dilluns, 31 de juliol del 2017

En castellà, si us plau






No puc entendre de cap de les maneres com l’Advocacia de l’Estat pot considerar inconstitucional que l’administració de la Generalitat Valenciana es dirigisca per escrit —en les notificacions, còpies de documents redactats i comunicacions de l’administració —en valencià a “comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic que el valencià”. El govern espanyol considera “evident” que perquè aquestes comunicacions pogueren ser escrites en valencià haurien de ser adreçades a autonomies amb la mateixa llengua cooficial, “situació que, evidentment, no és possible, en ser el valencià una llengua cooficial únicament a la Comunitat Valenciana”. És a dir, que el govern espanyol no vol que el Consell s’adrece en valencià al govern català o balear. 

El primer que se m’ocorre, després de llegir la notícia, és si aquest intent de prohibició es redueix només a la llengua escrita o també obligaran el nostre govern a dirigir-se, a nivell oral, en castellà als representants de les Illes i del Principat. Si la delegació del govern espanyol guanya el recurs, ¿podrà el nostre president, Ximo Puig, agafar el telefon i parlar amb Francina Armengol en valencià o també deu ser il·legal?  O, si li telefonen a Ximo Puig, haurà de dir: “en castellà, si us plau”. 

L’altre dia vaig assistir a l’Espai Fuster, a Sueca, a un programa de Catalunya Ràdio dirigit per Mònica Terribas que reuní els tres consellers de Cultura: el valencià Vicent Marzà, el català Santi Villa i la seua homòloga a les Illes Fanny Tur. Els responsables polítics de les tres autonomies valoraren com es trobava la Declaració de Palma, un acord que havien adquirit els tres governs per impulsar accions conjuntes a favor de la cultura i la llengua. Aquest acord s’haurà de fer en castellà? Com s’hauran de passar les notificacions els consellers? Vinga, va!


Ja veurem que diu la sentència, però el que és “evident”, de veritat, és que el govern espanyol s’afilia a les postures secessionistes i hostils contra la nostra llengua que amb tan mala bava practica el PP local. El recurs vol que la llengua de Catalunya, les Illes i el País Valencià siguen dues llengües diferents, atenent només les denominacions que figuren als diferents estatuts d’autonomia i sense tenir en compte les nombroses declaracions acadèmiques —fetes pels que saben—, però tampoc les sentències del Tribunal Superior de Justícia, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional que reconeixen la unitat de la llengua independentment del nom que figure en els estatuts d’autonomia.

Levante, 31 de juliol de 2017

dilluns, 24 de juliol del 2017

Incerta glòria



Agafar el cotxe una vesprada en companyia d’uns amics per anar al cine, a València, per veure una pel·lícula com Incerta glòria és com si no eixires de casa. T’acompanyen Manuel Baixauli, Isabel Máñez,  Francesc Vera i Consol Anaya que són bon comboi perquè tots coneixem molt bé l’obra literària de Joan Sales en què està basada la pel·lícula i, ja pel camí, vas fent boca encetant els comentaris. En arribar a Albatexas  et sorprenen dues coses: que aparques sense problemes i que trobes el preu de l’entrada molt barat, tres eurets,  gairebé com quan venies una dotzena d’ous i tenies prou diners per anar al cine. Com arribem prompte, anem al bar a fer-nos una cervesa i, per si no fórem prou companyia, ens trobem Víctor Labrado i Llúcia Casanova que han tingut la mateixa ocurrència que nosaltres. La resta del poc públic que hi assisteix també són tots de casa, coneguts o saludats  que et pots trobar en qualsevol tertúlia en una llibreria de les nostres. No et pot estranyar veure passar pel teu costat el jutge Ximo Bosch perquè ja te’l trobares no fa molt presentant un llibre de Manel Joan i Arinyó a la llibreria Fan Set. I t’obligues a preguntar-te de nou: quants jutges valencians hi deuen haver que coneixen la nostra literatura? El que sí que et sorprén, un poc, és reconéixer Sumpsi Carbonell i Joan Senent que, potser, no havies vist des de fa un bon grapat d’anys, en la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, en un curs de sexologia, en un temps en què encara lluitàvem contra el dictador.

Aprofitem per sopar i intentem respondre, un poc, una pregunta inevitable. Que ens ha agradat més la novel·la o la pel·sícula? I, per complicar-ho més, algú afegeix que creu que és millor la correspondència de Joan Sales que publicà en el llibre Cartes a Marius Torres. Un llibre que va veure la llum quan l’escriptor tenia ja gairebé setanta anys i que escrigué com a resposta a una guerra que “no passa”. I com que no passava va voler ressuscitar els escrits de joventut. Les Cartes són la gènesi, la llavor d’Incerta glòria on trobem les vivències entre 1936-1941 de la vida de Sales que s’allista a l’Exèrcit de Catalunya per combatre en el front d’Aragó. Com que encara vivim en el món aquest i no podem tancar la porta a la realitat ens fem les preguntes de moda: on són les urnes? Com serà el desenllaç de l’1 d’octubre? Però també de més a prop: no havíem quedat que José Luís Ábalos era llest? No li havíem advertit que hi perdria? Per què ha sigut tan irresponsable d’intentar desestabilitzar Ximo Puig? Que no hem tingut prou amb vint anys de PP?


Levante, 24 de juliol de 2017

dilluns, 17 de juliol del 2017

Iglesias, espanyol d'esquerres




Probablement Josep Pla no va dir mai la famosa frase que s’ha convertit en un tòpic: “El que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.” Sembla que Pla, en el Quadern Gris evocava les paraules que anys enrere li havia dit el seu pare parlant sobre un tema molt concret “el gran afer de l’arròs de Pals”:  “Pensa que el que s’assembla més a un home  d’esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet”. Evidentment, l’expressió “en aquest país”, es referia a l’Empordà i no a Espanya.

Malgrat això, el “tòpic”, la frase atribuïda a Pla, té molt de veritat quan es refereix al tema “nacional”. Els espanyols són molt “nacionalistes”, molt més que els que demanen el “dret a decidir”. “Ells” tracten el tema de la “sobirania nacional” i la Constitució com si foren les “taules de pedra” que Déu donà a Moisés. I el que no saben, o no volen saber, és que, en bona part, les han heretades del “just dret de conquesta” i del general Franco. 

Evidentment que hi ha matisos, grisos. Mai no és tot blanc o tot negre. Afortunadament. No pensen igual Rajoy i Herrero de Miñón, ni Susana Díaz i Pablo Iglesias. A l’hora de la veritat, però, moltes vegades “són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet”. La prova la tenim amb Pablo Iglesias que s’ompli la boca dient que cal fer un referèndum  “real i amb garanties”, vinculant, quan sap que no hi ha cap voluntat per part de l’estat de deixar-lo fer. Però, quan es planteja un referèndum concret, real i no hipotètic, apel·la a la sacrosanta llei: “Si jo fóra català, no participaria en el referèndum”. El que no sap Pablo Iglesias és que realment diu: “Com que sóc espanyol, no participaria en el referèndum”.  Clar, els espanyols, des de fa molt de temps, els d’esquerres i els de  dretes, tenen el “superestatut”: l’estat.

Un altre cas, concret, és el de Pablo Echenique que menysprea el referèndum en assegurar que no hi ha inconvenient que Ada Colau pose “caixetes”, en  referència a les urnes, el proper 1 d’octubre. El problema no és la mofa que fa de les “caixetes”, sinó que s’atorga la facultat de no posar inconvenients. Això em recorda el temps de la transició en un concert de Raimon a Madrid on hi havia els líders de l’esquerra. En una conversa d’Eliseu Climent amb  una eminència de l’oposició, que no sabia que Raimon era valencià, li va dir: “muy bien este chico, Raimon, tiene garra… Ya os concederemos la autonomía a los catalanes…” Aquelles paraules algú les va definir així: “quatre paraules pròpies d’un dèspota il·lustrat en boca d’un imbècil que es creu socialista.”. Us concedirem... Qui són  “ells” per concedir res o per no posar inconvenients?

Levante, 17 de juliol de 2017


dilluns, 10 de juliol del 2017

Ícar o la impotència




Un dia de febrer de 2016, Joan Garí citava la famosa frase de Joan Fuster que deia que una tesi doctoral serveix, majorment, “pour se torcher le cul”, concretament culs doctorals. Malgrat donar la raó a l’escriptor de Sueca, Garí contava que Fuster en va escriure una i ell mateix en va fer una altra. I aquella mena de petita introducció la feia per glossar la tesi de Josep Palomero que havia acabat de llegir, a la sala Germà Colon de la Facultat d’Humanes de la Universitat Jaume I. La tesi de Palomero, Estudi biogràfic i literari d’Artur Perucho Badia, recuperava, rescatava, la biografia d’un escriptor i periodista valencià contemporani de Josep Pla, d’Eugeni Xammar i..., que van fer literatura des de la premsa. Un escriptor que ens deixà llibres com Ícar o la impotència o el reportatge Catalunya sota la República, entre altres. I va col·laborar en Taula de Lletres valencianes i en altres revistes i periòdics de València, Barcelona, Madrid, Alacant i Bilbao, en què tractava temes de política, música, literatura, cinema... Un personatge, però, oblidat “que exemplifica a la perfecció la deriva tràgica d’una generació que va veure com la seua vida era tallada radicalment per la meitat per culpa de la guerra civil. Com molts en la seua situació, Perucho va passar de la derrota a l’exili. I després, el no-res.” Per això, al final de la lloança de la tesi doctoral de Palomero, Joan Garí demanava, o millor dit, esperava que l’esforç de recuperar Perucho per a la nostra vida literària donara els seus fruits i que no servira només per a aquell “propòsit higiènic que suggeria el sarcasme fusterià: “pour se torcher le cul


Un any després, la renovació de la Biblioteca d’Autors Valencians, de la Institució  Alfons el Magnànim, dirigida per l’escriptor Enric Sòria, ha publicat la novel·la d’Artur Perucho, Ícar o la impotència que es va publicar a València en 1929, però ara amb un extens i sucós estudi introductori del mateix Palomero. I, gràcies a això, avui podem gaudir d’una història de frustració d’un jove incapaç d’assolir els seus ideals ni a València ni a Barcelona i que se’n fuig a París on assaboreix el sexe, però a través d’unes relacions purament carnals que li repugnen molt més que totes les impureses. El fracàs sentimental el portarà al París, de la matinada, a una ciutat estranya, fosca i silenciosa. Fins que comprovà, com Ícar, que damunt el seu cap “pesava l’ombra negra d’una fatalitat inhumana, d’un déu desconegut i sanguinari que es complaïa en fer néixer noves i més poderoses esperances, perquè fóra més terrible el cop.” “I el cop li va arribar de manera inesperada, en un joiós matí de sol, quan més plena tenia l’ànima de les noves esperances.”

Levante, 10 de juliol de 2017

dilluns, 3 de juliol del 2017

Les petjades de l'home invisible







Antonio Machado afirmava en un poema molt conegut el següent: ‘la primavera ha venido./ Nadie sabe como ha sido’. En realitat una fal·làcia de rima fàcil repetida després per milers de persones. El temps és circular i l’entrada de la primavera es produeix cada any. El renaixement de la natura que suposa la seua irrupció ens el narren fins i tot els clàssics, d’una manera senzilla i magistral. A banda, des de fa més d’un segle els mitjans de comunicació escrits i audiovisuals s’encarreguen de recordar-nos-ho amb titulars explícits i grans detalls”. Així comença l’entrada del 23 de març de 2015 que conté el volum Les petjades de l’home invisible, dietari (setembre de 2014- setembre de 2016) de Manel Alonso Català (Quorum llibres), que recull trossos de la vida de l’autor que contenen reflexions i observacions sobre qüestions existencials, literàries, musicals... També, però sobre els temes de sempre: el pas del temps, la mort, l’amor, la llengua, la història, el paisatge i la seua gent....

Manel Alonso sembla que es troba molt cómode en aquesta literatura dietarística, considerada dins dels gèneres autobiogràfics on un “jo” et conta o et reflexiona amb llibertat sobre totes les coses que l’ocupen i el preocupen.  No estem, i es nota, davant el primer dietari de Manel Alonso. De fet n’ha escrit des de l’any 1987. En Llibres de l’Aljamia va publicar-ne tres: Estiu del 1987 (2005), El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta (2008) i A mala hora gos no lladra. Dietari de l’1 de gener de 2001 fins a l’1 d’agost del 2001 (2010). I també es nota que és un bon lector de dietaris entre els quals destaca perquè l’han copsat: El quadern gris, de Josep Pla, Mentre parlem, d’Enric Sòria, L’incert alberg, de Josep Igual, i Dins del camp d’herba, de Ramon Ramon.


Les coses que més s’aprecien en el textos d’Alonso, a banda de la literatura, és la humanitat i la sinceritat. I l’amenitat obligada d’uns referents compartits tractats des d’un punt de vista que se’t fa cada vegada més simpàtic. Sobretot, en la manera amarga i crua en què de vegades et planteja els temes personals: “L’escriptor després de la seua petita odissea amb la policia, ha estat requerit per un jutjat d’instrucció, ja que se li han imputat dos delictes. Quan se li va donar la citació, va poder demanar un advocat d’ofici. La literatura no dóna beneficis per a pagar-ne un, de fet el d’escriptor en valencià, és l’únic ofici en el qual es pot arribar a pagar per treballar”. De fet, aquest llibre s’ha publicat gràcies a l’aportació d’un bon grapat de “petits”mecenes.

Levante, 3 de juliol de 1917