dilluns, 23 d’abril del 2018

Els quatre genets








Sempre que es parla de Blasco Ibáñez em vénen al cap inevitablement unes quantes coses. La primera és allò que ens deia Joan Fuster: les novel·les que tenen interés de Blasco són aquelles que pertanyen a l’anomenat cicle valencià. Ja sabeu: La barraca, Entre naranjos, Cañas y Barraca, Flor de Mayo i, segons molts, la millor de totes, Arroz y tartana, la novel·la de la ciutat de València en què molts dels personatges bufen en caldo gelat, que volen ser més del que són i miren els altres per dalt del muscle. La segona és que no m’explique la capacitat que tenia Blasco per a fer totes les coses que feia, la qual cosa em porta a pensar que, en aquell temps, el rellotge hauria d’anar més a poc a poc. No em cap en el cap com podia fer de polític, periodista, viatger infatigable, escriptor de novel·les, traductor de Les mil i una nits, editor... La tercera és aquella proposta de Joan Fuster de  fer una tesi doctoral sobre els personatges de Blasco Ibáñez els quals considerava que tots eren uns malvats —ell ho deia d’una altra manera, però ho deixarem estar. Finalment, que, encara que va començar a escriure en valencià, després compartiria, en la pràctica, allò que va dir Benito Pérez Galdós a Narcís Oller: “era tontísimo escribir en catalán”. Oller li va contestar que era ridícul fer dialogar en altra llengua els seus personatges. Blasco només va seguir Oller en això: en els diàlegs de les novel·les valencianes.

La Companyia Austrohongaresa de vapors ja havia fet la faena de traduir al català les novel·les de temàtica valenciana fent cas a la contestació que Oller li va fer a Galdós: “No, amic Galdós, no és exclusivisme, ni provincianisme, ni separatisme... Escric novel·la en català perquè visc a Catalunya, copie costums i paisatges catalans i catalans són els individus que retrate, en català els escolte cada dia, a totes hores, com vosté sap que parlem ací”. Ara, de la mà de  Manel Chaqués,  la Companyia Austrohongaresa ha fet un pas més: oferir-nos en la llengua del país, per primera vegada, una excel·lent traducció de la novel·la Els quatre genets de l’apocalipsi. Una novel·la que li va encarregar a Blasco el propi president de França, Raymond Poincaré, i que va significar la consagració internacional de l’escriptor. Va ser traduïda als principals idiomes i Hollywood la va portar al cinema en dues ocasions. Però entre les nombroses llengües en què havia estat traduïda no es trobava el català. Ara, Manel Chaqués ens l’ofereix com l’hauria escrit Blasco Ibáñez si haguera volgut. Si ho haguera fet i amb el mateix èxit, encara haurien rebentat més d’enveja els escriptors de la generació del 98 que no veien amb bons ulls el novel·lista valencià, perquè tenia èxit comercial, perquè venia els llibres i “ells” no es menjaven un torrat. 

Levante, 23 d'abril de 2018


dilluns, 16 d’abril del 2018

El màster





Conta Gaziel, mestre de periodistes, una anècdota que il·lustra de manera molt clara i “festiva” el tractament diferent que han tingut, i sembla que encara tenen, les diferents classes socials en l’educació. Un tema, que encara que parega antic, com veureu, és molt actual, evidentment actual. A Gaziel el van matricular, a finals del segle XIX, en el migpensionat que els jesuïtes tenien a Barcelona i va viure els fets, que ara contarem, en primera persona. 

Els bons pares rebien alumnes de dues maneres: migpensionistes i externs que compartien aules, però que mai no es mesclaven, sinó que es separaven en dos grups, en dos partits. Per a animar la perseverança dels xicots en els col·legis dels jesuïtes, els professors dividien els alumnes en dos bàndols acadèmics contraris i els anomenaven “Roma” i “Cartago”. Enemics tan inseparables gairebé com la “lluna” i el “sol” o el “blanc” i el “negre”. No eren equivalents. “Era com enfrontar gat i gos, amb l’agreujant de saber prèviament que un d’ells va ser el vencedor i l’altre el vençut.” De manera que aplicada la divisió a un aula de xicots, produïa, d’entrada, i abans d’iniciar la batalla, una diferència moral evident. Se sabia que els pobres cartaginesos serien, finalment, no ja vençuts, sinó “esborrats de la faç de la terra.”

El que era més “divertit” o “curiós” era que el partit “Roma” era sempre el del migpensionistes, i el de “Cartago”, el dels externs. Per tant, ser alumne extern volia dir formar part, sense remei, del bàndol que, històricament, representava la desfeta, la derrota. Com que els migpensionistes eren, generalment, fills de gent distingida o almenys econòmicament poderosa, i en canvi entre els externs hi havia força menestrals, no pocs xiquets humils i, fins i tot, algun francament pobre, aquella distribució fatal en “romans” i “cartaginesos” feia cruixir una mica les dents.

Les host de “Roma” i “Cartago” no restaven barrejades dins de l’aula, sinó enfrontades les unes amb les altres. Era tot un reflex de la lluita de classes. En les competicions acadèmiques sempre hi havia trampa. “Cada vegada que un “romà” doblegava el genoll o quedava rebolcat a l’arena, el pare professor, des del cim de la seua tarima olímpica, intervenia tot seguit, igual que els Deus ex machina de les tragèdies antigues”. No podem saber com s’ho feia, però el “romà” vençut, encara ple de pols, s’incorporava com si no haguera estat res i el “cartaginés” queia derrotat com no podia ser d’altra manera. Mentre els alumnes païen allò que veien i no creien, el pare professor declarava vençuts els cartaginesos que quedaven bocabadats i aterrats.

Levante, 16 d'abril de 2018






dilluns, 9 d’abril del 2018

Què saps de Vidal Palau?






Què saps de Vidal Palau? (Bromera) Aquesta va ser la pregunta que va capgirar el rumb gris del periodista Eduard Penadés, el protagonista de la novel·la de Vicent Borràs en què va guanyar el 29é Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. Vidal Palau és un poeta valencià nascut el 1935, però barceloní d’adopció, membre integrant de la coneguda Generació dels 50, mort d’accident l’any 1979. Eduard Penadés, però, haurà de completar una història que no s’acabà amb aquella mort, perquè el poeta Vidal Palau va morir com a mínim un parell de vegades. Eduard, perdut, es troba amb el regal d’una història sobre identitats confuses, la vida i les morts: “Pere March ho va clavar: al punt que hom naix comença de morir”. 

Borràs ens presenta una història en què l’allioli que lliga totes les vides, les històries dels personatges, és la identitat. Construeix un embolic en què ningú és, en principi, qui deu ser. Tothom oculta qui és, tothom s’amaga. Els personatges no són realment d’on diuen que són i, fins i tot, Manuel Vázquez Montalbán,  convertit en un personatge de novel·la, deixa per uns moments de ser periodista i escriptor culé i comunista per fer del millor tiet tutor del món, llegint la redacció d’una nena. “Pere em va dir en un to neutre: sóc valencià d’adopció, com tu, però francés d’adopció, i amb una filla que està fent-se catalana. Encara no sé si els catalans són uns francesos que van eixir malament o, si en canvi, els francesos són catalans que s’escaparen de ser espanyols”.

La novel·la decreta, amb un brindis de vi blanc, que la infertilitat literària cal passar-la “anant cada dia a regar l’hort de les paraules, llegint-ne, escrivint-ne, inventant-ne, dient-ne, dibuixant-ne, buscant-ne, temptant-ne.” I, com que les paraules no vénen soles, “cal anar a buscar-les. Cal convocar-les. Cal perseguir-les. Llimar-les. Ensabonar-les. Polititzar-les. Despolititzar-les...” Tot per construir la metamorfosi de personatges com Pierre en Pere, que va nàixer valencià i va morir francés. I la de la història central, la del poeta Vidal Palau que es va veure obligat a abandonar Barcelona, el seu far: “Hui és el meu Súnion. A penes fa tres mesos de la mort de Carles Riba i el far està orfe ‘ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur’”. I va decidir morir per donar vida a Art K. Logan escriptor de novel·les fàcils que ell mateix havia qualificat de subliteratura. Una història, unes històries que Eduard, el protagonista, ha d’aclarir, negant-se a mirar cap al propi passat marcat per una derrota personal amb nom de dona. L’Eduard abandonat és un periodista que haurà de fer una faena més pròpia d’un novel·lista o d’un detectiu privat. 

Levante, 9 d'abril de 2018


dilluns, 2 d’abril del 2018

Llibertat d’expressió






Com que hem tingut la transició que hem tingut, no estem acostumats del tot a la llibertat d’expressió en aquest país perplex, confús o desconcertat. Poseu l’adjectiu que més us agrade. Malgrat que la nostra llengua és oficial o cooficial, els valencianoparlants no ens hem pogut —no ens podem—expressar en les mateixes condicions que els castellanoparlants. Només hem de fer una ullada als mitjans de comunicació per veure en quina llengua s’expressen les coses. I en la llengua està també la manera de veure i entendre el món. I cada pas que els nostres governs han fet i fan cap a la normalització lingüística la dreta carpetovetònica i la que diu que és moderna posen tots els entrebancs i... Ja ho sabeu: un altre pas enrere. I quina llibertat hem tingut si no hem pogut, si no ens han deixat dir, un fum de coses? Ni tan sols el nom acadèmic de la nostra llengua. I no només  la cosa va de llengua. Recordeu els temps de la transició: només tocava parlar de reconciliació. No es podia parlar de víctimes del franquisme i... Encara tenim molts dels nostres en les cunetes. S’han consentit massa coses i s’han demonitzat també moltes altres.

Ara mateix haurien de ser “normals” les manifestacions dels darrers dies contra la repressió a Catalunya i en suport als líders independentistes empresonats: a València, Vila-real, Xàtiva, Sueca, Elx, Alacant, Dénia... I no haurien de ser motiu de cap crisi de govern si es respectaren totes les opinions. Si les concentracions han rebut el suport de Compromís, que forma part del nostre govern, i de Podem, que li dóna suport, s’hauria d’entendre com un episodi senzill de la llibertat d’expressió. Com s’hauria d’entendre també que Ximo Puig pense i defense que sempre és censurable que es creme qualsevol cosa excepte les falles fent referència al fet que en una concentració es cremara una foto del rei. De la mateixa  manera que la vice-presidenta Mónica Oltra té dret a no veure-ho censurable perquè el Tribunal Europeu de Drets Humans considera que aquestes actuacions són sota l’empara de la llibertat d’expressió. 


I jo tinc dret a pensar que els socialistes espanyols van molt perduts en el tema de Catalunya i la llibertat d’expressió. Diuen que a canvi del seu suport a l’article 155 els van prometre una reforma de la Constitució. Crec que, els van prendre el pèl i, pobrets, van com cagalló per séquia sense tenir cap alternativa que no siga anar del bracet del PP. No puc entendre com un dirigent de l’executiva federal conteste a qui diu que no li agrada aquest “estat” que se’n busque un altre.  Evidentment, això no és la resposta d’un socialista. La resposta d’un socialista hauria de ser que cal lluitar per modificar, transformar, per millorar l’estat. O, millor encara, que no li negue el dret a decidir, a anar-se’n.

Levante, 2 d'abril de 2018