, a les 0: 56, hora catalana, Neil Armstrong va ser el primer ésser humà que posava el peu a la Lluna −algú va dir que ja hi havia anat abans algú de Riola, però això deu formar part de la mitologia de la Ribera. En definitiva, que en un tres i no res vaig canviar d’herois. Vaig passar del gegant del romaní, del llenyater de Fortaleny..., contats davant del foc de la llar, a perseguir per la pantalla l’home manc o a veure com “Trampas” humiliava joneguets. Per a bé o per a mal, de sobte i de ben petit, em vaig trobar globalitzat.


Evidentment, només em passà la ximpleria d’haver de dissimular, buscava cada vegada les pantalles  més grans. Volia veure el meu Barça i les meues sèries favorites com Déu mana: ben grandet. Fins al punt que, a principi, quan xutaven cap a la direcció de la pantalla, abaixava el cap perquè no em pegara la piloteta. Ara, però, el que em toca molt el tendre és haver de veure la tele com fan els meus fills: a través de la pantalleta de l’ordinador. Sóc un dels 99. 870 espectadors del País Valencià que veuen la sèrie Merlí a través de la pàgina web i l’aplicació de TV3. I em trobe  com si sentira La Pirenàica o Ràdio Tirana en temps de la clandestinitat. Si us plau, que ho arreglen i que posen en marxa la nostra! La tele és important o, si no s’ho cregueu, pregunte-ho a Ximo Puig que vol una tele per a eixir tant com Mònica Oltra o el meu cunyat, Joan Baldoví. Pablo Iglesias, el nou, ja ho va advertir: la superestructura és la tele.

Levante, 12 de desembre de 2016

dilluns, 5 de desembre del 2016

El no és sí



El “no és no” de Vicent Soler −acompanyat del no de catalans i mallorquins: “escolta Espanya la veu d’un poble que et parla en llengua no castellana...”− en nom del Govern valencià a l’objectiu de dèficit, pactat per la comissió gestora del PSOE amb el Govern de l’altiplà del PP, es convertirà en un sí dels socialistes valencians en el Congrés. L’argument per a justificar-ho, a més de ser pobre, no se’l creu ningú: “no cal confondre l’interés estatal amb un problema  de la Comunitat Valenciana derivat d’un altre problema històric d’infrafinançament”. Com si els dos interessos −els del país i els de l’estat− es pogueren compaginar tenint en compte qui ha fet el pacte: el PP acompanyat d’una gestora socialista que s’extralimita en les seues funcions i que té uns interessos “territorials” molt concrets. Per què creuen els socialistes valencians que molts catalans volen dir “Adéu a Espanya”? O per què la seua companya, l’ama carabassera,  Susana Díaz, no para d’omplir-se la boca del nom d’Espanya per a defensar la seues “paradetes”: la d’Andalusia i la del Partit. El problema dels socialistes valencians és una mica complex i s’hauran de decidir: compaginar els interessos del nostre país i situar-se de manera correcta dins la correlació de forces que pugnen pel control del PSOE. I en la correlació de forces d’aquesta batalla juguen de manera molt clara els interessos dels territoris, però també els ideològics: la concepció d’Espanya. Espanya és o no una nació de nacions com, finalment, s’ha atrevit a dir Pedro Sánchez. La pregunta és evident: què farà Ximo Puig i el PSPV en la mare de totes les batalles del PSOE, en el Congrés federal? ¿Se situarà amb Extremadura i Andalusia o intentarà parlar al PSOE en la veu d’un fill que parla en una llengua que pocs li han parlat; en l’altra massa.


L’ama carabassera i una gestora, que cada dia s’extralimita més en les seues funcions, ho té clar i ja comença a treballar. Per a cosir ferides amb el PSC, la gestora deixa la porta oberta a vetar els socialistes catalans en l’elecció del pròxim secretari general. Això encara no té data. Que una gestora, cada dia més qüestionada vulga “actualitzar” en un termini de dos mesos el protocol d’unitat vigent  des de 1978 entre el PSC i el PSOE és una barbaritat que no té nom. Més encara quan tenen als del PSC calladets dins dels òrgans de direcció de Ferraz i al Congrés. Cada dia en fan una de més grossa. En aquest moment, la discrepància política que condiciona la relació orgànica, l’escull, és la defensa històrica per part del PSC que Catalunya és una nació. Volen que canvien de plantejament perquè puguen tenir veu i vot en els òrgans de direcció. És a dir, que deixen de ser el PSC.

Levante, 5 de desembre de 2016