divendres, 26 de febrer del 2010

Bulevard dels francesos



Llegir Ferran Torrent sempre significa alguna cosa més que endinsar-te en una història, perquè moltes vegades no viatges a allò desconegut com en la majoria de llibres que et cauen a les mans. Viatges a les teues arrels, a allò que algú ha anomenat l’espai Torrent. Ja ho sabeu: Gràcies per la propina, La mirada del Tafur... I no pots evitar trobar-te amb allò que vas ser i amb allò que t’has convertit en l’actualitat, perquè sempre ensopegues amb alguna frase, una situació, una vivència que et toca el tendre: “En la dècada dels seixanta, les sèquies i els calçotets eren les piscines i els banyadors dels pobres” . Una frase que d’una manera o altra tu també has escrit, perquè recordes com et llançaves a la sèquia nuat amb una corda per a ensenyar-te a nadar. La corda era el socorrista i ton pare, que tenia la corda de l’altre extrem, el monitor. Encara recordes la primera vegada que vas veure una piscina i, com no podia ser d’altra manera, va ser lluny del teu poble. I com un amic teu, després d’ensabonar-se en la dutxa, es va llançar, tot ensabonat, com si estiguera nadant en la sèquia major del poble. Noi què fas?, van cridar unes dones que es van quedar bocabadades. I tampoc no pots evitar identificar-te d’una manera o altra amb els joves personatges de la trama principal, Josep, Felo i Teresa, que volien canviar el món i fer una revolució que seria el súmmum. Com tu eren dissidents de tot. De la mateixa manera que t’identifiques amb els desencís dels personatges actuals de l’altre pla de la novel·la. Uns personatges, els del pla actual, recurrents en les històries de Torrent, però que van guanyant humanitat en cada novel·la. M’agrada molt el sabor que tenen al Rick de Casablanca. El seu desencant i el seu escepticisme no els impedeix creure fortament en l’amistat: “Louis, tinc el pressentiment que aquest és el començament d’una gran amistat”. “Quina és la vostra nacionalitat? Sóc borratxo.” La novel·la, però, no només és això. Ferran Torrent ha construït una trama trepidant amb una estructura molt complexa i molt ben treballada. Una bona trama amb ingredients de denuncia als fanatismes i als totalitarismes d’una banda i de l’altra. Una defensa necessària dels valors de tota la vida.

(Levante 1 de març de 2010)

dissabte, 20 de febrer del 2010

Llibre dels fets

Anant a l’encontre
d’escriptors de la Ribera, a Castelló, on havíem de plantar un arbre al Parc dels Escriptors de la Mediterrània, Paco Vera em comenta, mentre condueix, que hi ha un professor japonés, Akio Ozaki, que ha traduït a la seua llengua El llibre dels fets del rei En Jaume, editat per la Kyoto University Press. Com que el llibre va il·lustrat amb fotos seues, Paco em conta que ha mantingut correspondència amb l’autor. Aquest li ha fet unes preguntes ben curioses des de la nostra perspectiva, però que per a un oriental són molt serioses: Què és una muralla? Des de quin punt geogràfic està feta aquesta foto del Benicadell? Aquest és el Xúquer? No és molt petit? I Paco anava contestant les preguntes tenint en compte que es tractava d’un personatge de l’altra banda del món: “És que el riu té uns pantans a dalt...

Un parell de dies després, Paco m’ensenya l’obra i la veritat és que em quede impressionat en veure una molt ben acurada edició del Llibre dels fets. Resulta curiós d’observar-ne la tipografia vertical amb una combinació, que no acabe d’entendre, d’escriptura ideogràfica, sil·làbica i fonètica. La verticalitat de la representació de les idees li dóna un aire exòtic i universal a la nostra crònica medieval. Encara com que hi ha uns agraïments de l’autor en la nostra llengua on m’he pogut assabentar d’unes quantes coses sobre el traductor. Un dia que buscava un tema per a la seua tesina, un professor del Departament d’Història Occidental de la Universitat de Kyoto, Takeomi Ochi, li va dir: “Estudiar la història occidental dels segles XVI i XVII sense conéixer Espanya és com estudiar-ne l’actual sense conéixer la dels Estats Units”. Per casualitat, va trobar a la biblioteca de la seua universitat un llibre que es titulava Islam under crusaders del pare Burns, on va descobrir moltes citacions d’una crònica que estava escrita en un “idioma estrany”. Va tardar un poc a adonar-se que es tractava de la llengua d’una part de la Corona d’Aragó —ací encara hi ha molts que no se n’han assabentat — i li van entrar moltes ganes de poder-la llegir algun dia. Després, la vida li va donar l’oportunitat i, ara, ha vist traduïda per a plaer d’ell i goig nostre la Crònica del rei En Jaume al japonés.

(LEVANTE 22de febrer de 2010)

dilluns, 15 de febrer del 2010

El joguet


“Voro, les noves tecnologies ja han arribat”, em diuen els meus amics joves. I, com que sóc disciplinat i m’agrada fer-los cas, m’apunte, malgrat les meues reticències, a tot el que em recomanen. Encara que sóc un ferm partidari del correu electrònic, perquè sé amb qui parle i amb qui compartisc les meues coses i les meues dèries, em deixe portar i em deixe fer un perfil al Facebook, un blog..., tot el que em manen. Sóc una ànima càndida i fàcil de convéncer. I la veritat és que hi ha coses que són una gràcia. Des de casa, puc assistir a una conferència de José Antonio Moreno Cabrera, professor de la UAM i autor del llibre “El nacionalismo lingüístico. Una ideologia destructiva”, que explica totes les trampes i tots els despropòsits d’aquells que volen fer de l’espanyol la llengua comuna. Però també m’arriben articles i conferències de Félix de Azúa que té una meravellosa ploma, però molt poc de trellat: “Hubo un tiempo en el que los caudillos de la patria catalana eran ciudadanos extremadamente ascéticos, exiguos de carne, enjutos de rostro, dotados de una robusta fortaleza moral y reconocida castidad o prolífica maritalidad..”. Després està, però, l’àgora, la plaça del poble, la nova manera absurda, o no, de relacionar-se a través del joguet. En això del Facebook, m’arriba un correu de Vicent Olmos que em suggereix: “Fes-te amic del Toni Furió”. I em pregunte: “Però si el conec des de xicotet, i ara me n’he de fer amic de manera virtual?” Però com que es tracta del Vicent i del Toni, que va per a Rector Magnífic, no puc dir que no i ho accepte. Immediatament, em ve la confirmació i, per curiositat, entre en la pàgina i veig que hi té 1896 amics, 24 en comú. És clar que està en plena campanya i aprofita com cal el joguet a la manera de Barack Hussein Obama. I com que hi ha tants amics, faig una prova i li escric, sense voler fer-ho massa llarg: “Com va la campanya? Que tingues sort, au!”. I, com no podia ser d’altra manera, em contesta ràpidament: “Va bé, amb un creixement interessant però que no ha de ser motiu per a adormir-se ni un instant. Gràcies pels teus ànims, salut!”. I estic segur que serà així, que el Toni no dormirà i que s’ho treballarà, perquè quan juga, ho fa de veritat.
columnadepaper@blogspot.com

(Levante 15 de febrer de 2010)

divendres, 12 de febrer del 2010

Espiral


No sé quina mena d’encanteri tenen els llibres de Manolo Baixauli que, quan els llig, em converteixen en un personatge més de les seues històries. Ja vaig contar que quan estava acabant de llegir les últimes paraules de L’home manuscrit, vaig alçar els ulls del llibre i em vaig trobar amb la cara amable de l’autor amb qui vaig tindre el privilegi de conversar sobre la seua novel·la. Una cosa semblant m’ha passat amb Espiral, un volum de petits relats que va ser el primer llibre que va publicar i que ara presenta reescrit. Em pose a llegir un dels contes i comence a “caminar pels racons ocults d’un bosc, a mig matí, meditant sobre la grisor de la meua existència. De sobte trobe una cabanya bastida amb troncs de pins. N’òbric la porta. Lligada a un pilar gruixut, hi ha una jove bellíssima, mig nua, amb un drap que li tapa la boca...” I, en aquest just moment, quan més endinsat estic en la història, em sona el mòbil... Qui trenca la pau de la meua lectura és el mateix autor del llibre que estic llegint. Evidentment, no l’agafe i continue: “Què fas ací, filla?”, dic a la jove mentre desfaig la mordassa”. Però ja no em puc concentrar i ja m’ho veig tot amb més distància, com si es tractara d’un conte qualsevol. Deixe la lectura per a un altre moment i li telefone: “Manolo, què passa? Ara mateix estava llegint la teua nova versió d’Espiral”. “Què dius?”, em contesta, “si ha guanyat un premi i l’acaben de publicar.” I m’adone que, com en l’epíleg de la nova versió, estic parlant amb el Manolo d’ara fa més de deu anys. I sense voler, sent en el telèfon que el Manolo d’ara li diu: “ No escric igual que tu, he canviat prou. De fet, continue escrivint contes curts, com els teus, però m’ixen diferents. El que vull dir és que encara m’identifique amb Espiral, malgrat el temps. L’estil, però, calia depurar-lo”. I com que no estic per a coses d’aquestes en la pura realitat, penge el telèfon per a acabar la conversa i continuar amb la lectura: “Em té captiva un pastor, diu ella. Cada vespre em du beguda i menjar. I tot seguit..., la jove plora desconsolada. Fins que s’esgota i s’adorm...”
(LEVANTE-EMV 8 febrer 2010)